Viquipèdia

Crònica Majora

obra literària

La Chronica Majora és l'obra central de Mateu de Paris, membre de la comunitat benedictina anglesa de Sant Albà i historiador. L'obra comença amb la Creació i conté annals fins a la mort d'en Mateu de París, el 1259. La Chronica s'ha considerat un intent de presentar una història universal del món.[1]

Infotaula de llibreCrònica Majora

Modifica el valor a Wikidata
Tipusobra literària i obra escrita Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
AutorMateu de París Modifica el valor a Wikidata
Llenguallatí medieval Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
Gènerecrònica Modifica el valor a Wikidata
Goodreads work: 57394358

A més de les habilitats literàries, en Mateu era un gran dibuixant. Els manuscrits supervivents es consideren els exemples més destacats del manuscrit gòtic anglès, i inclouen alguns dels mapes supervivents més antics de Gran Bretanya i Terra Santa.[2]

Escrita en llatí, la còpia il·lustrada autògrafa de la Chronica Majora perviu en tres volums. Es considera que originalment els monjos de l''Abadia de St. Albà només volien fer una còpia del Flores historiarum del Roger de Wendover, però que el Mateu de París va iniciar-ne la revisió. Per això des de la Creació fins al 1235, és una revisio del Flores historiarum, i posteriorment, el 1257, va decidir prosseguir la compilació.[3]

Els dos primers cobreixen des de la Creació fins al 1188 així com els anys 1189 al 1253 (MS 26 i MS 16), es troben a la Parker Library del Corpus Christi College, a Cambridge.[4]

La resta de la Chronica, des de 1254 fins a la mort de Mateu el 1259, es troba a la Biblioteca Britànica, enquadernada com Royal MS 14 C VII folis 157–218, seguint la Historia Anglorum (un resum de la Chronica, també de Mateu de Paris, que cobreix el període de 1070 a 1253).[4]

La Chronica és coneguda per l'ús sense precedents de material d'arxiu i documental. Aquestes fonts sumen més de 200 articles, i inclouen cartes que es remunten al segle viii,[5] els drets de l'abadia de Sant Albà,[5] un dossier relacionat amb la canonització de Sant Edmund de Canterbury i fins i tot una llista documentada de joies precioses i artefactes en possessió de l'abadia de St. Albà.[6] Aquesta llista té una addenda en un volum separat, el Liber Additamentorum, que alhora és un armorial.

Si bé la Chronica Majora no ofereix una visió objectiva dels esdeveniments i personatges, permet copsar la idea d'un anglès instruit del segle XIII respecte als esdeveniments que afectaven el seu país així com altres regnes Europeus.[7] Per això la Chronica és un dels documents supervivents més importants de la història de l'Europa llatina.[2] Malgrat centrar-se en Anglaterra, el treball de Mateu s'estén altres regions com Noruega, Hongria i Sicília, així com els estats croats.[2] Encara és una font respecte a les invasions mongoles, el seu informe del conflicte entre Frederic II i els successius papes, així com els comentaris sobre l'esclat de la Segona Guerra dels Barons de 1258–1267.[2]

Metodologia

modifica

A finals del segle xii, els historiadors van intentar diferenciar entre la seva pròpia obra i la dels cronistes monàstics. En Gervasi de Canterbury, l'obra del qual influí en Mateu de Paris, va escriure el següent, el 1188:

L'historiador procedeix de manera difusa i elegant, mentre que el cronista procedeix senzillament, gradualment i breument. El cronista calcula els anys per Anno Domini i els mesos per calendes, i descriu breument les accions dels reis i prínceps que es van produir en aquells moments; també commemora esdeveniments, presagis i meravelles.[8]

Tot i que Mateu destaca per l'amplitud de la seva investigació i per les seves il·lustracions, la seva escriptura és característica dels intents del segle xiii de sintetitzar i consolidar l'escriptura històrica, ampliant el gènere annalístic a una forma d'expressió més universal.[9] La seva evolució ajuda a explicar l'estructura quasi periodística de la Chronica. Mateu es va proposar donar forma a l'obra en un ordre cronològic, però es va convertir en un treball barrejat, de diverses capes, perquè va continuar les pràctiques monàstiques de revisar i augmentar les entrades retrospectivament.[9]

La Crònica Majora va ser en gran part una continuació dels annals de Roger de Wendover fins al 1235, amb l'addició ocasional de frases i anècdotes per a un efecte dramàtic.[10][11] Tanmateix, Mateu va anar més enllà del que era habitual amb la seva àmplia inclusió de fonts i evidències.[11] Tot i que feia temps que era habitual incloure els textos dels documents a les narracions històriques cristianes, la Chronica incorporava una quantitat d'aquest material fins aquell moment inigualable.[11] A més, el nombre de canvis suggereix que Mateu va reelaborar gran part del seu material, i en modelar-lo va ampliar tant el seu propi paper com a autor com la naturalesa historiogràfica de la seva escriptura.[10]

Historiografia

modifica

L'estatus de Matthew com a historiador ha estat durant molt de temps objecte de debat acadèmic, atès que alguns el consideren només un compilador, i altres valoren el seu treball com una producció annalística feixuga.[12]

En el primer sentit, Mateu va donar gran importància a la referència als prodigis i meravelles, sobretot en el seu prefaci i en les pàgines finals de la Chronica. Aquest últim contenia una llista de meravelles que, segons ell, s'havien produït durant un període de cinquanta anys.[12][13]

Sens dubte, aquesta manera de narrar estava arrelada en els models llatins, com Ciceró, que va influir tant en Mateu com en els seus contemporanis.[12] A ulls de Mateu, un monjo benedictí conservador, els signes i els auguris advertien de la fam i altres misèries que afectarien la humanitat en retribució pels seus pecats. En essència, Mateu creia que la història, i les accions pecaminoses que la van forjar, portarien els pecadors a afanyar-se ràpidament a cercar el perdó de Déu.[13]

A més, en Mateu considerava la història una eina d'instrucció moral i un mitjà per guiar el benestar terrenal i celestial del poble de Déu.[13] Per això, des del tractament als jueus a la cobertura de la invasió mongol, va escriure des d'una posició d'interès propi,[14] amb tendència a distorsionar la història per tal de preservar la integritat de la seva abadia i regne.[15]

 
El jueu errant (esquerra) es troba amb Crist en el seu camí cap al Calvari, tal com es mostra a la Chronica Majora

Tot i això, s'ha acordat que la Chronica proporciona una visió del que va significar la història per als contemporanis i com la van utilitzar per conciliar el seu lloc dins del seu món. Proporciona una història enciclopèdica dels afers de la seva comunitat i un nombre sense precedents de fonts i documents que d'una altra manera no haurien sobreviscut. La influència d'aquest treball és prolongada i extensa, arribant, per exemple, al Francesc d'Eiximenis, entre molts altres.[16]

La Chronica Majora de Matthew Paris conté una de les primeres descripcions i imatges existents del jueu errant, una figura llegendària que va colpejar i increpar Jesús en el seu camí cap a la crucifixió, condemnant així a caminar per la terra fins a la segona vinguda.[17]

Edicions

modifica

Traduccions

modifica
  • Traducció a l'anglès de John Allen Giles (1852–54), vol 1, vol 2, vol 3 [només del 1235 al 1259, de Wats, amb la continuació fins al 1273]

Referències

modifica
  1. ↑ Lewis, Suzanne. The Art of Matthew Paris in the Chronica Majora. University of California, 1987, p. 9. 
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Bjorn Weiler, 'Matthew Paris on the Writing of History', Journal of Medieval History 35:3 (2006), p. 255.
  3. ↑ Nathan Greasley (2021) Revisiting the compilation of Matthew Paris’s Chronicamajora: new textual and manuscript evidence, Journal of Medieval History, 47:2, 230-256, DOI: 10.1080/03044181.2021.1897651
  4. ↑ 4,0 4,1 Parker Library on the web: MS 26, MS 16I, MS 16II 362 x 244/248 mm. ff 141 + 281
  5. ↑ 5,0 5,1 Chronica Majora, vol. 6, pp. 1–62
  6. ↑ Chronica Majora, vol. 6, pp. 383–92
  7. ↑ Dimitri Serre. Le roi de France et son royaume dans la Chronica Majora de Matthieu Paris (1180-1259). MASTER MONDES MÉDIÉVAUX. 2016-2017. HISTOIRE, ARCHÉOLOGIE, LITTÉRATURES DES MONDES CHRÉTIENS ET MUSULMANS MÉDIÉVAUX. UNIVERSITÉ LUMIÈRE LYON 2
  8. ↑ Gervase of Canterbury, in Suzanne Lewis, The Art of Matthew Paris in the Chronica Majora (California, 1987), p.11.
  9. ↑ 9,0 9,1 Lewis, The Art of Matthew Paris, p.10.
  10. ↑ 10,0 10,1 Lewis, The Art of Matthew Paris, p. 12.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 Lewis, The Art of Matthew Paris, p.13.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 Lewis, The Art of Matthew Paris, p.11.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 Weiler, 'Matthew Paris', p. 259.
  14. ↑ Lewis, The Art of Matthew Paris, p.14.
  15. ↑ Weiler, 'Matthew Paris', p. 269.
  16. ↑ VIERA, David J. Modifications in the exempla and narrations of Francesc Eiximenis. Hispanófila, 2004, 140: 1-8.
  17. ↑ Anderson, George K. "The Beginnings of the Legend." The Legend of the Wandering Jew, Brown UP, 1965, pp. 11-37.

Bibliografia

modifica
  • Richard Vaughan: Matthew Paris, Cambridge Studies in Medieval Life and Thought, New ser. 6 (Cambridge, 1958), (Arxiu d'Internet)
  • Richard Vaughan (ed. i tr): The Chronicles of Matthew Paris: Monastic Life in the Thirteenth Century (Gloucester, 1984).
  • Richard Vaughan: Les cròniques il·lustrades de Matthew Paris. Stroud: Alan Sutton, 1993. ISBN 978-0-7509-0523-7
  • Suzanne Lewis: L'art de Matthew Paris a la Chronica Majora. University of California Press, 1987 (Califòrnia Studies in the History of Art) (fragment en línia, sobre l'elefant)
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Crònica_Majora&oldid=33287873»