Vés al contingut

Batalla naval de Ponça (1435)

(S'ha redirigit des de: Batalla de Ponça (1435))
Infotaula de conflicte militarBatalla naval de Ponça (1435)
Conquesta del Regne de Nàpols
Batalla naval de Ponça (1435) (Mediterrani central)
Batalla naval de Ponça (1435)
Batalla naval de Ponça (1435)
Batalla naval de Ponça (1435)
lang= Modifica el valor a Wikidata
Tipusbatalla Modifica el valor a Wikidata
Data5 d'agost de 1435
Coordenades40° 54′ N, 13° 00′ E / 40.9°N,13°E / 40.9; 13
LlocIlla de Ponça
EstatItàlia Modifica el valor a Wikidata
ResultatVictòria genovesa
Bàndols
República de Gènova República de Gènova Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Corona d'Aragó
Comandants
República de Gènova Biagio Assereto Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Alfons el Magnànim
Forces
12 navilis
2 naus
2 galeres
1 galiota
2.400 homes
31 naus
6.000 homes
Baixes
30 naus capturades
600 morts
5.000 presoners

La batalla de Ponça s'esdevingué el 5 d'agost de 1435 entre una esquadra genovesa i l'estol catalanoaragonès del rei Alfons IV.[1]

Antecedents

[modifica]

A la mort de Lluís III de Provença, mentre l'hereu Renat I d'Anjou era presoner a la cort de Felip III de Borgonya des de la seva derrota a la batalla de Bulgnéville en 1431,[2] Ottolino Zoppo, l'ambaixador de Felip Maria Visconti a Gaeta, que es va posar sota la protecció milanesa, el va advertir de la possibilitat que Alfons el Magnànim, que ambicionava el Regne de Nàpols, ataqués el seu port, i el servís de cap de pont per les seves ambicions, i Visconti va enviar Francesco Spinola amb 800 homes, dels quals 400 eren ballesters, a defensar la ciutat[3]

A la mort de Lluís de Provença, el Magnànim es trobava a Sicília després de fer expedicions contra l'illa de Gerba (1432) i Trípoli (1434), es dirigí contra Gaeta i la ciutat fou assetjada per terra i per mar, i van començar els treballs d'expugnació pels assetjants, amb l'ús de bombardes.[4]

Els genovesos, esgotats financerament per les contínues guerres del duc Felip Maria Visconti, van fer un últim esforç i armaren una flota de 12 navilis, dues naus, tres galeres i una galiota,[5] amb 2.400 homes a bord, i es va encomanar l'armada a Biagio Assereto. L'expedició es va dur en secret i va salpar passant Recco i Portofino, en direcció Sud, preparant-se amb cura per fer front a la flota numèricament superior d'Aragó, composta per 31 naus. Assereto sabia que Spínola havia estat ferit, que la resistència estava en el seu nivell més baix.[6]

Batalla

[modifica]

Segur de la victòria, amb una flota que doblava la genovesa en nombre de naus, i de majors dimensions,[7]Alfons el Magnànim i molts nobles van acompanyar la flota, deixant a la rereguarda Pere d'Aragó i d'Alburquerque amb les galeres. Els genovesos, que només comptaven amb mariners i soldats experts, van fer servir la boira i van disparar focs artificials, fent creure als catalans que es dispersaven,[5] provocant el desordre en la flota aragonesa, farcida de gent poc avesada a la lluita al mar, que dificultava la tasca als mariners i soldats.[8]

Conseqüències

[modifica]

Alfons el Magnànim fou vençut i fet presoner juntament amb els infants Joan i Enric i bona part de la noblesa, i només una nau va poder escapar, fent 600 morts i 5.000 presoners, enviats Felip Maria Visconti al duc de Milà, i senyor de Gènova. Es va demanar un rescat de 30.000 ducats, la reina Maria de Castella va convocar les Corts de Montsó per obtenir fons per alliberar-los. La reina mare, Elionor d'Alburquerque, va morir de pena per l'empresonament dels seus fills poc després de saber la notícia.[9]

El Magnànim i el duc de Milà van acordar el suport mutu, en la demanda del tron de Nàpols el primer, i en la disputa contra els Sforza i el Papat del segon, i el Magnànim fou alliberat en octubre.[10] El canvi d'aliances de Milà va revoltar els genovesos el Nadal de 1435, matant al governador milanès.[11]

Pere d'Aragó i d'Alburquerque, germà del Magnànim i que havia escapat de la derrota,[5] finalment prengué Gaeta el 25 de març de 1435, on Alfons hi feu entrada el 2 de febrer de 1436,[12] i sis anys més tard esdevingué rei de Nàpols, tal com desitjava.

A finals de 1437 s'establí una treva fins al març de 1438, que fou trencada pels angevins el dia de Nadal amb un atemptat fallit[13] i poc després Renat d'Anjou obtenia la llibertat de Felip III de Borgonya per 200.000 dobles d'or,[14] aconseguint reforçar Nàpols, reiniciant el conflicte.

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. «batalla de Ponça | enciclopèdia.cat». [Consulta: 5 juny 2020].
  2. Vaughan, Richard. Philip the Good (en anglès). vol.3. Boydell Press, 2002, p. 118. ISBN 0851159176. 
  3. Lalli, Domenico. Le vite de'Re di Napoli (en italià), 1737, p. 261. 
  4. Dall'Anno primo dell'Era volgare sino all'Anno 1500 (en italià). A spese di Giovambatista Pasquali, 1744, p. 164. 
  5. 5,0 5,1 5,2 de Herrera y Tordesillas, Antonio. Comentarios de los Hechos de los Españoles, Franceses y Venecianos en Italia y de otras Republicas, Potentados ... desde 1281 hasta 1559 (en castellà). Delgado, 1624, p. 106. 
  6. Angelo Di Costanzo. Historia del regno di Napoli dell'ill.re signor Angelo Di Costanzo gentil'huomo e caualliere Napolitano. Con l'agiontione de dodeci altri libri, dal medesimo authore composti, & hora dati in luce. Nella quale si ricontano li successi di guerra, & di pace non solo nel regno di Napoli, ma anco nel regno de Sicilia, ducato de Milano, Fiorenza, e nel stato di Santa Chiesa. appresso Gioseppe Cacchio, 1582, p. 359–. 
  7. L'Italia descritta e dipinta con le sue isole di Sicilia, Sardegna, Elba, Malta, Eolie, di Calipso, ecc. secondo le ispirazioni, le indagini ed i lavori de' seguenti autori ed artisti per cura di D. B: Regno di Napoli (en italià). Volum 2. Giuseppe Pomba e C., 1837, p. 7-8. 
  8. Soldevila i Zubiburu, 1962, p. p.668.
  9. Soldevila i Zubiburu, 1962, p. p.669.
  10. Sáiz Serrano, Jorge. Caballeros del rey: Nobleza y guerra en el reinado de Alfonso el Magnánimo (en castellà). Universitat de València, 2011, p. 38. ISBN 8437084334. 
  11. Epstein, Steven A. Genoa and the Genoese, 958-1528 (en anglès). Univ of North Carolina Press, 2001, p. 266. ISBN 0807849928. 
  12. Pius II. Europe (c.1400-1458) (en anglès). CUA Press, 2013, p. 289. ISBN 081322182X. 
  13. Rovira i Virgili, 1920, p. 327.
  14. Rovira i Virgili, 1920, p. 328.

Bibliografia

[modifica]