Vivina de Groot-Bijgaarden
Biografia | |
---|---|
Naixement | Wivine d'Oisy 1103 (Gregorià) Oisy-le-Verger (França) |
Mort | 1168 (Gregorià) (64/65 anys) Groot-Bijgaarden (Bèlgica) |
Abadessa | |
Abadessa | |
Dades personals | |
Religió | Església Catòlica |
Es coneix per | Fundadora del monestir de Santa Vivina |
Activitat | |
Ocupació | monja |
Orde religiós | Orde de Sant Benet |
Religiosa | |
Celebració | Església Catòlica Romana |
Pelegrinatge | Ohain |
Festivitat | 17 de desembre |
Família | |
Pare | Hugues II d'Oisy |
Vivina de Groot-Bijgaarden, nascuda vers el 1103 a Oisy (avui Oisy-le-Verger, al Pas-de-Calais) i traspassada el 17 de desembre de 1170 a Groot-Bijgaarden (Flandes, prop de Brussel·les) va ser una eremita, monja benedictina. És venerada com a santa per diverses confessions cristianes.
Biografia
[modifica]Wivine era la filla d'Hug II d'Oisy.[1] Nascuda de pares pietosos, des de l'edat de 15 anys volgué retirar-se del món i consagrar-se a Déu en la castedat completa. La tradició explicada en les primeres vides de la santa diu que un dels seus pretendents, un noble anomenat Richard, emmalaltí per aquest refús i que Vivina pregà pel seu guariment abans de fer-se eremita.
Als 23 anys, va deixar la casa del seu pare i, amb algunes companyes, construí una capella i una ermita senzilla al bosc, prop de Brussel·les, a Groot-Bijgaarden. Com que el nombre de seguidores n'augmentava, el duc Godofreu de Brabant va oferir un terreny per construir-hi un monestir (1133). La comunitat va adoptar la regla de Sant Benet, però no es va convertir en un priorat fins a molt més tard (1245). Les monges es posaren sota la custòdia de l'abadia d'Affligem (prop d'Aalst). La fundació va rebre una llarga protecció i favor de la família ducal de Brabant. Vivina, probablement, era la superiora de la comunitat, tot i que no hi ha cap document que en doni fe; anys després, algunes monges en criticaren l'excessiva austeritat. Va morir al monestir el 7 de desembre de 1170.
Culte i record
[modifica]Després de la seva mort, el monestir de Groot-Bijgaarden es va convertir en lloc de pelegrinatge i fou conegut com a abadia de Santa Vivina. La vida de la santa va inspirar alguns autors dels segles xv i xvii.
En 1719, les relíquies de la santa van ser dipositades en un nou relicari d'argent per Philippe Van der Noot, bisbe de Gant.[2] El 19 de maig de 1755 el vescomte de Angest, senyor de Ohain, oferí a la parròquia de Sant Esteve d'Ohain una part de la mandíbula de la santa; el bisbe de Namur permeté l'exposició i la veneració de relíquies a l'església i el poble es va convertir en un important centre de devoció a Santa Vivina.[3]
El 1805, l'última abadessa de la comunitat de Groot-Bijgaarden diposità a l'església de Nostra Senyora de Sablon a Brussel·les, les restes de Vivina, on encara es veneren. L'anomenat Saltiri de Vivina es guarda a l'església Sant Lambert a Orbais (prop de Perwez), on hi havia una germandat dedicada a Santa Vivina.
La santa és invocada contra la pesta, la pleuresia, la febre, el mal de coll, i també contra malalties greus que afecten al bestiar.
Bibliografia
[modifica]- Joseph Van In, Sainte Wivine, vierge fondatrice et première supérieure de l'abbaye bénédictine de Grand-Bigard, Lierre, 1913.
- Gabriel Colyns, M.-L. Herman, Sainte Wivine : fondatrice de l'Abbaye Bénédictine de Grand Bigard, Witteryck-Deplace, 1907, 167 pages.
- Daufresne de La Chevalerie, La bien-aimée des anges ou Légende de sainte-Wivine (…), 1868.
- Sainte Wivine, in : Otto Reinsberg-Duringsfeld, Calendrier belge, tome second, Bruxelles, Claassen, 1862, p. 317.
- Sainte-Wivine, vierge, in : Claude-Pierre Goujet, Vies des saints pour tous les jours de l'année (…), Société Nationale pour la Propagation des Bons Livres, 1838, p. 427-429.
- G.P., On a fêté Sainte-Wivine à Orbais, L'avenir, 2 juillet 2012, en ligne.
- La sainte Wivine de Grand-Bigard devant sa châsse dans l'église Notre-Dame du Sablon à Bruxelles [médaille], 1916, en ligne Arxivat 2016-03-10 a Wayback Machine..
Notes
[modifica]- ↑ A propòsit dels seus origins i de les dificultats trobades per establir-los, vegeu: Comtes et châtelains de Cambrai, en ligne, p. 6.
- ↑ Els arxius del regne conserven una carta autentificant les relíquies, els títols de la Santa Seu (1757) i el reglament per a l'obtenció d'indulguències.
- ↑ Annie Peetermans, Le culte de Sainte-Wivine dans l'église d'Ohain, en ligne Arxivat 2015-02-18 a Wayback Machine.