Vés al contingut

Gliceri

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 08:00, 19 abr 2024 amb l'última edició de EVA3.0 (bot) (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
(dif.) ←la pròxima versió més antiga | vegeu la versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)
Plantilla:Infotaula personaGliceri
Imatge
moneda amb l'efígie d Gliceri Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement430 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata
Dalmàcia (Croàcia) Modifica el valor a Wikidata
Mortdècada del 480 Modifica el valor a Wikidata (49/59 anys)
Dalmàcia (Croàcia) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortvalor desconegut Modifica el valor a Wikidata
Emperador romà d'Occident
3 març 473 – juny 474 (Gregorià)
← OlibriJuli Nepot → Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciósacerdot Modifica el valor a Wikidata
PeríodeImperi Romà Modifica el valor a Wikidata
Activitat473 Modifica el valor a Wikidata - 474 Modifica el valor a Wikidata

Gliceri (en llatí: Glycerius) fou emperador romà (473-474). Escollit emperador per Gundebald de Borgonya, nebot del difunt general romà Ricimer, que havia manegat la política a l'Imperi Occident durant els darrers anys. No fou mai reconegut pels emperadors romans d'Orient, que van designar Juli Nepot per ocupar el seu lloc. Quan fou deposat va ser obligat a agafar el càrrec de bisbe de Salona.

Ascens al poder

[modifica]

Anteriorment al seu nomenament d'emperador era comes domesticorum, és a dir el comandant de la guàrdia imperial a la cort de Ravenna.[1] Prèviament a aquest càrrec va ser comandant destinat a Dalmàcia.[2] Teòfanes Isàuric diu que era considerat un home de bona reputació (ἀνὴρ οὐκ ἀδόκιμος).

A la mort de l'emperador Olibri i del general Ricimer, fou convidat per Gundebald de Borgonya, nebot de Ricimer, a assolir l'imperi i fou proclamat a Ravenna el març del 473.[3]

El regnat

[modifica]

Del seu regnat es coneix poca cosa: va perdonar diversos individus que havien insultat la mare de l'emperador, a petició del bisbe Epifani de Pavia.[4]

El 473, Euric, rei dels visigots, va donar ordres d'envair Itàlia, però el seu comandant Vincentius fou derrotat pels generals de Gliceri: Al·la i Sindila. Malgrat aquesta victòria, Gliceri no va poder evitar que els visigots s'apoderessin d'Arelate i Marsella, a la Gàl·lia.[5] Al mateix temps els ostrogots, comandats pel seu rei Widemir, van penetrar a Itàlia. Gliceri, per no haver de fer front als dos exèrcits alhora (visigots i ostrogots), va enviar presents a aquest rei (2.000 sòlids),[6] el va convidar a sortir d'Itàlia i a anar a instal·lar-se a la Gàl·lia ocupant el lloc dels visigots (segons esmenta Jornandes).[7]

La deposició

[modifica]

No consta que fos mai reconegut per l'emperador oriental Lleó I el Traci, que a finals del 473 o començaments del 474 va fer proclamar emperador Juli Nepot, però feia mal temps per navegar i el seu viatge cap a Ravenna es va ajornar. Mentrestant Lleó I va morir (gener del 474) i fou succeït pel seu net, Lleó II, un noiet que va tenir com a regent al seu pare Zenó. Zenó tampoc va reconèixer el nomenament de Gliceri i finalment va enviar Juli Nepot amb un exèrcit contra Gliceri, que era a Roma.[8] Gliceri fou fet presoner al port fluvial de Roma, a la vora del Tíber, i el va obligar a esdevenir monjo.[9][10]

Va ser al cap de poc temps bisbe de Salona a Dalmàcia.[11] Expulsat Nepot d'Itàlia pel patrici Orestes, va fugir a Salona (on era Gliceri) i va conservar el títol fins que fou assassinat pels seus propis seguidors Viatró i Odiva (o Ovida); aquest darrer fou derrotat a l'any següent per Odoacre (481).

Tot seguit apareix un Gliceri com a bisbe de Milà[12] i s'ha suggerit[13] que aquest fou el seu premi per participar en la mort de Nepot, però no és clar ni de bon tros que el bisbe de Milà i l'emperador que va ser bisbe de Salona siguin la mateixa persona.

Referències

[modifica]
  1. Martindale i Jones, 1971, p. 514.
  2. Meijer, 2004, p. 159.
  3. Norwich, 1988, p. 171.
  4. Ennodi, Vita Epifani, 79
  5. Martindale i Jones, 1971, p. 60.
  6. Grierson i Mays, 1992, p. 263.
  7. Bury, 1958, p. 274.
  8. Bunson, 2009, p. 244.
  9. Patrologia Latina 931
  10. Pau Diaca Historia XV
  11. Jordanes De Regnorum ac Temporum Successione p.239 B
  12. Ennodi, Carmina 82
  13. Gibbon, 2003, p. 295.

Bibliografia

[modifica]
  • Bunson, Matthew. Encyclopedia of the Roman Empire. Infobase Publishing, 2009. 
  • Bury, J.B.. "History of the Later Roman Empire", volum 1, 1958. 
  • Gibbon, Edward. Historia de la decadencia y caída del Imperio romano. Barcelona: Alba, 2003. 
  • Grierson, Philip; Mays, Melinda. Catalogue of Late Roman Coins in the Dumbarton Oaks Collection and in the Whittemore Collection: From Arcadius and Honorius to the Accession of Anastasius. Dumbarton Oaks, 1992. 
  • Martindale, J. R.; Jones, A. H. M.. "The Prosopography of the Later Roman Empire", volum I AD 260-395, 1971. 
  • Meijer, Fik. Emperors Don't Die in Bed. Routledge, 2004. ISBN 0-415-31201-9. 
  • Norwich, John Julius. Byzantium: The Early Centuries. Nova York: Viking, 1988.