La serp canvia de dieta en la quarantena

Dies intensos a casa. M'he creat tants entreteniments que hauré acabat el confinament sense haver tingut temps per ordenar la biblioteca, el meu repte des de fa anys. Em passa el temps com un sospir entre les classes d'esgrima on line amb el meu mestre de sempre, Imre Dobos, que les fa a Instagram, formidables, proposant que agafis un fuet si no tens sabre; l'estació ornitològica que he muntat a la terrassa instal·lant diverses menjadores i dedicant estona diàriament per observar ocells –acudeixen sobretot gafarrons i becs de corall–, i espiar el veí de davant, que fa coses molt estranyes, com córrer en cercle i tocar la cassola a deshora (és molt millor que una sèrie de Netflix). També treballo, és clar, tot i que escric poc perquè em passo el dia llegint més missatges (del diari) que una operadora de Bletchley Park. Encara que n'he deixat molts a l'oficina, de llibres no me’n falten: tota la meva vida me n’he anat aprovisionant tement que passés el pitjor, que és no poder anar de llibreries. I el pitjor ha arribat. Pel que fa al menjar, menjo millor, bàsicament perquè he perdut contacte amb les màquines expenedores de snacks del diari. De la redacció trobo a faltar en especial Xavier Vidal Folch: amb aquest silenci és difícil concentrar-se.

La tancada a casa m'ha donat l'oportunitat de conviure més a fons amb la serp. He de recalcar que el rèptil, una serp del blat de moro, té, en general, un comportament exemplar en el confinament. No crec que hi hagi una mascota millor en aquest sentit. És veritat que ja viu en una tancada molt estricta des de fa anys, dins el terrari i sense sortides al súper. Com a criatura de sang freda té poques necessitats. Pots compartir confinament amb ella sense molèsties. És cert que de seguida hi he detectat diverses pegues. La primera: no em dona l'excusa de treure-la a passejar per poder sortir jo. No es deixaria posar coble ni morrió i a més no crec que els que patrullen els carrers siguin gaire comprensius amb un home que treu a passejar una serp, encara que aquests dies es veu de tot.

"De llibres no me’n falten: tota la meva vida me n’he anat aprovisionant tement que passés el pitjor, que és no poder anar de llibreries. I el pitjor ha arribat"

La segona pega és que a la serp li toca menjar precisament ara. El seu menjar mensual. I no menja qualsevol cosa, no: consumeix preses vives, en forma de ratolins de laboratori. El meu proveïdor habitual de “presa viva” –tècnicament es diu així–, la botiga Kiwoko d’Aribau, se n'ha quedat sense i no sap quan reposaran. Ja sé que estem en emergència però com totes les mascotes exòtiques es quedin sense menjar en tindrem una de bona. Imagino que qui tingui un pitó o una boa constrictor deu estar més angoixat que jo: potser estan pensant en donar-los de menjar el gat, perquè, total, no te’l deixen treure a passejar... He repassat diverses vegades la llista dels comerços oberts i en cap no pots obtenir ratolins vius; de fet, ni vius ni morts. He intentat entrar al Park Güell, limítrof amb casa meva, per provar de caçar alguna cosa. Però està tancat i dubto que les forces de la llei fossin comprensives si addueixo que he trencat la quarantena per alimentar una serp; de fet, dubto que em creguessin. Així que he optat per una solució draconiana: la serp ha d'aprendre a menjar altres coses. No hi ha més remei. Tots hem de fer sacrificis en aquesta crisi.

Així que ahir a la nit vaig fer un experiment. Vaig treure una hamburguesa, vaig agafar un tros de la carn crua i el vaig pastar com un alquimista creant un homuncle fins donar-li vagament la forma d'un ratolí, fins i tot li vaig modelar unes orelletes. Vaig escalfar el simulacre al bany maria i, després d'aixecar la tapa del terrari amb prudència –cal veure de quin humor està la serp quan tardes a parar-li taula–, el vaig introduir agafat per la punta amb unes llargues pinces. L'ofidi va atacar com un llamp. Va mossegar el suposat ratolí i el va abraçar immediatament amb els anells com sol fer. Però de seguida va posar cara de dubte –els juro que una serp té expressions, sobretot si fa molt temps que ets confinat a casa observant-la. Va moure la boca fent paps com un tastador de vins i després d'una ganyota de disgust va escopir el tros d'hamburguesa, va afluixar els anells i va deixar caure la resta al fons del terrari. Després em va mirar amb una barreja de menyspreu, odi i gana que em va doldre de debò. “A veure si no estic jo passant també el confinament”, li vaig etzibar amb llàgrimes als ulls, “i m'adapto com puc”. Rèptil capritxós.

Vaig marxar furiós. No vaig baixar a veure-la (vivim en un dúplex) fins molt després. Vaig veure de seguida que estava inflada: al final s'havia menjat l'hamburguesa, la tia. Em mirava amb aire resignat i pactista. Vam sospirar alhora. Havíem trampejat el temporal. Tindrem altres moments difícils, sobretot si això es prorroga, però ara sabem que els podem superar.