Vés al contingut

Constel·lació del Cigne

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula constel·lacióCigne 
Nom en llatíCygnus
AbreviaturaCyg
GenitiuCygni
Simbologiael cigne
Ascensió recta20,62
Declinació+42,03
Àrea804 graus quadrats
Posició 16a
Nombre d'estels Bayer/Flamsteed4
Estel més brillantDeneb (α Cyg) (1,25m)
Meteors
Limita amb
Visible a latituds entre +90° i −40°.
Durant el mes de setembre a les 21:00 hi ha la millor visibilitat.

El Cigne (Cygnus) és una constel·lació de l'hemisferi nord. Era una de les 48 constel·lacions descrites per Claudi Ptolemeu en el seu Almagest. A vegades, entre els navegants és coneguda amb el nom de la Creu del Nord (en contraposició a la Creu del Sud, a l'hemisferi sud), car els seus estels formen una gran creu. A Catalunya es coneix popularment com a Creu de Caravaca (a la costa de Ponent) o Creu del Mal Lladre (a la costa de Llevant).[1] L'au obre les seves ales sobre la Via Làctia, com si volàs cap al sud.

Característiques

[modifica]

Una constel·lació molt gran, Cigne limita amb Cefeu al nord i a l'est, Dragó al nord i a l'oest, Lira a l'oest, Guineueta al sud, Pegàs al sud-est i Llangardaix a l'est. L'abreviatura de tres lletres de la constel·lació, adoptada per la IAU el 1922, és "Cyg".[2] Els límits oficials de les constel·lacions, tal com els va establir l'astrònom belga Eugène Delporte el 1930, es defineixen com un polígon de 28 segments. En el sistema de coordenades equatorials, les coordenades de l'ascensió recta d'aquestes fronteres es troben entre 19h 07.3m i 22h 02.3m , mentre que les coordenades de la declinació estan entre 27,73° i 61,36°.[3] Cobrint 804 graus quadrats i al voltant de l'1,9% del cel nocturn, Cigne ocupa el lloc 16 de les 88 constel·lacions en mida.[4]

Cigne culmina a la mitjanit del 29 de juny, i és més visible al vespre des de principis d'estiu fins a mitjans de tardor a l'hemisferi nord.[4]

Normalment, Cigne es representa amb Delta i Epsilon Cygni com les seves ales. Deneb, el més brillant de la constel·lació es troba a la seva cua, i Albireo com a punta del seu bec.[5]

Hi ha diversos asterismes a Cigne. A l'atles estel·lar del cartògraf celeste alemany Johann Bayer del segle XVII, l'Uranometria, Alpha, Beta i Gamma Cygni formen el pol d'una creu, mentre que Delta i Epsilon formen el feix transversal. Aleshores es considerava que la nova P Cygni era el cos de Crist.[6]

Trets notables

[modifica]
Cigne es superposa com a constel·lació d'estrelles principals sobre una foto de la secció corresponent del cel nocturn

Hi ha una gran quantitat d'objectes del cel profunds, amb molts cúmuls oberts, nebuloses de diversos tipus i restes de supernoves trobades a Cigne a causa de la seva posició a la Via Làctia.

Els seus núvols moleculars formen l'aparent constel·lació de nebulosa fosca de l'Rift del Cigne, que és un extrem de la part aparent de l'aparent Gran Rift al llarg del pla galàctic de la Via Làctia. La fractura comença amb característiques com el Northern Coalsack que enfosquia el més llunyà i gran en complex de núvols moleculars de Cigne de mida aparent del qual forma part la Nebulosa d'Amèrica del Nord.

Cigne conté molts estels brillants.

Estrelles

[modifica]
Article principal: Llista d'estrelles del Cigne
La constel·lació de Cigne vist a ull nu, amb la Creu del Nord al mig.
V1331 Cygni es troba al núvol fosc LDN 981.[7]

Bayer va catalogar moltes estrelles de la constel·lació, donant-los la designació Bayer d'Alfa a Omega i després utilitzant lletres romanes minúscules a g. John Flamsteed va afegir les lletres romanes h, i, k, l i m (aquestes estrelles van ser considerades informes per Bayer ja que es trobaven fora de l'asterisme de Cigne), però Francis Baily les va deixar caure.[6] Deneb, α Cygni, és un estel molt brillant, prominent malgrat la distància (de 1.800 a 3.200 anys-llum), de la magnitud 1,25, és el 19è estel més brillant,[8] i un dels estels visibles més llunyans de la Terra, 200 vegades més gran que el Sol, és un dels més grans que es coneixen, i acabarà en una supernova en un milió d'anys.[9] La incertesa en la seva posició es deu a la incertesa en la paral·laxi per aquestes distàncies. La seva magnitud absoluta és a l'entorn de -8,7. Es troba a uns 2.600 anys llum de distància.[10] Aquest supergegant blau forma la cua del cigne (Deneb és un nom àrab que vol dir la cua). La part de dalt de la Creu del Nord, i un dels vèrtexs de l'asterisme conegut com a Triangle d'Estiu conté Vega (α Lyrae) i Altair (α Aquilae).

Albireo, β Cygni, és el 'bec del cigne' (el seu nom prové d'un mot àrab que vol dir això mateix). És un dels estels dobles més bells, amb un estel daurat (de la magnitud 3,08) fàcilment distingible amb un petit telescopi del seu company blau (de la magnitud 5,11).[11] El sistema es troba a 430 anys llum de distància i és visible amb prismàtics grans i amb tots els telescopis amateurs.[12] Orbiten en 7.300 anys i la més brillant és ella mateixa doble, composta d'un gegant groc i d'un estel de seqüència principal molt a prop l'un de l'altre. L'estel blau gira ràpidament sobre si mateix, per la qual cosa està envoltat de gas que prové de la seva pròpia superfície.

Gamma Cygni, anomenada tradicionalment Sadr, és una estrella supergegant de color groc de magnitud 2,2, a 1800 anys llum de distància. El seu nom tradicional significa "pit" i fa referència a la seva posició a la constel·lació.[13] Delta Cygni (el nom propi és Fawaris[14]) és una altra estrella binària brillant a Cygnus, de 166 anys llum amb un període de 800 anys. La primària és una estrella gegant de color blau-blanc de magnitud 2,9, i la secundària és una estrella de magnitud 6,6. Els dos components són visibles en un telescopi amateur de mida mitjana.[15] La cinquena estrella de Cygnus per sobre de la magnitud 3 és Aljanah,[14] designat Epsilon Cygni. És una estrella gegant de color taronja de magnitud 2,5, a 72 anys llum de la Terra.[16][17]

Hi ha diverses altres estrelles dobles i binàries més tènues a Cygnus. Mu Cygni és una estrella binària amb un component òptic terciari. El sistema binari té un període de 790 anys i es troba a 73 anys llum de la Terra. La primària i la secundària, totes dues estrelles blanques, tenen magnituds de 4,8 i 6,2, respectivament. El component terciari no relacionat és de magnitud 6,9. Tot i que el component terciari és visible amb els prismàtics, el primari i el secundari requereixen actualment un telescopi amateur de mida mitjana per dividir-se, com ho faran fins a l'any 2020. Les dues estrelles estaran més properes entre el 2043 i el 2050, quan requeriran un telescopi amb obertura més gran per dividir. Les estrelles 30 i 31 Cygni formen una estrella doble contrastada semblant a l'Albireo més brillant. Els dos són visibles amb binocles. La primària, 31 Cygni, és una estrella de color taronja de magnitud 3,8, a 1400 anys llum de la Terra. El secundari, 30 Cygni, té un aspecte blau verd. És de tipus espectral A5IIIn i de magnitud 4,83, i es troba a uns 610 anys llum de la Terra.[18] 31 El mateix Cygni és una estrella binària; el component terciari és una estrella blava de magnitud 7,0. Psi Cygni és una estrella binària visible en petits telescopis amateurs, amb dos components blancs. El primari és de magnitud 5,0 i el secundari és de magnitud 7,5. 61 Cygni és una estrella binària visible amb prismàtics grans o amb un petit telescopi amateur. Es troba a 11,4 anys llum de la Terra i té un període de 750 anys. Tots dos components són estrelles nanes de color taronja (seqüència principal); el primari és de magnitud 5,2 i el secundari és de magnitud 6,1. 61 Cygni és important perquè Friedrich Wilhelm Bessel va determinar la seva paral·laxi el 1838, la primera estrella que tenia una paral·laxi coneguda.[19][20]

A prop d'Eta Cygni es troba la font de raigs X Cygnus X-1, que ara es creu que és causada per un forat negre acumulant matèria en un sistema estel·lar binari. Aquesta va ser la primera font de raigs X que es creia que era un forat negre.[21][22] Es troba a uns 2,2 quiloparsecs del Sol.[23] També hi ha una estrella variable supergegant al sistema que es coneix com HDE 226868.[24]

Les dues estrelles components d'Albireo es distingeixen fàcilment, fins i tot en un petit telescopi.

Cygnus també conté diverses altres fonts de raigs X notables. Cygnus X-3 és un microquàsar que conté una estrella Wolf–Rayet en òrbita al voltant d'un objecte molt compacte,[25] amb un període de només 4,8 hores.[26] El sistema és una de les fonts de raigs X intrínsecament més lluminoses observades.[27] El sistema pateix esclats periòdics de naturalesa desconeguda,[28] i durant un d'aquests esclats, es va descobrir que el sistema emetia muons, probablement causats per neutrins.[29] Tot i que es creu que l'objecte compacte és una estrella de neutrons o possiblement un forat negre,[30] és possible que l'objecte sigui, en canvi, un romanent estel·lar més exòtic, possiblement la primera estrella quark descoberta, hipòtesi a causa de la seva producció de raigs còsmics.[31] això no es pot explicar si l'objecte és una estrella de neutrons normal. El sistema també emet raigs còsmics i gamma, i ha ajudat a donar informació sobre la formació d'aquests raigs.[32] Cygnus X-2 és un altre binari de raigs X, que conté un gegant de tipus A en òrbita al voltant d'una estrella de neutrons amb un període de 9,8 dies.[33] El sistema és interessant a causa de la massa més aviat petita de l'estrella acompanyant, ja que la majoria dels púlsars de mil·lisegons tenen companys molt més massius.[34] Un altre forat negre de Cigne és V404 Cygni, que consisteix en una estrella de tipus K orbitant al voltant d'un forat negre d'unes 12 masses solars.[35] S'ha plantejat la hipòtesi que el forat negre, similar al de Cygnus X-3, és una estrella de quarks.[36] 4U 2129+ 47 és un altre binari de raigs X que conté una estrella de neutrons que pateix esclats,[37] igual que EXO 2030+ 375.[38]

Cigne també és la llar de diverses estrelles variables. SS Cygni és una nova nana que pateix esclats cada 7–8 setmanes. La magnitud total del sistema varia des de la 12a magnitud en el seu punt més tènue fins a la 8a magnitud en la seva més brillant. Els dos objectes del sistema estan increïblement junts, amb un període orbital de menys de 0,28 dies.[39] Chi Cygni és una gegant vermella i la segona estrella variable Mira més brillant en el seu màxim. Oscil·la entre les magnituds 3,3 i 14,2, i els tipus espectrals S6,2e a S10,4e (MSe) durant un període de 408 dies;[40] té un diàmetre de 300 diàmetres solars i es troba a 350 anys llum de la Terra. P Cygni és una variable blau lluminós que es va il·luminar sobtadament a la tercera magnitud l'any 1600 dC. Des de 1715, l'estrella és de 5a magnitud,[41] tot i estar a més de 5.000 anys llum de la Terra. L'espectre de l'estrella és inusual perquè conté línies d'emissió molt fortes com a resultat de la nebulositat circumdant.[42] W Cygni és una estrella variable semiregular gegant vermella, a 618 anys llum de la Terra. Té una magnitud màxima de 5,10 i una magnitud mínima de 6,83; el seu període de 131 dies. És una gegant vermella que oscil·la entre els tipus espectrals M4e-M6e(Tc:)III,[43] NML Cygni és una estrella variable semi-regular hipergegant vermella situada a 5.300 anys llum de la Terra. És una de les estrelles més grans conegudes actualment de la galàxia amb un radi superior a 1.000 radis solars.[44] La seva magnitud és d'uns 16,6, el seu període és d'uns 940 dies.[45]

L'estrella KIC 8462852 (estel de Tabby) ha rebut una àmplia cobertura de premsa a causa de les inusuals fluctuacions de la llum.[46]

Cigne és una de les constel·lacions que l'observatori espacial Kepler va estudiar en la seva recerca d'exoplanetes, i com a resultat, hi ha un centenar d'estrelles a Cigne amb planetes coneguts, la majoria de qualsevol constel·lació.[47] Un dels sistemes més notables és el sistema Kepler-11, que conté sis planetes en trànsit, tots dins d'un pla d'aproximadament un grau. Era el sistema amb sis exoplanetes per descobrir.[48] Amb un tipus espectral de G6V, l'estrella és una mica més fresca que el Sol. Els planetes estan molt a prop de l'estrella; tots menys l'últim planeta estan més a prop de Kepler-11 que Mercuri del Sol, i tots els planetes són més massius que la Terra i tenen densitats baixes. Els planetes tenen densitats baixes.[49][48] L'estel visible a ull nu 16 Cygni, un estel triple a uns 70 anys llum de la Terra, composta de dos estels semblants al Sol i una nana vermella,[50] conté un planeta que orbita una de les estrelles semblants al sol, trobada a causa de les variacions en la velocitat radial de l'estrella.[51] Gliese 777, un altre sistema estel·lar múltiple d'ull nu que conté una estrella groga i una nana vermella, també conté un planeta. El planeta és una mica semblant a Júpiter, però amb una mica més de massa i una òrbita més excèntrica.[52][53] El sistema Kepler-22 també destaca per tenir l'exoplaneta més semblant a la Terra quan es va descobrir el 2011.[54]

Altres estels

[modifica]

Un altre estel interessant és 61 Cygni. Aquest estel és un dels més pròxims al sistema solar, a 11,4 anys-llum.

Cygnus OB2 12 és un dels estels més lluminosos coneguts.

L'estel 16 Cygni B forma un sistema planetari extrasolar, amb un planeta confirmat d'1,5 vegades la massa de Júpiter.

També s'ha de dir que Cygnus conté nombrosos estels variables, entre aquests XX Cyg, i V508 Cyg.

Objectes de cel profund notables
[modifica]

A Cynus, a causa de la seva posició respecte a la Via Làctia, es troben molts cúmuls estel·lars i nebuloses. Hi ha els cúmuls oberts M29 i M39.

NGC 7000, la nebulosa Nord-amèrica, es troba un poc a l'est de Deneb. La seva semblança al continent es pot apreciar molt bé en les fotografies.

A prop de Sadr es troba Cynus A, una de les fonts de ràdio més potents que es coneixen. És una radiogalàxia resultat d'una explosió massiva o d'una col·lisió amb una altra galàxia.

Història i mitologia

[modifica]

A l'astronomia oriental i mundial

[modifica]

En l'hinduisme, el període de temps (o Muhurta) entre les 4:24 i les 5:12 del matí s'anomena Brahmamuhurtha, que significa "el moment de l'Univers"; el sistema estel·lar en correlació és la constel·lació de Cigne. Es creu que aquest és un moment molt propici per meditar, fer qualsevol tasca o començar el dia.

A Polinèsia, Cigne era sovint reconegut com una constel·lació separada. A Tonga s'anomenava Tuula-lupe, i als Tuamotus s'anomenava Fanui-tai. A Nova Zelanda es deia Mara-tea, a les Illes de la Societat s'anomenava Pirae-tea o Taurua-i-te-haapa-raa-manu , i a les Tuamotus es deia Fanui-raro. Beta Cygni va ser nomenat a Nova Zelanda; probablement es deia Whetu-kaupo. Gamma Cygni s'anomenava Fanui-runga a les Tuamotus.[55]

Deneb també era sovint un nom de pila, al món islàmic de l'astronomia. El nom Deneb prové del nom àrab dhaneb, que significa "cua", de la frase Dhanab ad-Dajājah, que significa "la cua de la gallina".

En astronomia occidental

[modifica]
Cigne tal com es mostra a Urania's Mirror, un conjunt de cartes de constel·lacions publicades a Londres cap al 1825. Al seu voltant hi ha Llangardaix, Guineueta i Lira.

Descrita pels astrònoms grecs, aquesta constel·lació fou coneguda amb el nom de l'Au. Aquesta constel·lació pot representar moltes llegendes de la mitologia grega: segons una llegenda, el déu Zeus es transformà en un cigne per seduir Leda, per la qual cosa aquesta infantà els bessons i Helena de Troia.[5] També podria representar Orfeu, metamorfosat en cigne després del seu assassinat i posat al cel que devora la seva Lira. Per acabar, també cal esmentar que, segons una altra faula, aquesta constel·lació representa el jove amant de Faetont. Faetont fou fulminat per Zeus quan perdé el control del carro del Sol, i caigué al riu Erídan, i el seu amant plorà tant que Zeus el transformà en una au aquàtica que porta el seu nom: Cigne. Els déus van quedar tan tocats per la devoció de Cigne que el van convertir en un cigne i el van situar entre les estrelles.[56]

A les Metamorfosis d'Ovidi, hi ha tres persones anomenades Cignes, totes elles transformades en cignes. Al costat de Cigne, esmentat més amunt, esmenta un noi de Tempe que se suïcida quan Fil·lius es nega a donar-li un toro domesticat que ell exigeix, però es transforma en un cigne i s'envola. També esmenta un fill de Neptú que és un guerrer invulnerable a la Guerra de Troia que finalment és derrotat per Aquil·les, però Neptú el salva transformant-lo en un cigne.

Juntament amb altres constel·lacions d'aus prop del solstici d'estiu, Vultur cadens i Àguila, Cigne pot ser una part significativa de la origen del mite dels Ocells del llac Estimfal, un dels Els dotze treballs d'Hèrcules.[57]

També fou designada amb el nom de Creu de Santa Helena pel monjo Julius Schiller el 1627, en l'època de la contrareforma, buscant la cristianització massiva del cel (la constel·lació de la Creu del Sud és contemporània).

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Amades, Joan. Astronomia i Meteorologia populars. Tarragona: Edicions el Mèdol, 1993. 
  2. ↑ Russell, Henry Norris «The New International Symbols for the Constellations». Popular Astronomy, vol. 30, 1922, pàg. 469. Bibcode: 1922PA.....30..469R.
  3. ↑ «Cygnus, Constellation Boundary». The Constellations. [Consulta: 9 desembre 2013].
  4. ↑ 4,0 4,1 Thompson, Robert. Illustrated Guide to Astronomical Wonders: From Novice to Master Observer. Sebastopol, California: O'Reilly Media, 2007, p. 214–15. ISBN 978-0-596-52685-6. 
  5. ↑ 5,0 5,1 Ridpath i Tirion, 2001, p. 134–137.
  6. ↑ 6,0 6,1 Wagman, Morton. Lost Stars: Lost, Missing and Troublesome Stars from the Catalogues of Johannes Bayer, Nicholas Louis de Lacaille, John Flamsteed, and Sundry Others. Blacksburg, Virginia: The McDonald & Woodward Publishing Company, 2003, p. 131. ISBN 978-0-939923-78-6. 
  7. ↑ ESA/Hubble «A young star takes centre stage». ESA/Hubble Picture of the Week. ESA/Hubble.
  8. ↑ BSJ. «Alpha Cygni». AAVSO Website. American Association of Variable Star Observers, 04-01-2010. [Consulta: 22 desembre 2013].
  9. ↑ Jim Kaler. «Deneb». Stars, 26-06-2009. [Consulta: 15 gener 2013].
  10. ↑ Larry Sessions. «Deneb: A distant and very luminous star». Earth Sky, 23-05-2018. [Consulta: 31 gener 2020].
  11. ↑ Drimmel, Ronald; Sozzetti, Alessandro; Schröder, Klaus-Peter; Bastian, Ulrich; Pinamonti, Matteo; Jack, Dennis; Hernández Huerta, Missael A. «A celestial matryoshka: Dynamical and spectroscopic analysis of the Albireo system». Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, vol. 502, 1, 2021, pàg. 328. arXiv: 2012.01277. Bibcode: 2021MNRAS.502..328D. DOI: 10.1093/mnras/staa4038.
  12. ↑ Jim Kaler. «Albireo». Stars. [Consulta: 15 gener 2013].
  13. ↑ Jim Kaler. «Sadr». Stars, 30-11-2012. [Consulta: 15 gener 2013].
  14. ↑ 14,0 14,1 «Naming Stars». IAU. [Consulta: 30 juliol 2018].
  15. ↑ Jim Kaler. «DELTA CYG». Stars. [Consulta: 15 gener 2013].
  16. ↑ Jim Kaler. «Gienah Cygni». Stars. [Consulta: 15 gener 2013].
  17. ↑ Ridpath i Tirion, 2001, p. 134–37.
  18. ↑ «30 Cygni – Variable Star». SIMBAD Astronomical Database. Centre de Données astronomiques de Strasbourg. Arxivat de l'original el 14 December 2012. [Consulta: 31 desembre 2013].
  19. ↑ Bessel, F. W. «On the parallax of 61 Cygni». Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, vol. 4, 17, 1838, pàg. 152–161. Bibcode: 1838MNRAS...4..152B. DOI: 10.1093/mnras/4.17.152.
  20. ↑ Bessel, F. W. «Bestimmung der Entfernung des 61sten Sterns des Schwans» (en alemany). Astronomische Nachrichten, vol. 16, 365–366, 1838, pàg. 65–96. Bibcode: 1838AN.....16...65B. DOI: 10.1002/asna.18390160502.
  21. ↑ Staff (2004-11-05), Observations: Seeing in X-ray wavelengths, ESA, <http://www.esa.int/Our_Activities/Space_Science/Observations_Seeing_in_X-ray_wavelengths>. Consulta: 12 agost 2008
  22. ↑ Glister, Paul (2011), "Cygnus X-1: A Black Hole Confirmed." Centauri Dreams: Imagining and Planning Interstellar Exploration, 2011-11-29. Accessed 2016-09-16.
  23. ↑ Miller-Jones, James C. A.; Bahramian, Arash; Orosz, Jerome A.; Mandel, Ilya; Gou, Lijun; Maccarone, Thomas J.; Neijssel, Coenraad J.; Zhao, Xueshan; Ziółkowski, Janusz «Cygnus X-1 contains a 21–solar mass black hole—Implications for massive star winds». Science, vol. 371, 6533, 05-03-2021, pàg. 1046–1049. arXiv: 2102.09091. Bibcode: 2021Sci...371.1046M. DOI: 10.1126/science.abb3363. PMID: 33602863.
  24. ↑ Ziolkowski, Janusz «Masses of the components of the HDE 226868/Cyg X-1 binary system». Monthly Notices of the Royal Astronomical Society: Letters, vol. 440, 2014, pàg. L61. arXiv: 1401.1035. Bibcode: 2014MNRAS.440L..61Z. DOI: 10.1093/mnrasl/slu002.
  25. ↑ Kim, J. S.; Kim, S. W.; Kurayama, T.; Honma, M.; Sasao, T.; Kim, S. J. «Vlbi Observation of Microquasar Cyg X-3 During an X-Ray State Transition from Soft to Hard in the 2007 May-June Flare». The Astrophysical Journal, vol. 772, 1, 2013, pàg. 41. arXiv: 1307.1226. Bibcode: 2013ApJ...772...41K. DOI: 10.1088/0004-637X/772/1/41.
  26. ↑ Becker, R. H.; Robinson-Saba, J. L.; Pravdo, S. H.; Boldt, E. A.; Holt, S. S.; Serlemitsos, P. J.; Swank, J. H. «A 4.8-hour periodicity in the spectra of Cygnus X-3». The Astrophysical Journal, vol. 224, 1978, pàg. L113. Bibcode: 1978ApJ...224L.113B. DOI: 10.1086/182772.
  27. ↑ Körding, E.; Colbert, E.; Falcke, H. «A radio monitoring survey of ultra-luminous X-ray sources». Astronomy and Astrophysics, vol. 436, 2, 2005, pàg. 427. arXiv: astro-ph/0502265. Bibcode: 2005A&A...436..427K. DOI: 10.1051/0004-6361:20042452.
  28. ↑ Fender, R. P.; Hanson, M. M.; Pooley, G. G. «Infrared spectroscopic variability of Cygnus X-3 in outburst and quiescence». Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, vol. 308, 2, 1999, pàg. 473. arXiv: astro-ph/9903435. Bibcode: 1999MNRAS.308..473F. DOI: 10.1046/j.1365-8711.1999.02726.x.
  29. ↑ Marshak, M.; Bartelt, J.; Courant, H.; Heller, K.; Joyce, T.; Peterson, E.; Ruddick, K.; Shupe, M.; Ayres, D. «Evidence for Muon Production by Particles from Cygnus X-3». Physical Review Letters, vol. 54, 19, 1985, pàg. 2079–2082. Bibcode: 1985PhRvL..54.2079M. DOI: 10.1103/PhysRevLett.54.2079. PMID: 10031224.
  30. ↑ Zdziarski, A. A.; Mikolajewska, J.; Belczynski, K. «Cyg X-3: A low-mass black hole or a neutron star». Monthly Notices of the Royal Astronomical Society: Letters, vol. 429, 2012, pàg. L104–L108. arXiv: 1208.5455. Bibcode: 2013MNRAS.429L.104Z. DOI: 10.1093/mnrasl/sls035.
  31. ↑ Baym, G.; Kolb, E. W.; McLerran, L.; Walker, T. P.; Jaffe, R. L. «Is Cygnus X-3 strange?». Physics Letters B, vol. 160, 1–3, 1985, pàg. 181. Bibcode: 1985PhLB..160..181B. DOI: 10.1016/0370-2693(85)91489-3.
  32. ↑ MacKeown, P. K.; Weekes, T. C. «Cosmic Rays from Cygnus X-3». Scientific American, vol. 253, 5, 1985, pàg. 60. Bibcode: 1985SciAm.253e..60M. DOI: 10.1038/scientificamerican1185-60.
  33. ↑ Crampton, D.; Cowley, A. P. «Confirmation of a 9.8-day period of Cygnus X-2». Publications of the Astronomical Society of the Pacific, vol. 92, 1980, pàg. 147. Bibcode: 1980PASP...92..147C. DOI: 10.1086/130636.
  34. ↑ King, A. R.; Ritter, H. «Cygnus X-2, super-Eddington mass transfer, and pulsar binaries». Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, vol. 309, 1, 1999, pàg. 253. arXiv: astro-ph/9812343. Bibcode: 1999MNRAS.309..253K. DOI: 10.1046/j.1365-8711.1999.02862.x.
  35. ↑ Shahbaz, T.; Ringwald, F. A.; Bunn, J. C.; Naylor, T.; Charles, P. A.; Casares, J. «The mass of the black hole in V404 Cygni». MNRAS, vol. 271, 1994, pàg. L1–L14. Bibcode: 1994MNRAS.271L..10S. DOI: 10.1093/mnras/271.1.L10.
  36. ↑ Kovács, Z.; Cheng, K. S.; Harko, T. «Can stellar mass black holes be quark stars?». Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, vol. 400, 3, 2009, pàg. 1632–1642. arXiv: 0908.2672. Bibcode: 2009MNRAS.400.1632K. DOI: 10.1111/j.1365-2966.2009.15571.x.
  37. ↑ Nowak, M. A.; Heinz, S.; Begelman, M. C. «Hiding in Plain Sight:ChandraObservations of the Quiescent Neutron Star 4U 2129+47 in Eclipse». The Astrophysical Journal, vol. 573, 2, 2002, pàg. 778. arXiv: astro-ph/0204503. Bibcode: 2002ApJ...573..778N. DOI: 10.1086/340757.
  38. ↑ Wilson, C. A.; Finger, M. H.; Camero‐Arranz, A. N. «Outbursts Large and Small from EXO 2030+375». The Astrophysical Journal, vol. 678, 2, 2008, pàg. 1263. arXiv: 0804.1375. Bibcode: 2008ApJ...678.1263W. DOI: 10.1086/587134.
  39. ↑ Honey, W.B. «Quiescent and Outburst Photometry of the Dwarf Nova SS Cygni». Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, vol. 236, 4, 1989, pàg. 727–34. Bibcode: 1989MNRAS.236..727H. DOI: 10.1093/mnras/236.4.727.
  40. ↑ BSJ. «khi Cygni». AAVSO Website. American Association of Variable Star Observers, 04-01-2010. [Consulta: 22 desembre 2013].
  41. ↑ Burnham, Robert Jr. Burnham's Celestial Handbook: An Observer's Guide to the Universe Beyond the Solar System. 2. Revised and Enlarged. New York: Dover Publications, 1978, p. 772–773. 
  42. ↑ Markova, N.; Groot, M. «An analysis of emission lines in the spectrum of P Cygni». The Astronomical Journal, vol. 326, 1997, pàg. 1111–16. Bibcode: 1997A&A...326.1111M.
  43. ↑ BSJ. «W Cygni». AAVSO Website. American Association of Variable Star Observers, 19-08-2011. [Consulta: 31 desembre 2013].
  44. ↑ De Beck, E.; Decin, L.; de Koter, A.; Justtanont, K.; Verhoelst, T.; Kemper, F.; Menten, K. M. «Probing the mass-loss history of AGB and red supergiant stars from CO rotational line profiles». Astronomy & Astrophysics, vol. 523, 11-2010, pàg. A18. arXiv: 1008.1083. Bibcode: 2010A&A...523A..18D. DOI: 10.1051/0004-6361/200913771. ISSN: 0004-6361.
  45. ↑ Schuster, M. T.; Marengo, M.; Hora, J. L.; Fazio, G. G.; Humphreys, R. M.; Gehrz, R. D.; Hinz, P. M.; Kenworthy, M. A.; Hoffmann, W. F. «Imaging the Cool Hypergiant NML Cygni's Dusty Circumstellar Envelope with Adaptive Optics». The Astrophysical Journal, vol. 699, 2, 2009, pàg. 1423–1432. arXiv: 0904.4690. Bibcode: 2009ApJ...699.1423S. DOI: 10.1088/0004-637X/699/2/1423.
  46. ↑ Marinez, Miquel A. S.; Stone, Nicholas C.; Metzger, Brian D. «Orphaned Exomoons: Tidal Detachment and Evaporation Following an Exoplanet-Star Collision». Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, vol. 489, 4, 11-2019, pàg. 5119–5135. arXiv: 1906.08788. Bibcode: 2019MNRAS.489.5119M. DOI: 10.1093/mnras/stz2464.
  47. ↑ «Kepler: NASA's First Mission Capable of Finding Earth-Size Planets». NASA, 01-02-2009. Arxivat de l'original el 2009-03-04. [Consulta: 14 març 2009].
  48. ↑ 48,0 48,1 Lissauer, Jack J.; Fabrycky, Daniel C.; Ford, Eric B.; Borucki, William J.; Fressin, Francois; Marcy, Geoffrey W.; Orosz, Jerome A.; Rowe, Jason F.; Torres, Guillermo «A closely packed system of low-mass, low-density planets transiting Kepler-11». Nature, vol. 470, 7332, 2011, pàg. 53–58. arXiv: 1102.0291. Bibcode: 2011Natur.470...53L. DOI: 10.1038/nature09760. PMID: 21293371.
  49. ↑ Lissauer, Jack J.; Jontof-Hutter, Daniel; Rowe, Jason F.; Fabrycky, Daniel C.; Lopez, Eric D.; Agol, Eric; Marcy, Geoffrey W.; Deck, Katherine M.; Fischer, Debra A. «All Six Planets Known to Orbit Kepler-11 Have Low Densities». The Astrophysical Journal, vol. 770, 2, 2013. arXiv: 1303.0227. Bibcode: 2013ApJ...770..131L. DOI: 10.1088/0004-637X/770/2/131.
  50. ↑ Raghavan; Henry, Todd J.; Mason, Brian D.; Subasavage, John P.; Jao, Wei‐Chun; Beaulieu, Thom D.; Hambly, Nigel C. «Two Suns in The Sky: Stellar Multiplicity in Exoplanet Systems». The Astrophysical Journal, vol. 646, 1, 2006, pàg. 523–542. arXiv: astro-ph/0603836. Bibcode: 2006ApJ...646..523R. DOI: 10.1086/504823.
  51. ↑ E. Plávalová «Analysis of the motion of an extrasolar planet in a binary system». Astronomy & Astrophysics, vol. 146, 5, 2013, pàg. 108. arXiv: 1212.3843. Bibcode: 2013AJ....146..108P. DOI: 10.1088/0004-6256/146/5/108.
  52. ↑ Naef, D.; Mayor, M.; Korzennik, S. G.; Queloz, D.; Udry, S.; Nisenson, P.; Noyes, R. W.; Brown, T. M.; Beuzit, J. L. «The ELODIE survey for northern extra-solar planets II. A Jovian planet on a long-period orbit around GJ 777 A». Astronomy and Astrophysics, vol. 410, 3, 2003, pàg. 1051–1054. arXiv: astro-ph/0306586. Bibcode: 2003A&A...410.1051N. DOI: 10.1051/0004-6361:20031341.
  53. ↑ Vogt, Steven S.; Butler, R. Paul; Marcy, Geoffrey W.; Fischer, Debra A.; Henry, Gregory W.; Laughlin, Greg; Wright, Jason T.; Johnson, John A. «Five New Multicomponent Planetary Systems». The Astrophysical Journal, vol. 632, 1, 2005, pàg. 638–658. Bibcode: 2005ApJ...632..638V. DOI: 10.1086/432901.
  54. ↑ «Kepler 22-b: Earth-like planet confirmed». BBC, 05-12-2011.
  55. ↑ Makemson, 1941, p. 282.
  56. ↑ P.K. Chen (2007) A Constellation Album: Stars and Mythology of the Night Sky, p. 70 (ISBN 978-1-931559-38-6).
  57. ↑ Allen (1963) p. 56.

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons (Galeria) Modifica el valor a Wikidata
Commons
Commons
 Commons (Categoria) Modifica el valor a Wikidata
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Constel·lació_del_Cigne&oldid=33954362»