Ciceró
|
Per a altres significats, vegeu «Ciceró (desambiguació)». |
 Bust de Marc Tul·li Ciceró als museus capitolins | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Nom original | (la) M.Tullius M.f.M.n. Cor. Cicero  | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Biografia | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Naixement | 3 de gener de 106 aC Arpino | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Mort | 7 de desembre de 43 aC (amb 63 anys) Prop de Formia | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Causa de mort | homicidi, decapitació | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Cuestor de Sicília (75aC) Edil de la plebs (69 aC - 66 aC) Pretor - Cònsol (63 aC) | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Dades personals | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Religió | religió Politeísta | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Activitat | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Camp de treball | Filosofia, retòrica i literatura | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Ocupació | Jurista, escriptor, poeta, polític i orador | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Període | República Romana tardana | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Partit | Optimates | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Moviment | Nova escola atenenca | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Professors | Antíoc d'Ascaló, Filó de Larisa, Apol·loni Moló, Luci Eli Preconi Estiló i Tirannió d'Amisos | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Alumnes | Servi Sulpici Ruf i Gai Trebaci Testa | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Obra | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Obres destacables
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Família | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Família | Tul·li Ciceró | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Cònjuge | Publília (valor desconegut–45 aC), divorci Terència (79 aC–46 aC) | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Fills | Tul·lia i Marc Tul·li Ciceró | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Pares | Tullius i Helvia | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Germans | Quint Tul·li Ciceró | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Cronologia | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| 58 aC | exili | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| 57 aC | repatriació | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| 43 aC | proscripció
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Premis | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
 
  | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Llista
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Marc Tul·li Ciceró, en llatí Marcus Tullius Cicero, (Arpinum, 3 de gener de 106 aC - Formia, 7 de desembre de 43 aC) fou polític, filòsof i orador de l'antiga Roma. És el personatge de l'antiguitat de qui es coneix més bé la seva vida gràcies a la biografia que en va escriure Plutarc, a les seves abundants epístoles -que encara es conserven- i als seus discursos i obres retòriques i filosòfiques, que han sobreviscut en la seva gran majoria. Ciceró és considerat un dels autors més importants de la literatura llatina clàssica i un dels que més esplendor ha donat a la llengua llatina.
Biografia
Marc Tul·li Ciceró va néixer dins d'una família de classe eqüestre rural[1] el 3 de gener de 106 aC. El seu avi fou un ciutadà romà amb un paper localment destacat i el seu pare, Marc Tul·li Ciceró, a causa de la seva delicada salut va restar al camp, sense aspiracions polítiques. Sobre la seva mare sabem que es deia Hèlvia, provinent també d'una gens notable.
La seva família no va trigar a enviar el jove a Roma, on va rebre una excel·lent educació perquè tingués una adequada formació per accedir a la carrera política. A l'Urbs va conèixer Eli Estiló, que fou el seu professor de gramàtica, i va estudiar dret amb els cosins Quint Muci Escèvola. Quant a la filosofia, va estudiar el corrent epicuri amb Fedre com a professor, el corrent platònic amb Filó de Larissa i la filosofia estoica amb Diòdot. També cal dir que va establir lligams amb el cercle poètic de Lutaci Càtul, d'on sorgirien els poetae noui. A més a més, a Roma podrà conèixer l'autor tràgic Acci i escoltar els grans oradors antics, Marc Antoni i Luci Cras.
Durant la breu carrera militar, obligatòria per als ciutadans romans, va estar sota les ordres de Pompeu Estrabó. L'any 81 aC va reprendre els estudis. És aquest mateix any quan comença la seva obra, carrera com a advocat, amb el discurs Pro Quinctio. El 79 aC viatjà a Grècia i a Àsia per continuar els seus estudis, sigui per motius de salut sigui per fugir de la tirania de Sul·la.
A Grècia va tenir un altre gran nombre de mestres, entre ells Demetri el Siri (Demetrius, Δημητριος) un rètor grec de l'Acadèmia platònica d'Atenes. Ciceró, durant la seva estada a Atenes (79 aC) fou per un temps el seu deixeble.
Entre el 79 i el 77 aC Ciceró visità l'Àsia Menor on fou acompanyat en algunes visites per Dionisi de Magnèsia, Èsquil de Cnidos i Xenocles d'Adramítium, que en aquell temps eren els més important rètors d'Àsia.
El contacte amb el món grec féu que posteriorment apliqués diferents concepcions als problemes filosòfics. Els seus plantejaments relatius a la moral eren propers a l'estoïcisme, mentre que en gnoseologia defensava un escepticisme moderat. Totes aquestes influències i lectures acabaran en l'eclecticisme i en Ciceró sintetitzarà la tradició grega reescrivint-la en llatí.
Vicenzo Foppa
Després de la mort de Sul·la va tornar a Roma. Just abans o després del viatge es va casar amb Terència, la qual va jugar un paper molt important en la carrera política de Ciceró. Van tenir dos fills, Marc i Túl·lia.
Carrera política
Va tornar a Roma l'any 77 aC i emprengué el cursus honorum com a qüestor a la província romana de Sicília el 75 aC,[1] càrrec que li va procurar l'estima dels sicilians, que més tard van demanar dur a terme l'acusació contra Verres, exgovernador de l'illa, acusat de corrupció i robatori d'obres d'art. Així doncs, amb el discurs Contra Verres, amb el qual venç el famós Hortensi, es consagrarà. La seva carrera d'advocat ja li havia permès utilitzar el tribunal com a trampolí polític amb diversos casos.
El 69 aC va ser elegit edil curul i el 66 aC pretor urbà.
L'any 64 aC es va presentar a les eleccions consulars i les guanyà, amb el suport dels optimats. Durant el seu consolat s'enfrontà als seguidors del partit popular, arran de la conjuració que va tramar Luci Sergi Catilina. Amb les seves famoses Catilinàries va denunciar-la i va aconseguir esclafar-la. Catilina, després d'haver fracassat per segona vegada en intentar obtenir el consolat i d'haver-se arruïnat, es proposa sublevar els que, com ell, estan plens de deutes.
Exili
Tot i que alguns, per haver salvat la república, van arribar a anomenar-lo pater patriae (pare de la pàtria), Ciceró comptava diversos enemics, encapçalats per Pisó, cònsol, i Clodi, tribú de la plebs. Finalment el tribunat de la plebs carregà contra ell amb una llei per haver executat ciutadans romans. Aquesta llei, anomenada Lex Clodia de capite civis Romani, condemnava a l'exili i manava confiscar els béns de qui hagués condemnat a mort un ciutadà romà sense les degudes garanties processals. Així doncs, va haver d'exiliar-se un any, el 58 aC, a Tessalònica i a Dirràquium. A més, va ser destruïda la mansió del Palatí i potser algunes vil·les que posseïa. Tot i així, gràcies a l'acció de Pompeu, aviat tornarà a Roma envoltat d'honors.
Retorn a Roma i últims anys de vida
L'any 53 va ser nomenat àugur i el 51 aC acceptà el càrrec de procurador de la província romana de Cilícia, però tornà a Roma al cap d'un any. És llavors quan donà el seu suport a Pompeu contra Cèsar durant la guerra civil, perquè l'ideari que representava era més afí a la república. Ciceró no va participar en la batalla de Farsàlia l'any 48 aC, mentre romania a l'Epir. Tot i això, en guanyar Cèsar l'any 48 aC, va comprendre que l'oposició era inútil i des d'aquell moment es dedicà plenament a escriure, abandonant tota activitat política. Cèsar li perdonà la vida pel seu prestigi com a escriptor, pensador i orador després que ell li implorés clemència.
El 46 aC, amb 60 anys, es va divorciar de Terència i es va tornar a casar amb Publília.
Quan Cèsar fou assassinat, el març de 44 aC, Ciceró tornà a la política i s'oposà amb totes les seves forces a Marc Antoni, lloctinent de Cèsar, tot escrivint contra ell les famoses Filípiques, i fins i tot establint amistat amb el fill adoptiu de Cèsar, Octavi (que n'era renebot natural). Cap a la fi de l'any 43 aC Marc Antoni ordenà secretament la seva execució juntament amb setze persones més. Ciceró fou advertit de les intencions d'aquest i fugí amb diversos de la seva vila a Túsculum embarcant a Àntium, però inclemències del temps el feren desembarcar a Circeis d'on anà fins a la seva vila a Fòrmies. En aquest trajecte fou interceptat pels soldats de Marc Antoni que li van tallar el cap i les mans, que foren enviats a Marc Antoni i que ordenà que fossin empalades i exposades als rostra del fòrum romà.[2][3]
Retòrica
Ja a l'inici de la seva obra sobre retòrica, quan encara era un jove inexpert, va exposar la que seria la seva principal idea en aquest terreny, segons la qual un orador havia d'unir correctament l'ús de les paraules, un ampli domini de diverses matèries de coneixements, en particular de la filosofia. Va publicar després del seu desterrament, l'any 55, la seva obra Sobre l'orador (De oratore), posteriorment a la primavera de l'any 46 va escriure Brutus (Brutus) i L'orador (Orator).
Els tractats de retòrica més importants que tenim de Ciceró són els següents:
- De oratore era sobretot un al·legat sobre el qual havia de ser la formació de l'orador ideal, i la seva funció i la de l'oratòria en la Roma del segle I aC. Es tracta d'una obra concebuda sobre bases filosòfiques, però, al mateix temps, escrita amb vocació de ser aplicada a la pràctica del context de la política de l'època. És un plantejament lògic per part de qui no veia en la política un benefici per a la comunitat, l'objectiu suprem. De oratore no pretenia ser un manual de retòrica per a principiants, tot i que es basava en una base sòlida de retòrica. En realitat constituïa un tractat sobre la completa educació de l'home públic. D'acord amb la teoria retòrica tradicional, un discurs havia de constar de cinc elements fonamentals: trobar els arguments més convenients inventio; ordenar-los de la manera més efectiva dispositio; exposar-los amb el llenguatge adequat a la situació i al públic elocutio; memoritzar el contingut del discurs de manera que flueixi de forma natural i no forçada memoria; i, finalment, interpretar tot allò amb els gestos adequats, mirades e inflexions de la veu actio, amb tècniques semblants a les d'un actor. Es tractava, en definitiva, de “tenir en compte tres coses: què dir, en quin ordre i com”. Ciceró, va adoptar aquestes regles bàsiques de l'ortodòxia retòrica, importades del món grec on ell havia tingut ocasió d'estudiar durant la seva joventut.
- Brutus, obra publicada en la primavera de l'any 46, tracta d'una història de l'eloqüència des dels seus inicis fins al temps de Ciceró a Roma, concebuda ella mateixa en forma de diàleg celebrat a la casa de Ciceró al Palatí, en el qual participen Àtic, Brutus, a qui està dedicada l'obra, i el mateix Ciceró, el qual es situa a si mateix en una situació d'autoritat davant dels seus interlocutors. Ciceró considera que la cima de l'eloqüència romana ha estat aconseguida per ell i es defensa contra els aticistes extrems.
- L'Orator neix l'estiu del 46 aC. El proemi de l'obra sosté que l'orador perfecte ha de distingir-se per la seva cultura filosòfica i domina els tres estils: genus tenue, genus medium i genus grande. En aquest estil didàctic Ciceró es preocupa sobretot de valorar el pathos, en el qual ha aconseguit l'excel·lència.
D'altres tractats que conservem sobre aquest autor són:
- De optimo genere oratorum (Els millors oradors), aquest tracta sobre el millor tipus d'eloquència, ja sigui la manera d'aconseguir-la o com elaborar-la.
- Partitiones oratoriae (Les parts de la retòrica), sobre diferents divisions dels discursos.
- Topica (Temes), sobre els llocs més comuns dels discursos.
Discursos
Posseïm de Ciceró 58 discursos, alguns d'ells mutilats, però tot i així sabem que en va escriure 87. Es divideixen en discursos de causa civil i discursos polítics. Dins del primer grup, el més antic conservat és el Pro P. Quinctio, que data de l'any 81 aC. També coneixem Pro A. Caecina i Pro Q. Roscio Comoedo, processos sobre qüestions de propietat i diners. De la possessió del dret de ciutadania tracten Pro Archia poeta i Pro L.Cornelio Balbo. A més, també va tractar les causes criminals, a Pro A. Cluentio o a Pro Sex. Roscio Amerino, que el va donar a conèixer. Ciceró, tanmateix, va sobresortir en els discursos per causes penals, la majoria delictes polítics. Cal destacar el discurs In C.Verrem, que li donà la fama.
Centrant-nos en el segon grup. els discursos polítics, trobem De imperio Cn. Pompei, on va recomanar la concessió de plens poders a Pompeu. Aquest va ser el seu primer discurs polític. Després de discursos sobre la llei agrària De lege Agraria, segueixen les Catilinàries. Altres discursos destacables són: De domo sua ad pontifices, per les notícies que conté sobre el dret sagrat i polític, i els discursos que van conduir a la mort, Les Filípiques, dirigides contra Marc Antoni.
In C. Verrem (Les Verrines)
A principis d'agost de l'any 70 aC, comença a Roma, enmig d'una gran expectació, el discurs oral contra Verres, davant d'un tribunal, acusat pels sicilians.[4] S'acusava Verres de corrupció, ja que mentre va administrar l'illa, va espoliar i vexar els seus habitants.
A la primera sessió, Ciceró pronuncia un discurs on es fa ressò de dues coses, per a ell les més preocupants: la parcialitat dels jutges i les maniobres de l'acusat per diferir el judici. Ciceró va presentar moltes proves en contra d'aquest, fins al punt de forçar l'advocat defensor Hortensi a guardar silenci i fingir una malaltia per no assistir a les diverses sessions.
Verres, en veure's ja condemnat, va optar per marxar desterrat per la seva pròpia iniciativa. El jurat es va reunir i va confirmar la sentència, a més, va exigir com a indemnització un pagament de tres milions de sestercis als sicilians.
Tot i així, conservem cinc discursos més contra Verres, que no van arribar a ser pronunciats i que corresponen al que hauria d'haver estat la segona part de l'acusació. Aquests cinc discursos, des de l'antiguitat, es presenten com a obres independents. Els seus títols són: De praetura urbana, De praetura Siciliense, De frumento, De signis i De suppliciis.
Sens dubte, amb aquest cas, Ciceró va atreure's el favor popular i l'amistat de Pompeu, ja que havia aconseguit la condemna d'un aristòcrata. Les Verrines, Les Verrines, un cop publicades, van córrer de mà en mà i van contribuir, sens dubte, a fer de Ciceró l'orador més prestigiós de Roma.[5]
In L.Catilinam (Les Catilinàries)
fresc de Cesare Maccari (1889)
Un dels discursos més reconeguts al llarg de la història és el que pronuncià Ciceró contra Luci Sergi Catilina. Les Catilinàries són quatre discursos que, encara que Ciceró els publiqués tres anys després d'haver-los pronunciat, amb els adients retocs, el senat els va escoltar, de manera oral i cada un dels discursos per separat.[6]
L'any 63 aC fou el que anomenem l'any de la conjuració de Catilina. Al gener, Ciceró pren possessió del consolat i en les seves primeres accions trobem la de parar una reforma agrària, llei que havien proposat els populars. Més tard, al juliol, Catilina es torna a presentar a les eleccions consolars per l'any següent i és guanyat per dos candidats de Ciceró. És llavors quan Catilina decideix fer un cop d'estat. No serà fins al novembre quan la Primera Catilinària serà pronunciada, concretament el dia 8. Dos dies abans, els conjurats es reuneixen amb Catilina a casa de Marc Porci Leca, on reben les instruccions per matar a Ciceró. Però Fúlvia, l'amant d'un dels conjurats avisa a Ciceró dels futurs esdeveniments.
Així doncs, el matí del dia 8, Ciceró convoca molts senadors a casa i els hi explica el que Fúlvia l'hi havia dit. En arribar els conjurats, i al veure que han estat descoberts, fugen. És llavors quan Ciceró convoca tot el senat per explicar la conjura, davant del mateix Catilina. Aquí és quan es pronuncia la Primera Catilinària.
Aquella mateixa nit, Catilina fuig de Roma. Tot i així, Ciceró no atura el procés, i el dia 9, reunint tot el poble al fòrum explica altre cop la conjura, corresponent a la Segona Catilinària.
Al desembre del mateix any, a la matinada del dia 3, uns legats dels al·lòbroges, que portaven cartes autògrafes per a Catilina, van ser capturats. Els conjurats volien que fossin còmplices. Ciceró, tenint les proves, és a dir, les cartes, i interrogant als acusats convoca als senadors. Més tard, reunirà el poble i explicarà el que ja han parlat al senat. És a dir, la Tercera Catilinària. El dia 5 serà el moment en què es pronuncia la Quarta Catilinària, l'última d'aquestes. Ciceró i el senat es reuniran per decidir quina ha de ser la pena dels conjurats. Finalment el senat aprova la pena de mort.
In M. Antonium Orationes Phillippicae (Les Filípiques)
Amb el nom de Filípiques se'ns han conservat catorze discursos pronunciats per Ciceró entre el 2 de setembre del 44 aC i el 21 d'abril de 43 aC, en els que intenta desemmascarar els projectes hegemònics de Marc Antoni. Encara que només se'n conservin 14, és possible que n'hi hagués més, ja que Arusià Mesi, gramàtic del segle IV, cita dues frases de Ciceró, extretes de les Filípiques XVI i XVII. Tot i així, sabem que d'aquests, onze van ser exposats davant del senat, dos davant del poble i el segon no va ser pronunciat mai, tot i que el tenim redactat.
Una de les preguntes més freqüents és per què aquest nom si Marc Antoni era el destinatari d'aquestes. Doncs és probable que el primer nom no fos aquest, però ha quedat com a versió més divulgada Les Filípiques, nom que posà Ciceró en to bromista en una de les seves cartes al seu amic Àtic. Evidentment, el nom prové de Les Filípiques de Demòstenes, orador grec, molt admirat per Ciceró, que va pronunciar contra el rei Filip II de Macedònia.
Només 6 mesos després de l'assassinat de Cèsar, Roma encara estava commocionada per aquell esdeveniment. En aquest moment, al setembre de l'any 44 aC, Ciceró comença a veure la política de Marc Antoni com un nou perill per a la República. Amb les Filípiques, Ciceró critica les actuacions de Marc Antoni i aconsegueix que el senat, després d'intentar una sortida negociada al conflicte entre Marc Antoni i Dècim Brut, es posi en contra d'Antoni, que serà derrotat a Mòdena i declarat enemic de Roma. Tot i així, amb la formació del Segon Triumvirat i la rehabilitació política de Marc Antoni, Les Filípiques acabaran constant-li la vida a Ciceró.
Des del punt de vista estilístic, aquest discurs marca el punt àlgid de l'eloqüència ciceroniana i en ell trobem juntes totes les característiques ciceronianes dels discursos anteriors.
Obres
Discursos
- (81 aC) Pro Quinctio
- (80 aC) Pro Roscio Amerino
- (70 aC) In Verrem
- (69 aC) Pro Fonteio
- (69 aC) Pro Caecina
- (66 aC) Pro Cluentio
- (66 aC) De Imperio Gnaei Pompei
- (63 aC) De Lege Agraria contra Rullum
- (63 aC) In Catilinam
- (63 aC) Pro Rabirio Perduellionis Reo
- (62 aC) Pro Sulla
- (62 aC) Pro Archia Poeta
- (59 aC) Pro Flacco
- (57 aC) Post reditum in senatu
- (57 aC) Post reditum ad Quirites
- (57 aC) De domo sua
- (57 aC) De Haruspicum responsis
- (56 aC) Pro Sestio
- (56 aC) In Vatinium
- (56 aC) Pro Caelio
- (56 aC) De Provinciis Consularibus
- (56 aC) Pro Balbo
- (55 aC) In Pisonem
- (54 aC) Pro Rabirio Postumo
- (52 aC) Pro Milone
- (46 aC) Pro Marcello
- (46 aC) Pro Ligario
- (45 aC) Pro Deiotaro
- (44-43 aC) Philippicae
Tractats de retòrica
- (84 aC) De inventione
- (55 aC) De oratore (sobre la formació de l'orador)
- (54 aC) Partitiones oratoriae es refereix a les divisions dels discursos.
- (52 aC) De optimo genere oratorum, que versa sobre el millor tipus d'eloqüència.
- (46 aC) Orator (retrat de l'orador ideal)
- (46 aC) Brutus, història de l'eloqüència grega i romana.
- (44 aC) Topica, sobre els llocs habituals dels discursos.
Obra filosòfica.
- (51 aC) De re publica, que proposa com a millor sistema polític el resultat de la fusió de la monarquia, l'oligarquia i la democràcia.
- (52 aC) De legibus, sobre el dret natural, les lleies sagrades i l'ordre estatal, així com sobre les funcions pròpies dels magistrats.
- (46 aC) Paradoxa Stoicorum
- (45 aC) Hortensius.
- (45 aC) Luculius o Academica Priora - Liber Secundus.
- (45 aC) Varro o Academica Posteriora.
- (45 aC) Consolatio de la mort de la seva filla Tulia, on defensa la immortalitat de l'ànima.
- (45 aC) De finibus bonorum et malorum (Sobre el bé i el mal, contraposició de les teories epicúries, estoiques, platòniques i peripatétiques).
- (45 aC) Tusculanae Quaestiones.
- (45 aC) De natura deorum; La natura dels déus.
- (45 aC) De divinatione
- (45 aC) De fato
- (44 aC) Cato Maior de senectute (Sobre la vellesa)
- (44 aC) Laelius de amicitia (Sobre l'amistat).
- (44 aC) De officiis (Sobre els deures; potser l'obra mestra de Ciceró. L'últim dels seus tres llibres és el més personal, escrit parcialment sota la seva indisposició contra la tirania de Marc Antoni).
Epístoles
- (68-43 aC) Epistulae ad Atticum Dividides en 16 llibres i disposades majoritàriament por ordre cronològic.
- (62-43 aC) Epistulae ad familiares formades per 16 llibres (s'agrupen per destinataris).
- (60-54 aC) Epistulae ad Quintum fratrem, en 3 llibres, recullen les cartes entre Ciceró i el seu germà Quint.
- (43 aC) Epistulae ad Marcum Brutum, originalment recollides en 9 llibres.
Pervivència
En el segle IX el francs occidental Hadoard compila una col·lecció d'extractes de notables extensions, que demostren que tenia a la seva disposició el corpus de les obres filosòfiques.
Gràcies al gust medieval pels extractes de passatges ciceronians, en conservem algunes parts que d'una altra manera no tindríem. En el període carolingi, Ciceró es va convertir una altra vegada en un model d'estil cuidat. La familiaritat amb Ciceró creix en el segle XI i arriba a la cima en el XII amb Joan de Salisbury i Otó de Freising i en el segle XIII amb Vicent de Beauvais i Roger Bacon. Entre les obres retòriques es col·loquen en conjunt en el centre d'interès les que són particularment idònies per l'ensenyança escolàstica degut al seu caràcter esquemàtic.
En el Renaixement creix la comprensió per Ciceró com a persona, com és possible veure-ho en Petrarca i les seves composicions crítiques. També el seu escepticisme filosòfic desperta interès en el Renaixement.
La seva importància per l'escola clàssica és funda, una vegada més, sobre qualitats de contingut abans que de forma. Entesos en la matèria van col·locar Ciceró per damunt d'Aristòtil.
Al segle XIX, es va descobrir l'obra De re publica gràcies a una obra d'A. Mai, que dóna accés. I aconsegueix fascinar als lectors més interessats per les qüestions de la constitució republicana que per les de la retòrica.
En el segle XX els fonaments filosòfics de la retòrica son novament estudiats des de diferents perspectives: lògica, psicològica, i ètica. En el curs d'aquest procés, surt a la llum el significat europeu de Ciceró, entre Aristòtil i Agustí. L'actitud antiretòrica dels que consideren pecaminós el cos del llenguatge, i la difamació de Ciceró que resultava d'ella, es revelen retrospectivament com a barbàrie.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 «305 - Vida de Ciceró». En Guàrdia. Catalunya Ràdio. [Consulta: 24 octubre 2010].
- ↑ Smith, 1849, p. 717.
- ↑ Conyers Middleton. The History of the Life of M. Tullius Cicero by Conyers Middleton. J. J. Tourneisen and J. E. Legrand, 1790, p. 290–.
- ↑ Baños Baños & López Santamaría, 1994, p. 9.
- ↑ Baños Baños & López Santamaría, 1994, p. 12.
- ↑ Carbonell i Manills, Joan. Les catilinàries. Barcelona: Ed. La Magrana, 1997, p. 7. OCLC 807395573.
- ↑ Marcus Tullius Cicero; Denys Lambin Opera omnia quae exstant: 1. Rouillius, 1566.
Bibliografia
- Albrecht, Michael von. Historia de la literatura romana. 2 vol. Barcelona: Herder, 1997-1999. ISBN 8425419549.
- Bickel, Ernst. Historia de la Literatura Romana. Madrid: Gredos, 2009. ISBN 9788424901967.
- «Cicero». A: Smith, William (ed.). A Dictionary of Greek and Roman biography and mythology. Vol. I. Boston: Little and J. Brown, 1849, p. 707-747.
- Ciceró, Marc Tul·li; Baños Baños, José Miguel; López Santamaría, Javier. Antología de los discursos de Cicerón (I): Verres y Catilina (en castellà). Ediciones Clásicas, 1994. ISBN 8478821503.
- Ciceró, Marc Tul·li. Catilinarias y Filípicas. Barcelona: Planeta, 1994. ISBN 8408011782.
- Ciceró, Marc Tul·li. Les Catilinàries. Barcelona: La Magrana, 1997. ISBN 8474109760.
- Codoñer, Carmen (ed.). Historia de la literatura latina. Madrid: Cátedra, 1997. ISBN 9788437628998.
- Gaillard, Jacques. Introducción a la literatura latina: desde los orígenes hasta Apuleyo. Madrid: Acento, 1996. ISBN 84-483-0134-X.
- Grimal, Pierre. Cicerón. Madrid: Gredos, 2013. ISBN 9788424911133.
- Medina, Jaume «Ciceró a les terres catalanes. Segles XIII-XVI» (
PDF). Faventia, Vol. 24, Núm. 1, 2002, pàg. 179-221 [Consulta: 24 octubre 2010]. - Pina Polo, Francisco. Marco Tulio Cicerón. Barcelona: Ariel, 2005 (Biografías (Ariel)). ISBN 8434467712.
Enllaços externs
- «Obres de Ciceró» (en llatí i anglès). Perseus Digital Library.
