Lluís XI de França
.jpg)
Lluís XI de França el Prudent (Bourges, Cher 1423 - Castell de Plessis-lèz-Tours, Indre i Loira 1483), va ser rei de França (1461-1483), el sisè rei de la branca coneguda com Valois de la dinastia dels Capets.
Orígens familiars
[modifica]Nasqué el 3 de juliol de 1423 sent el fill primogènit del rei Carles VII de França i la seva esposa Maria d'Anjou. Per línia paterna era net del rei Carles VI de França i Elisabet de Baviera, i per línia materna del duc Lluís I d'Anjou i Violant d'Aragó.
Núpcies i descendents
[modifica]Es casà el 24 de juny de 1436 a Tours amb la princesa Margarida d'Escòcia, filla del rei Jaume I d'Escòcia i la comtessa Joana de Beaufort. D'aquest matrimoni no tingueren fills ja que Margarida va morir amb tan sols 20 anys.[1]
Es casà, en segones núpcies, el 14 de febrer de 1451 a Chambery amb Carlota de Savoia, filla del duc Lluís I de Savoia i la princesa de Xipre Anna de Lusignan. D'aquest matrimoni nasqueren:
- el príncep Joaquim de França (1459)
- la princesa Lluïsa de França (1460)
- la princesa Anna de França (1462-1522), regent de França, casada el 1473 amb el duc Pere II de Borbó
- la princesa Joana de Valois (1464-1505), casada el 1476 amb el príncep Lluís d'Orleans
- el príncep Lluís de França (1467)
- el príncep Carles VIII de França (1470-1498), rei de França
- el príncep Francesc de França (1472-1473), duc de Berry
Delfí de França
[modifica]
Entre febrer i maig de 1437 visità el Llenguadoc i va manar reconquerir les places angleses de Velay. Posteriorment acompanyà al seu pare a l'entrada a París, acabada de reconquerir per les tropes franceses del condestable Richemont.
Al maig de 1439, el seu pare el va designar tinent general al Llenguadoc. Per aquest càrrec podia triar els seus propis consellers i capitans. El febrer de 1440, després d'una entrevista amb Joan II d'Alençon, provocà l'aixecament conegut amb el nom de la Pragueria, rebel·lió de grans senyors feudals descontents amb el rei així com de Dunois, el mariscal de La Fayette o Georges de Trémoille. Aquesta rebel·lió del delfí va ser explicada per l'absència de responsabilitat o del manteniment del poder reial. Carles VII havia vist com les prerrogatives atorgades al senyors feudals causaven un efecte desastrós en la unitat del camp francès i atacavent directament la unitat de l'estat centralitzat que tant anhelava. Carles VII sufocà la rebel·lió però pel sotmetiment del príncep hereu li hagué de concedir el títol de delfi.
El 1445 morí la seva primera esposa i l'any següent la seva mare tingué un nou infant, Carles d'Anjou. Desitjant tenir un hereu es casà en segones núpcies amb Carlota de Savoia, filla del duc Lluís I de Savoia, de tan sols vuit anys. La princesa rebé el sorprenent dot de 200.000 escuts, 12.000 en efectiu. Amb aquest casament se segellà un acord d'amistat entre el duc de Savoia i el mateix delfí.
Davant aquest pacte, el rei francès Carles VII envià un exèrcit contra el delfinat i la mateixa Savoia. El delfí Lluís demanà una treva però el seu pare no li concedí i hagué de fugir al Franc Comtat el 1456. A partir d'aquell moment restà a la cort de Felip III de Borgonya, el qual li realitzà el jurament de vassallatge, fins a la seva coronació com a rei de França.
Rei de França
[modifica]El 1461 morí el rei Carles VII davant la indiferència del seu propi fill. Lluís XI es feu coronar a la catedral de Reims tres setmanes després de la seva mort i entrà a París el 30 d'agost del mateix any.
La primera acció del monarca fou beneficiar-se de la crisi de successió a la Corona d'Aragó.
Aprofitant la Guerra Civil catalana, que enfrontà el comte-rei aragonès amb el seu fill Carles de Viana primer, i després de la mort d'aquest amb les ciutats catalanes, intentà prendre el control del poder a Catalunya. La Diputació del General, però, no l'escollí com a comte de Barcelona i davant aquesta negativa s'alià amb Joan el Sense Fe pel Tractat de Saragossa[2] aixecant un exèrcit de 22.000 homes comandats pel Gastó IV de Foix que va envair el Rosselló el 9 de juliol[3] derrotant amb facilitat a Jofre VII de Rocabertí a la batalla d'El Pertús[3] i aixecant el Setge de la Força Vella.[4] Pel Tractat de Baiona de 1462 Joan el Sense Fe pagà certes rendes sobre el comtat de la Cerdanya a canvi d'ajuda.[3] El rei francès s'apoderà dels comtats en pocs dies l'agost de 1462[5] deixant Bernat d'Oms i de Santapau com a governador dels comtats, però l'auge de la resistència nordcatalana va obligar-lo a enviar-hi un exèrcit francès comandat pel duc de Nemours Jaume d'Armanyac el gener de 1463[5] prenent el dia 8 Perpinyà i el 13 Cotlliure, i va enviar Jean de Montauban com ambaixador a Castella[6] perquè Enric IV dubtava a assumir la Corona d'Aragó, atès que els regnes de Aragó i de València no s'havien sumat a la rebel·lió catalana. De les gestions de l'ambaixador va sorgir la idea que el rei francès, com a aliat de tots dos contendents, actués com a àrbitre en el conflicte que els enfrontava. A principis d'abril van començar les negociacions entre els representants dels reis de Castella, Aragó i França, i el 23 es va fer pública la Sentència arbitral de Baiona per la qual el castellà es comprometia a retornar les places fortes que havia pres als regnes de Navarra, Aragó i València i renunciar al Principat.[7] L'ocupació del comtat de la Cerdanya tindria lloc quan Puigcerdà va ser presa el 16 de juny.[8]
El 1465 s'enfrontà a la Lliga del Bé Públic, una coalició de nobles feudal contra l'autoritat reial, obligant el rei a una resposta militar. Sense poder vèncer als revoltats a la batalla de Montlhéry,[9] va entrar a París el 18 de juliol de 1465, Lluís XI hi organitzà la defensa i el 19 de juliol els exèrcits borgonyons i bretons dels comtes d'Armagnac i d'Albret i el duc de Lorena es van reunir per posar setge a Paris, d'on va sortir el 10 d'agost cap a Rouen i envia provisions a París el 28 d'agost, amb un poderós exèrcit com a reforç. El 3 de setembre es va signar una treva, que no va impedir als lliguistes prendre Pontoise i Rouen. Els combatents d'ambdós costats no saben com acabar-ho i el rei va pactar la pau amb concessions als revoltats.
Lluís XI de França aconseguí estendre les fronteres del regne fins a gairebé les actuals avui dia, exceptuant la Bretanya, Lorena i el Rosselló.
Amb l'emperador Frederic III del Sacre Imperi Romanogermànic va firmar un tractat bilateral, mitjançant el qual França s'annexava part del ducat de Borgonya a canvi del comtat de Flandes, que anava a parar a mans imperials. Així mateix lluità contra Renat I de Nàpols, el qual cedí els seus drets sobre Artois, Anjou i la Provença al rei francès.
Lluís XI de França morí el 30 d'agost de 1483 a Plessis-lez-Tours, departament d'Indre i Loira.
Referències
[modifica]- ↑ Favier, 2001, p. 78.
- ↑ Rovira i Virgili, 1931, p. 509-510.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Rovira i Virgili, 1931, p. 527.
- ↑ Duclos, Charles Pinot. Histoire de Louis XI (en francès). Jean Neaulme, 1750, p. 162.
- ↑ 5,0 5,1 Marcet Juncosa, Alicia «L'establiment de la frontera entre França i «Espanya», del 1462 al 1715». Pedralbes. Revista d'Història Moderna. Edicions Universitat Barcelona, 18, part II, 1998, pàg. 8 i 9. ISSN: 0211-9587 [Consulta: 3 maig 2012].
- ↑ Courteault, Henri. Gaston IV, comte de Foix, vicomte souverain du Béarn, prince de Navarre: 1423-1472 (en francès). E. Privat, 1895, p. 267.
- ↑ Mestre i Campi, Jesús (director). «Baiona, sentència arbitral de». A: Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 86. ISBN 84-297-3521-6.
- ↑ Ryder, 2007, p. 139.
- ↑ Corvisier, André; Contamine, Philippe. «Des origines à 1715». A: Histoire militaire de la France (en francès). París: Presses universitaires de France, 1992, p. 211. ISBN 2-13-043872-5.
Bibliografia
[modifica]- Favier, Jean. Louis XI (en francès). París: Fayard, 2001. ISBN 2-213-61003-7.
- Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya. vol. VI. Edicions Pàtria, 1931.
- Ryder, Alan. The wreck of Catalonia: civil war in the fifteenth century. Oxford University Press, 2007. ISBN 978-0199207367.
| Precedit per: Carles VII el Victoriós |
Rei de França 1461-1483 |
Succeït per: Carles VIII l'Afable |
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Regne de França - merovingis - carolingis - Capets - Valois - borbons - Bonaparte | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
