Teosofia
| Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
La teosofia (en grec, theosophia: theos, diví, i sophia, saviesa) és una doctrina esotèrica nascuda a l'Antiguitat. El concepte el creen els filòsofs d'Alexandria, els filaletes (del grec phil, que estima, i aletheia, la veritat). La paraula com a tal apareix al segle III de l'era cristiana; l'utilitzen Ammoni Saccas i els seus deixebles, que van crear el sistema teosòfic eclèctic. El mètode consistia, d'una banda, a raonar per mitjà d'analogies (els deixebles d'Ammoni Saccas rebien el nom d'«analogistes» pel seu costum d'interpretar les llegendes, els mites i els contes sagrats d'acord amb un seguit d'analogies i correspondències), i de l'altra, a conèixer l'experiència del diví per mitjà de l'èxtasi espiritual i de la intuïció directa.
Al voltant de l'emblema hi ha escrit: «No hi ha cap religió superior a la Veritat».
El terme teosofia també correspon a un sistema de creences modernes, i és utilitzat especialment per Helena Blavatsky per definir la seva pròpia doctrina. El 1875, amb Henry Steel Olcott i William Quan Judge, Blavatsky va crear la Societat Teosòfica, una organització espiritualista propera a altres moviments iniciàtics de la mateixa mena, com la francmaçoneria, els Rosa-Creu o el martinisme, amb els quals ha mantingut una estreta relació fins avui.
La moderna teosofia recupera el principi teosòfic antic. Basada en un sincretisme que parteix de les tradicions de l'hinduisme i del budisme, els teòsofs afirmen que el seu fonament és un «cos de veritat» comú a totes les religions: la Tradició Primordial. La teosofia, diuen, és una recreació moderna del Sanatana Dharma, «la Veritat Eterna», com a religió en si mateixa.
Fonaments teòrics de la teosofia moderna
Tot i que la construcció metafísica de la teosofia moderna recull un seguit dispers d'elements d'orígens diversos (per això es parla de sincretisme), s'hi poden identificar alguns grans eixos que actuen com a punts de referència recurrents d'aquesta doctrina.
La consciència és una i universal
Segons aquest postulat, la natura no actua per un seguit d'atzars i casualitats. Tot el que s'esdevé, en el passat o en el present, és la causa d'unes lleis que segueixen un «Principi Universal». Els teòsofs afirmen que tots els éssers, vivents o no, estan «impregnats» per la Consciència. Aquest Principi Universal rep diversos noms en les diferents obres dels teòsofs: Déu (un Déu no personal), la Llei, el Gran Arquitecte, l'Evolució o el Logos.
La reencarnació és universal
Com en l'hinduisme, en el qual s'inspiren la major part de les idees teosòfiques, la teosofia manté que els éssers es reencarnen per nombroses vies i en diferents formes. Així doncs, tots els éssers haurien arribat a l'estat «humà» a través d'un gran nombre de reencarnacions i havent passat pels regnes mineral, vegetal i animal després del naixement de la vida sobre la Terra. Però la teosofia té una altra concepció de la reencarnació: refusa la creença que hi pot haver una regressió, de manera que els homes no es podrien reencarnar de nou en animals o plantes. D'altra banda, els homes són considerats únicament una etapa de l'evolució de la vida sobre la Terra i no pas el final de l'evolució, que continua a través de regnes superiors sota la forma d'altres entitats com ara els dhyani chohans, unes entitats espirituals lliures de les contingències materials.
La individualitat immortal de l'home
Els teòsofs creuen que tots els éssers humans tenen un principi immortal (la Mònada, el Si Mateix, la seva individualitat), però que en les seves personalitats successives (és a dir, les seves encarnacions) els homes no són conscients, durant la major part del temps, del lligam existent amb la seva naturalesa divina i acaben morint, tret que aconsegueixin dur a terme una unió dels dos principis (és a dir, la seva individualitat transpersonal i la seva personalitat en l'encarnació actual).
Karma
D'una manera semblant a la idea hinduista del karma, la concepció específica dels teòsofs predica, per a les accions humanes, que els actes malvats han de ser substituïts per actes de bondat i que aquests actes de bondat han d'estar d'acord amb el pla del Principi diví. Més generalment, la teosofia parteix del principi que el Bé i el Mal són el resultat de la diferenciació entre l'Esperit, de naturalesa divina, i la Matèria en un cicle d'evolució. En primer lloc hi hauria una involució natural de l'Esperit en la Matèria que seria seguida d'una evolució de la Matèria per tornar a l'Esperit.
Evolució
L'objectiu de l'univers, manifestació del «Principi universal», seria que l'Esperit (diví) es manifestés a ell mateix a través de set nivells de diferenciació de la Matèria cada vegada més opacs per realitzar l'aprenentatge de l'«autoconsciència», és a dir, per diferenciar-se suficientment i poder comprendre's a través d'un retorn a ell mateix en el cicle de l'evolució. L'home, com a etapa del camí de la Consciència universal per la Matèria, participaria de l'Esperit (diví) amb aquesta intenció a través de les seves accions, de les seves encarnacions successives i de la seva confrontació amb la contingència material. La religió, la filosofia, la ciència, les arts, el comerç, l'humanisme o la filantropia, entre d'altres, oferirien als homes l'oportunitat d'acostar-se al coneixement del seu lligam amb el Diví.
La fraternitat universal
Tot el que hi ha a l'Univers té alguna relació amb la font divina única (el Principi universal), però cada ésser té una forma i una natura que és l'expressió del seu nivell de consciència actual. Tanmateix, malgrat la diversitat de formes, i tot i que els éssers humans tenen una ànima individualitzada, totes les coses vivents estan unides fraternalment pel lligam comú amb el Principi universal.
Els Mestres de Saviesa
Segons els escrits teosòfics, alguns éssers humans haurien evolucionat, haurien pogut conèixer el Principi Universal i s'haurien pogut alliberar de la condició d'homes ordinaris. Aquests individus, dits «Mestres de Saviesa», la major part dels quals viurien a l'Índia, tindrien un coneixement profund i secret de la «Tradició primordial», que suposadament seria la base comuna de totes les religions. Els teòsofs afirmen que aquests éssers són el principi d'una cadena que uneix tots els individus entre ells; posseidors d'un coneixement esotèric, el podrien transmetre als deixebles disposats a rebre'l (és a dir, a tot individu capaç d'emprendre un camí espiritual). La doctrina secreta d'Helena Blavatsky, obra de referència de la teosofia moderna, naixeria dels ensenyaments d'aquests mestres.
Influències i personalitats
Els artistes que es van inspirar en les doctrines de la Teosofia són nombrosos. Per exemple, es poden citar pel que fa a compositors de música a Ruth Crawford-Seeger, Dane Rudhyar, Cyril Scott o encara, més famós, Alexandre Scriabine. Però és particularment en el camp de les belles arts i la literatura que les teories teosòfiques experimentat un gran èxit, per exemple, amb James Ensor, Vasili Kandinski, Piet Mondrian, Jackson Pollock, Franz Kafka o William Butler Yeats. D'altra banda, la Teosofia que van afectar a Londres en la seva joventut i l'Explorador de tibetòleg Alexandra David-Néel i la va impulsar a explorar Àsia. Fins i tot va passar un temps vivint en una casa a la seu internacional de la Societat Teosòfica en Adyar a l'Índia. Lamentablement, Madame Blavatsky va tenir també un efecte directe i negatiu en el caràcter d'Adolf Hitler que interpretà erròniament el concepte de la raça ària i la seva supremacia [1].