Vitrall cloisonné
 |
Aquest article o secció s'està elaborant i està inacabat. L'usuari amadalvarez hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal: es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. Fou afegit el febrer de 2016. |
|
Aquest article tracta sobre la confecció de vitralls. Si cerqueu la tècnica d'esmaltat, vegeu «Cloisonné». |
El vitrall cloisonné és una tècnica artística desenvolupada a finals del segle XIX, principalment al Regne Unit i a Catalunya, en aquest cas de la mà del decorador modernista Frederic Vidal.
Consisteix a situar petites boles de vidre de colors seguint un dibuix atrapades i encimentades amb cola entre dos panells de vidre que, segellats, forme un conjunt. La tècnica va tenir una vida curta degut a la seva dificultat de realització i de conservació.
Història
El 1894 el pintor parisenc Amédée Navarein va desenvolupar una tècnica que ell anomenava Cloisonné Work i que situa cronològicament la primera patent al Canadà, tot i que no es va registrar fins al cap de tres anys.
L'any 1897 el fabricant estatunidenc Theophil Pfister i l'empresari alemany Emil Barthels van registrar a Londres una patent de "Millores en treballs Cloisonné".[2] Fins llavors, la tècnica del cloisonné només s'havia sentit a parlar en relació amb esmalts aplicats sobre metalls omplint petits forats o cloisons formant petites boles.
En els anys següents, es va produir vidre cloisonné a Londres a la Cloisonné Glass Company, propietat de Pfister i Barthels, constituïda al 66 de Berners Street, Londres.[3] El 30 de juny de 1900, els dos socis es varen separar, i Barthels va gestionar l'empresa tot sol. Es desconeix quant de temps l'empresa es va mantenir en els negocis, encara que a partir de 1900 es van concedir llicències a altres països europeus i també als Estats Units d'Amèrica.
Existeixen patents posteriors que només incorporen petites millores que milloraven la seva conservació, però sense innovacions especials. Existeixen patents de la Cloisonné Glass a Suïssa (1897), Estats Units (1899) presentada per Navarein en representació de la companyia.[4] L'any 1905 hi ha una patent de Navarein a França i el 1906 una nova de Pfister a Anglaterra el 1906.
A meitat de la primera dècada del segle XX es perd l'interès per la tècnica i no existeix cap estudi ni documentació en profunditat fins el 1981 quan Manuel Garcia Martín incorpora les seves investigacions sobre el cloisonné dins el seu treball d'investigació sobre vitralls catalans. L'any 1985 es va realitzar a Barcelona la primera i única exposició monogràfica sobre aquesta tècnica i la publicació del llibre de Garcia Martin "Els vitralls cloisonné de Barcelona", considerat com la guia de referència de la que han partit la resta d'estudis posterior.[5]
Les darreres investigacions han estat obra dels vitrallers Joan Vila i Grau amb la ponència Le vitrail cloisonné, Namur, 1989; i Jordi Bonet amb el treball "Conservation-restoration of cloisonné window. A case study" de 2008.[3]
Desenvolupament a Catalunya
A Catalunya aquesta innovadora tècnica va ser incorporada per Frederic Vidal i Puig (1882-1950) qui el 1898 havia estat enviat pel seu pare a Londres durant un any, per aprendre amb Pfister i Barthels. El pare havia fundat l'empresa Casa F. Vidal, que es va especialitzar en la decoració d'interiors, de manera que no era només finestres que van ser produïts usant aquesta tècnica, sinó també llums, pantalles, portes, mobles i tota mena d'objectes quotidians amb incrustacions de cloisonné. S'estima que el conjunt de treballs que es troben a Barcelona i rodalies provenen d'aquest taller, que va florir durant un breu període de cinc anys (1899-1904).
La col·lecció Bertrand i Serra donada al Museu Nacional d'Art de Catalunya a Barcelona, conté vint-i-dos peces que són exemple de la diversitat d'objectes fabricats utilitzant aquesta tècnica.[2] Està considerada la més gran col·lecció mundial de peces cloisonné.[3]
Tècnica
El text de la patent de Pfister i Barthels, aprovada l'11 de març de 1897, descriu l'invent com: «El mètode de producció de treballs cloisonné consisteix a formar i fixar un disseny en relleu sobre una placa transparent, a continuació, omplir cadascun dels intersticis dissenyats amb materials adequats, trencats o en pols, i preferiblement de diferents colors. Es crea una cimentació d'aquests materials en una massa sòlida per mitjà de cua de peix o silicat de potassa o els seus equivalents, i després de fixar-los, es cobreix tot el conjunt amb una placa de material transparent, en el cas d'una transparència, o d'un ciment adequat o d'una placa opaca en el cas de treballs opac, segons es desitgi.» [6]
Per tant, es tracta de situar, entre dos vidres plans, un seguit de partícules o petites esferes de vidre cimentades entre si per un element adhesiu. Per formar el dibuix, la distribució de les partícules segueix un patró realitzat per tires de coure d'acord amb el disseny i unides entre si, també, amb cua de peix.
-
Paravent obra de Frederic Vidal, actualment al MNAC -
Vitrall cloisonné, panell de doble porta obra de Frederic Vidal i Puig (1882-1950) per a la casa Bertrans i Serra de Barcelona, actualment al MNAC -
Paravent obra de Frederic Vidal, actualment al Museu del Modernisme Català
Referències
- ↑ «Porta vidriera de quatre batents». MNAC.cat. [Consulta: 28 febrer 2016].
- ↑ 2,0 2,1 Galerie Barbara Giesicke. «Cloisonné Glass Company (1897 - 1910)» (en anglès). www.giesicke.com, 2015. [Consulta: 24 febrer 2016].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Gil, 2013, p. 137.
- ↑ «Original de la patent presentada el 1899» (en anglès), 24-01-1899. [Consulta: 28 febrer 2016].
- ↑ Gil, 2013, p. 136.
- ↑ Sebastian Strobl, Painting with Beads – The work of the London Cloisonné Glass Company, in: Techniques du vitrail au XIXe siècle (I. Lecocq, ed.), pp. 55-68, Institut du Patrimoine Wallon = Les Dossiers de L’IPW 3 (2007), p. 55.
Bibliografia
- Gil, Núria. El taller de vitralls modernista Rigalt, Granell & Cia. (1890-1931). Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament d'Història de l'Art, 2013 [Consulta: 28 febrer 2016].