Vamba
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
 Estàtua del rei Vamba a Madrid | |
| Nom original | (la) Wamba, Vamba  |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 633 (<633) Penamacor (Portugal) |
| Mort | c. 688 (54/55 anys) Pampliega (província de Burgos) |
| Sepultura | Toledo (1274–) Pampliega (688–1274) |
| Rei visigot | |
| 672 – 680 ← Recesvint – Ervigi → | |
| Dades personals | |
| Residència | Toledo |
| Religió | Cristianisme nicè |
| Activitat | |
| Ocupació | monjo cristià (680–), guerrer, sobirà |
| Altres | |
| Títol | Rei visigot |
| Descrit per la font | Diccionari Enciclopèdic Brockhaus i Efron |
Vamba[1] (c. 630 - Pampliega, 688) fou rei visigot d'Hispània del 672 al 680. Era un noble militar, que a la mort de Recesvint fou elegit rei, malgrat la seva pròpia oposició (per la seva avançada edat), i consagrat a Toledo pel setembre del 672.
Les fonts principals del seu regnat és la Historia Rebellionis Pauli adversus Wambam, escrita per Julià, diaca o sacerdot, i més tard metropolità de Toledo (des de gener del 680 a març del 690), la Insultatio, també de Julià, en la qual es narren les relacions tirants entre la província de la Gàl·lia Narbonense i la resta del Regne, que indicaria l'existència d'un principi de particularisme regional, i una carta del cap de la rebel·lió, Paulus, adreçada a Vamba.[2]
Regnat
El mateix dia de la mort de Recesvint, els magnats i bisbes presents al lloc, i "el poble" que habitava la vila, violant els procediment d'elecció (encara que el lloc de l'elecció era legítim perquè estava permès el nomenament de nou rei allà on morís l'anterior), van designar a Vamba com rei. El nou sobirà era, una vegada més, d'edat avançada. Segurament pertanyia al grup de partidaris de Recesvint, i els magnats que el van elegir van voler assegurar-se l'elecció d'un dels seus, presumptament poc problemàtic i en tot cas ja ancià, i evitar la intervenció del clergat en l'elecció, doncs se suposa al clergat hostil a Recesvint. Vamba va rebutjar l'elecció, al·legant la seva avançada edat que farien difícil que pogués fer front a "els desastres que amenaçaven el regne", però va acceptar quan un dels magnats, un dux, el va amenaçar de mort si no acceptava la corona. Per no ser considerat un usurpador Vamba és traslladat a Toledo, on el metropolità Quirze, de grat o per força, el va coronar el setembre o octubre a l'Església dels Sants Apòstols.
No es tenen notícies de les activitats anteriors de Vamba. Se'l identifica amb un vir illustris que apareix en el X Concili de Toledo (656), però no se sap quin càrrec podia desenvolupar en el moment de l'elecció.
Política militar
La primera activitat de Vamba va ser una campanya dels vascons. Consolidat en el tron va decidir organitzar una expedició contra els vascons a l'hivern del 672, i el resultat immediat de la notícia de l'avanç de l'exèrcit real va haver de ser que els vascons no van descendir per la Vall de l'Ebre, i van concentrar els seus atacs cap a Cantàbria. El rei es va dirigir a aquesta regió (673), i al camí va tenir notícies que s'havia rebel·lat a la Narbonense el comte de Nimes, Hilderic, al qual donava suport el bisbe de Magalona Gumild, i l'abat Ranimir, tots ells de nacionalitat goda. El bisbe de Nimes, Aregius, no havia secundat la rebel·lió i havia estat deposat per Hilderic, que l'havia enviat encadenat al Regne dels Francs, col·locant en el seu lloc a Ranimir, que va ser consagrat per dos bisbes del Regne Franc (la consagració d'un bisbe exigia, legalment almenys, la presència de tres Bisbes de la mateixa província segons el cànon dinou de l'IV Concili de Toledo). Es dedueix de tot això un suport més o menys obert dels Francs a la rebel·lió. No obstant això el domini rebel era petit doncs sol s'estenia a una petita part de la Septimania (el territori de Nimes i segurament el de Magalona).
La revolta de Paulus
Vamba no va detenir la marxa cap a Cantàbria. Va enviar contra els rebels un dux anomenat Paulus (el seu nom grec fa pensar que no era got, però de les fonts contemporànies mai se suggereix que no ho fos, i de fet gairebé tots els seus partidaris eren gots). Aquest va marxar amb tropes en direcció a la Narbonense, arribant segurament a Tarraco, on va mantenir contactes polítics amb el dux de la Tarraconense, Ranosild.
De les converses de Paulus i Ranosild va sorgir una nova rebel·lió. Una part de la Tarraconense s'aixecaria contra Vamba i es sumaria a la rebel·lió de la Narbonense. Un dels Gardings (abans fideles) del rei, anomenat Hildigís, es va unir també a Paulus i Ranosild.
Paulus va fingir prosseguir el seu camí per combatre a Hilderic, però pel camí va buscar el suport d'altres magnats. Algun d'ells va revelar la traïció al bisbe Argebad de Narbona, ciutat que romania lleial al rei, i Argebad va enviar un emissari a Vamba notificant les intencions de Paulus. No obstant això les forces de Paulus, que havien de ser molt superiors a les del comte de Narbona, van penetrar a la ciutat i la van ocupar. Es creu que poc després Argebad es va unir als rebels.
Una vegada a Narbona, Paulus es va proclamar rei (Flavius Paulus), declarà deposat a Vamba, i va ser ungit i coronat amb la corona d'or que Recared havia donat a un santuari de Gerunda. Hilderic i els seus van reconèixer a Paulus com rei. Tota la noblesa de la Narbonense i de la part oriental de la Tarraconense (l'actual Catalunya) es va sumar a la revolta, i el nou rei va aconseguir atreure al seu partit, a més dels nobles i bisbes, a francs i vascons. Paulus va exigir un jurament de fidelitat a les poblacions que dominava. La sort del dux de la Narbonense és desconeguda (no s'esmenta ni el personatge ni el càrrec en cap de les narracions), ni tampoc s'esmenta als bisbes i comtes de Lodeva, Carcassona i Besiers, ni al comte d'Agde.
Vamba es va assabentar de la revolta de Paulus quan era a Cantàbria, a punt d'atacar els vascons de la depressió. Després de consultar amb els primats (l'alta noblesa palatina) que l'acompanyaven, es decidí per un atac massiu contra els vascons, deixant per a després la lluita contra Paulus. Durant set dies les tropes visigodes van penetrar en territori dels vascons, saquejant-ne els camps i cremant-ne les cases, però sempre romanguent a les zones planes sense acostar-se en cap moment a zones muntanyoses, on els vascons es refugiaven i podien fer víctimes d'emboscades les tropes godes. Finalment els vascons van accedir a lliurar alguns ostatges i tributs, i segurament es van comprometre a no ajudar en Paulus i a convèncer els altres caps perquè no ho fessin.
Vamba va poder marxar llavors cap a Calagurris (evità travessar el territori dels vascons) i des d'allà cap a Osca, Ilerda i Barcino, on va capturar a diversos caps rebels: Eured (identificat amb el personatge del mateix nom present al VII Concili del 653 amb el títol de comte, i que es creu que era el comte de Barcino), Pompedi, Gundefred, el diaca Hunulf i Neufred.
Va seguir cap a Gerunda que se li va rendir, i el bisbe de la qual, Amator (hispà-romà) havia romàs lleial al rei malgrat rebre una carta de Paulus en què l'invitava a sumar-se a la seva causa i li assegurava que s'envairien les províncies d'Hispània a fi d'acabar amb el poder de Vamba.
Vamba va dividir llavors el seu exèrcit en tres columnes: una que remuntaria el Segre, travessaria la Ceretània (Cerdanya) i entraria a la Narbonense pel riu Tet; una altra passaria per Ausona (Vic) i des d'allà arribaria fins a Ceret; i la tercera columna (al comandament del rei) avançaria per la via romana que seguia la costa. Al camí les tropes reals van tenir comportaments propis d'un exèrcit que travessava un país estranger i hostil i van saquejar i van violar a les dones; però el rei castigà als responsables amb severitat, i als violadors els va fer circumcidar.
Quan travessava els Pirineus Vamba va rebre una carta de Paulus en la qual es titulava "rei ungit de l'est" (i anomenava a Wamba com a rei del sud). En la carta desafiava al rei a un combat singular a Clausurae, no lluny de Ceret (?Castrum Clausurae, les Cluses?). Els termes de la carta de Vamba en parlar d'un rei de l'est i un del sud han donat peu a tota classe d'especulacions: particularisme regional o poca confiança en la victòria. La cosa més probable no obstant això és que Paulus es limités a reflectir una situació existent de fet: hi havia efectivament dos reis, un a l'est i un al sud, però quan un d'ells vencés tornaria a haver-hi un sol rei.
El rei va prendre Caucoliberi (Cotlliure) i altres fortaleses, i es va presentar a Clausurae on va vèncer a les forces rebels, capturant el dux Ranosild i el garding Hildigis o Eldigis, que dirigien la defensa, al costat d'altres nobles gots. Un exèrcit format per francs, que acudia en ajut de la vila, va fugir sense combatre. Witimir, defensor de la fortalesa de Sordònia pròxima a Llívia (Castrum Libiae o Julia Libia), va fugir cap a Narbona on va informar en Paulus del desastre de Clausurae i que les altres dues columnes ja havien arribat als seus objectius, eliminant les resistències rebels (inclosa l'ocupació de Llivia, defensada pel bisbe de la Seu Jacint, i pel noble got Arangiscle que va aconseguir fugir), i s'havien unit a les forces de la columna al comandament del rei.
L'atac es va dirigir seguidament contra Narbona, i hi van acudir les naus de la flota visigoda que van atacar per mar, mentre les forces terrestres van marxar per atacar-la per diversos punts. Paulus va abandonar la ciutat cap a Nimes, deixant el comandament de Narbona a Witimir, al qual Vamba va intimar a la rendició sense èxit. Les forces del rei van assaltar la ciutat prenent-la després de vèncer una tenaç resistència. Witimir es va refugiar en una església amb la seva espasa i va ser capturat. Van ser també capturats Argemund (se'n desconeix el càrrec) i el primicerius Gultrícia. Prop de Besiers va ser capturat Ranimir, bisbe intrús de Nimes, que havia fugit de Narbona abans de l'entrada de les tropes règies. Lodeva, Besiers i Agde van caure també a poder del rei, capturant-se al bisbe Wiliesind, al seu germà Ranosind i a Arangiscle, el defensor de Llívia.
El següent atac es va dirigir cap a Magalona, defensada pel bisbe Gumild. Davant un possible atac per mar Gumild va fugir a Nimes, i la ciutat va ser presa per Vamba amb escassa oposició. Quedava el bastió de Nimes on estava Paulus amb un exèrcit compost per francs i visigots. Forces enviades pel rei van arribar davant la ciutat el 31 d'agost del 673; els defensors esperaven l'arribada de reforços dels francs, i per anticipar-se a la seva arribada l'exèrcit real va atacar la ciutat sense resultat positiu. Al final de l'endemà (en què els realistes van tornar a atacar la ciutat sense aconseguir prendre-la) van arribar uns deu mil soldats gots al comandament del dux Wandemir o Waldemir, i aquella mateixa nit, ja de matinada, les portes de la ciutat van cremar i les forces del dux van penetrar a Narbona, refugiant-se els defensors en l'amfiteatre de la ciutat, on va esclatar la lluita entre ells: els gals desconfiaven dels gots, dels francs i de Paulus; els francs desconfiaven dels gots; i els gots desconfiaven dels francs i els gals. Paulus no va poder imposar la seva autoritat i va haver d'assistir a una gran matança entre els seus propis partidaris (2 de setembre). Al llarg el dia Paulus va consultar amb els seus col·laboradors, i va enviar a Argebad, bisbe de Narbona, a sol·licitar la clemència real (mentre els partidaris del rebel seguien lluitant entre ells). El rei va rebre a Argebad i va accedir a acabar la lluita però va rebutjar la petició que els rebels no rebessin el càstig prescrit per les lleis. Les tropes visigodes van controlar la ciutat i es van establir destacaments per prevenir l'arribada de tropes dels francs. Centenars de gals, francs, saxons, gots i alguns hispà-romans van ser detinguts juntament amb Paulus (entre ells Gumild, bisbe de Magalona). El 20 de setembre els presoners francs i saxons van ser expulsats cap a la seva pàtria.
Paulus va ser vestit amb vestuari reals en forma de mofa, i va ser conduït amb els seus col·laboradors principals a presència del rei (4 de setembre) i dels nobles de palau, els gardings i tot el Officium present, i els comandaments militars. Vamba els preguntà pel motiu de la rebel·lió, per a la que no van poder al·legar cap ofensa, i els va mostrar el seu jurament de fidelitat signat el 672 després del seu accés al tron; després va ser llegit el cànon setanta-cinc de l'IV Concili i la llei sobre rebel·lió de Khindasvint. No obstant això Vamba va ser magnànim i no els va condemnar a mort ni els va fer encegar; van ser rapats i els seus béns confiscats.
Pels mateixos dies forces dels francs al comandament d'un duc anomenat Lupus va arribar fins a prop de Besiers, però es va retirar al conèixer la victòria del rei, i davant la presència de les forces visigodes lleials a la regió, que acudien al tenir notícies de la presència del duc.
A Narbona es va establir una guarnició visigoda i es va expulsar als jueus de la ciutat (que probablement havien pres partit per Paulus). Per a les ciutats de la Septimània es van nomenar nous comtes.
Pacificada la província va llicenciar a l'exèrcit a Canaba, al sud de Narbona, i va tornar a Toledo, on va entrar acompanyat de Paulus i els seus col·laboradors, els quals anaven afaitats i descalços i amb vestits molt gastats (Paulus a més portava una corona falsa) que anaven pujats en carros tirats per camells. El poble va ser incitat a escarnir-los.
Després de la revolta
L'1 de novembre del 673 Vamba va publicar la seva llei militar, que fins i tot obligava al clergat a mobilitzar-se contra enemics estrangers i usurpadors. El que no acudís a les mobilitzacions seria assenyalat, rebria dues-centes fuetades i pagaria una lliura d'or.
El 674 Vamba va realitzar diverses construccions a Toledo. Durant el seu regnat sembla haver-se dedicat a la restauració de vies, aqüeductes i altres obres. Un combat contra vaixells àrabs és incert.
Política religiosa
El 675 va convocar el XI Concili de Toledo, sínode dels bisbes de la Cartaginesa, i el III Concili de Braga, sínode de Bisbes de Galícia, però sembla que les relacions amb el clergat no van millorar. Vamba va imposar al metropolità de Mèrida, Esteve, el nomenament d'un bisbe anomenat Cuniuld per al monestir d'Aquae (Lusitània), i sembla que també va decidir nomenar bisbes en viles menors i a l'Església dels Sants Apòstols de Toledo, vulnerant la regla que no hi havia d'haver dos bisbes en una mateixa ciutat. El 30 de gener del 680 el cronista Julià va ser nomenat metropolità de Toledo. Al XI Concili de Toledo, celebrat el 7 de novembre del 675 a l'església de Santa Maria van assistir disset bisbes personalment i altres dos representats pels seus diaques (els de Segòvia i Ergávica o Ercávica o Arcávica), a més de cinc abats.
Deposició
Les circumstàncies del final del seu regnat resulten de les actes del XII Concili de Toledo, on s'explica que Vamba va ser deposat després de caure mortalment malalt.[2] Això succeí el 14 d'octubre de 680, i a petició d'un comte palatí, Ervigi, a causa de la malaltia del monarca, com era costum, es se'l va vestir amb l'hàbit monàstic i va ser tonsurat en presència de la noblesa palatina. Després es va recuperar miraculosament, tanmateix estava ja incapacitat legalment per a regnar, raó per la qual va renunciar i designar successor Ervigi. El document el van signar els magnats palatins i s'adreçà un escrit a l'arquebisbe Julià de Toledo per comminar-lo a ungir el nou rei el més aviat millor.
Aquests són els fets narrats pels bisbes i la versió oficial davant per als contemporanis de Vamba. La necessitat d'explicar-ho suposava que va haver-hi rumors que Ervigi havia ordit un complot per deposar el monarca i volia silenciar-los. És improbable que Vamba acceptés els cànons que implicaven la seva deposició i en canvi no respectés els que fixaven la forma d'elecció del nou sobirà, atès que legalment no podia ser designat. Una referència del XII Concili deixa entreveure que Vamba no va acceptar la seva deposició i va intentar recobrar el tron, la qual cosa no estaria renyida amb el nomenament d'un successor quan pensava que anava a morir (les dues coses serien il·legals). És clar que el clergat no el recolzava i que Ervigi va saber captar el suport de molts nobles, perquè els nobles i bisbes podrien haver obviat o canviat la llei que impedia regnar un vegada tonsurat.
Mort
La mort de Vamba va esdevenir algun temps després. Uns autors indiquen que s'havia retirat al monestir de Pampliega, prop de Burgos, on va morir set anys i set mesos després (és a dir cap a maig o juny del 688; altres diuen que va morir als pocs mesos. Zeumer, a Neues Archiv des Gesellschaft für ältere deutsche Gesichteskunde indica la data del 4 de novembre del 683).
Llegat
El municipi de Wamba en província de Valladolid porta el seu nom.[3] És el lloc on va morir Recesvint, aleshores anomenat Gerticos, i també el lloc on van nomenar Vamba nou monarca.[2] Això va fer que la població canvies de nom i prengués el del nou dignatari.
Referències
- ↑ «Vamba». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Cádiz Álvarez, Juan Carlos. La historia de Asturias... en pedazos (en castellà). vol. II: los siglos oscuros. Madrid: Ediciones Nobel, 2017, p. 99.
- ↑ Ramis, Sergi «Wamba, el pueblecito de Valladolid famoso por sus calaveras». La Vanguardia, 16-12-2019.
