Vés al contingut

Emperador romà d'Orient

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
La versió per a impressora ja no és compatible i pot tenir errors de representació. Actualitzeu les adreces d'interès del navegador i utilitzeu la funció d'impressió per defecte del navegador.
Infotaula de càrrec políticEmperador romà d'Orient
ResidènciaGran Palau de Constantinoble, Palau de Bucolleó i Palau de Blaquernes Modifica el valor a Wikidata
JurisdiccióImperi Romà d'Orient Modifica el valor a Wikidata
EstatImperi Romà d'Orient Modifica el valor a Wikidata
Creació395 Modifica el valor a Wikidata
Abolit29 maig 1453 Modifica el valor a Wikidata
Llistallista d'emperadors romans d'Orient Modifica el valor a Wikidata

L'emperador romà (grec medieval: βασιλεὺς [τῶν] Ῥωμαίων, Vassilevs [ton] Roméon) o basileu (βασιλεὺς, Vassilevs), conegut en la historiografia com a emperador romà d'Orient o emperador bizantí, era la persona situada al cim de la jerarquia administrativa i social de l'Imperi Romà d'Orient.[nota 1] Era l'autoritat suprema en gairebé tots els afers. La justificació ideològica de concentrar la sobirania en una sola persona es remuntava a l'Imperi Romà de l'edat antiga i incorporava nocions tant del cristianisme com de l'hel·lenisme. L'emperador exercia aquest poder per la gràcia de Déu, manifestada a través de l'aclamació de l'exèrcit, el senat i el poble. Tanmateix, la falta de claredat jurídica entorn de la successió feu que les victòries al camp de batalla servissin tot sovint de trampolí per ascendir al tron i obrí la porta a una multitud d'intents d'usurpació, molts dels quals reeixiren.

A partir dels segles vii i viii, l'evolució de les condicions socials conduí a un sistema parcialment hereditari plasmat en el concepte del porfirogènit. La percepció de l'emperador com a representant de Déu a la terra li conferia una autoritat extraordinària sobre l'Església.[1][2] Com a personificació de l'autoritat legislativa suprema, estava per sobre de la llei i era considerat el propietari de totes les terres de l'imperi. Malgrat que els romans d'Orient sovint es revoltaven contra emperadors individuals i els derrocaven, el poder de la institució en si mai no estigué realment en dubte, car es basava en un exèrcit professional, un engranatge burocràtic eficient i la capacitat de recaptar fons suficients per a les seves empreses. Per altra banda, la propaganda imperial magnificava la figura de l'emperador i en feia la pedra angular del patriotisme i el pensament polític.

La distància entre els emperadors i els seus súbdits era accentuada per la seva residència al palau, on es dedicaven a rituals i cerimònies estrictes amb arrels en l'antic culte imperial, així com per la seva condició sagrada i l'ús d'or i porpra en la seva indumentària.

Notes

Referències

  1. Mensa i Valls, 2012, p. 115.
  2. Bury, 1910, p. 32 i 33.

Bibliografia