Vés al contingut

Usuari:Jaumellecha/proves2: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 43: Línia 43:
===Adobs i fertilitzants===
===Adobs i fertilitzants===
El groseller negre requereix que hi hagi una sèrie de [[Nutrient essencial|nutrients essencials]] perquè pugui prosperar:<ref>{{ref-web |títol=Plant Nutrients |obra=The blackcurrant |editorial=The Blackcurrant Foundation |url=https://web.archive.org/web/20130917165221/http://www.blackcurrantfoundation.co.uk/the_blackcurrant_growing.html |llengua=anglès}}</ref>
El groseller negre requereix que hi hagi una sèrie de [[Nutrient essencial|nutrients essencials]] perquè pugui prosperar:<ref>{{ref-web |títol=Plant Nutrients |obra=The blackcurrant |editorial=The Blackcurrant Foundation |url=https://web.archive.org/web/20130917165221/http://www.blackcurrantfoundation.co.uk/the_blackcurrant_growing.html |llengua=anglès}}</ref>

* el [[nitrogen]] proporciona un fort creixement de les plantes i estimula la producció de branques de flors
* el [[nitrogen]] proporciona un fort creixement de les plantes i estimula la producció de branques de flors
* el [[fòsfor]] ajuda al creixement, a la fixació de fruites i al rendiment del cultiu
* el [[fòsfor]] ajuda al creixement, a la fixació de fruites i al rendiment del cultiu

* el [[potassi]] afavoreix el creixement dels [[Brots germinats|brots]] individuals i augmenta el pes dels fruits individuals
* el [[potassi]] afavoreix el creixement dels [[Brots germinats|brots]] individuals i augmenta el pes dels fruits individuals
* el [[magnesi]] és un constituent de la [[clorofil·la]] i ajuda a augmentar els rendiments mitjançant la interacció amb el potassi
* el [[magnesi]] és un constituent de la [[clorofil·la]] i ajuda a augmentar els rendiments mitjançant la interacció amb el potassi

Revisió del 14:10, 24 nov 2024

El groseller negre (Ribes nigrum), també conegut com a cassis,[Nota 1] és un arbust caducifoli de la família de les Grossulariaceae cultivada per les seves baies comestibles. És originària de parts temperades del centre i nord d'Europa i del nord d'Àsia, on prefereix els sòls fèrtils humits. Es conrea àmpliament tant a nivell comercial com domèstic.

És resistent a l'hivern, però el clima fred a l'època de floració durant la primavera pot reduir el volum del cultiu. Les baies de fruits negres petits i brillants es desenvolupen al llarg de les tiges a l'estiu i es poden collir a mà o a màquina.

La fruita crua és especialment rica en vitamina C i polifenols. Les groselles negres es poden menjar crues, però normalment es cuinen en plats dolços o salats. S'utilitzen per fer melmelades, conserves i xarops, i es cultiven comercialment per al mercat de sucs. La fruita també s'utilitza per fer begudes alcohòliques i colorants.

Descripció

Ribes nigrum és un arbust de mida mitjana, que arriba a 1,5 per 1,5 metres. Les fulles són alternes, simples, de 3 a 5 centímetres amples i llargues amb cinc lòbuls palmats i un marge serrat. Totes les parts de la planta són fortament aromàtiques.

Les flors es produeixen en raïms coneguts com a «fills» de fins a 8 cm de llarg que contenen entre 10 i 20 flors, cadascuna d'uns 8 mil·límetres de diàmetre. Cada flor té un calze pelut amb glàndules grogues, els cinc lòbuls de les quals són més llargs que els pètals discrets. Hi ha cinc estams que envolten l'estigma i l'estil i dos carpels fusionats.[1] Les flors s'obren successivament des de la base de la ratlla i són majoritàriament pol·linitzades per insectes, però una mica de pol·len es distribueix pel vent. Un gra de pol·len que aterra sobre un estigma germinarà i enviarà un tub de pol·len esvelt per l'estil fins a l'òvul. En temps càlid això triga unes 48 hores, però en temps fred pot trigar una setmana, i en aquest moment, l'òvul pot haver passat l'etapa on és receptiu. Si es fecunden menys de 35 òvuls, és possible que el fruit no es pugui desenvolupar i caurà prematurament. Les gelades poden danyar tant les flors obertes com les obertes quan la temperatura baixa per sota dels −1,9 °C. Les flors de la base de la ratlla estan més protegides pel fullatge i tenen menys probabilitats de patir danys.[2]

A ple estiu l'estríjol de fruita verda maduren fins a convertir-se en baies comestibles, de color porpra molt fosc, gairebé negres, amb pells brillants i calzes a l'àpex (els calzes són persistents), cadascuna conté moltes llavors. Un arbust establert pot produir uns 4,5 kg de fruita cada any.[3]

Les plantes del nord d'Àsia es distingeixen de vegades com una varietat separada, Ribes nigrum var. sibiricum, del qual R. cyathiforme es considera sinònim.

Fitoquímics

Els fitoquímics polifenols presents en els fruits, llavors i fulles, s'estan investigant per les seves potencials activitats biològiques.[4] Les principals antocianines de la sansa de grosella negra (delfinidí-3-O-glucòsid, delfinidí-3-O-rutinosid, cianidí-3-O-glucosid i cianidí-3-O-rutinosid,[5] que es conserven en el suc concentrat) es troben entre altres polifenols.[6][7]

Distribució i hàbitat

El groseller negre és originari del nord d'Europa i Àsia.[8]

Cultiu

Es creu que el cultiu a Europa va començar al voltant de les últimes dècades del segle XVII.[8]

Selecció del lloc i plantació

Exemplar cultivat

Els grosellers negres poden créixer bé sobre margues sorrenques o dures, o sòls forestals, sempre que es compleixin les seves necessitats nutritives. Prefereixen sòls humits, fèrtils, però no inundats d'aigua i són intolerants a la sequera.

Tot i que els arbustos són resistents a l'hivern, les gelades durant el període de floració poden afectar negativament el rendiment[8] i els vents freds poden restringir el nombre d'insectes voladors que visiten i pol·linitzin les flors.

Un pH del sòl d'aproximadament 6 és ideal per als grosellers negres i el sòl es pot afegir calci si el sòl és massa àcid.

La plantació es fa generalment a la tardor o a l'hivern per permetre que les plantes s'estableixin abans que comenci el creixement a la primavera,[9] però es poden plantar les plantes cultivades en hivernacles en qualsevol època de l'any.[3]

Normalment es planten matolls de dos anys, però també es poden utilitzar arbustos forts d'un any. La plantació de planters certificats evita el risc d'introduir virus. A escala de jardí, les plantes es poden col·locar a intervals d'1,5 a 1,8 m o es poden col·locar en fileres amb intervals de plantació d'1,2 m (i separacions entre fileres de 2,5 m o més. Al Regne Unit, els arbustos joves generalment es planten a més profunditat que el seu nivell de creixement inicial per fomentar que creixin noves tiges des de la base.[9]

Adobs i fertilitzants

El groseller negre requereix que hi hagi una sèrie de nutrients essencials perquè pugui prosperar:[10]

  • el nitrogen proporciona un fort creixement de les plantes i estimula la producció de branques de flors
  • el fòsfor ajuda al creixement, a la fixació de fruites i al rendiment del cultiu
  • el potassi afavoreix el creixement dels brots individuals i augmenta el pes dels fruits individuals
  • el magnesi és un constituent de la clorofil·la i ajuda a augmentar els rendiments mitjançant la interacció amb el potassi
  • el calci és necessari per a la divisió i l'engrandiment cel·lular i és especialment important per a les plantes joves i els brots.

Un jaç protector primaveral anual de fems ben podrits és ideal. També es pot utilitzar fems d'aus de corral, però necessita compostatge previ amb palla o altres residus vegetals. Es pot utilitzar compost esgotat de bolets, però cal anar amb compte, ja que sovint conté calç i els grosellers negres prefereixen sòls lleugerament àcids. El groseller negre és un alimentador brut i es beneficia de nitrogen addicional, i també s'han d'aplicar fertilitzants fosfàtics i potàssics anualment.[9] Es pot utilitzar un fertilitzant artificial equilibrat i es pot estendre un producte granular de 10-10-10 al voltant dels arbustos a raó de 100 a 240 grams per planta.[11] El creixement de les males herbes es pot suprimir amb un jaç protector orgànic com serradures, escorça, compost de bolets o palla, plàstic pesat cobert amb una coberta de jaç protector orgànic.[9]

Poda

La fruita de grosella negra es produeix principalment en brots d'un any. Els arbustos recentment plantats s'han de podar severament, tallant tots els brots a dos brots per sobre del nivell del sòl. Això dóna a la planta l'oportunitat d'establir-se correctament abans de necessitar dedicar la seva energia a produir fruits. La regla general a l'hora de podar és eliminar tots els brots febles i els que creixen de costat i que es poden pesar durant la fructificació. Les branques restants s'han d'aprimar per eliminar la fusta vella improductiva i fomentar nous brots. No s'ha de permetre que un arbust establert s'amuntegui i s'ha de treure aproximadament un terç de les seves branques o tiges principals cada any. Quan es recol·lecta a màquina, es fomenten les plantes amb un hàbit de creixement recte.

23- Blackcurrant fruit is borne primarily on one-year-old shoots. Newly planted bushes should be pruned severely, cutting all shoots back to two buds above ground level. This gives the plant a chance to get properly established before needing to put its energy into producing fruit. The general rule when pruning is to remove all weak shoots and those growing out sideways which may get weighed down when fruiting. The remaining branches should be thinned to remove old unproductive wood and to encourage new shoots. An established bush should not be allowed to become overcrowded and should have about one third of its main branches or stems removed each year.[9] When harvesting by machine, plants with an upright growth habit are encouraged.

Collita

A escala de jardí, les baies s'han de recollir quan estiguin seques i madures. Comercialment, la major part de la recol·lecció es fa mecànicament per recol·lectors a cavall. Aquests es mouen contínuament per les fileres, a cavall d'una filera d'arbustos, sacsejant les branques i despullant els fruits. Les groselles negres es col·loquen en contenidors de mitja tona i, per minimitzar el temps d'aturada, algunes màquines disposen de transportadors transversals que dirigeixen la fruita cap a remolcs que es mouen contínuament a la fila contigua. Una màquina moderna pot recollir fins a cinquanta tones de groselles negres en un dia utilitzant només un operador i dos tractors. Els contenidors s'han d'emmagatzemar en un lloc fresc. Algunes fruites encara es recullen a mà per utilitzar-les al mercat de fruita fresca.

22- On a garden scale, the berries should be picked when dry and ripe.[9] Commercially, most harvesting is done mechanically by straddle harvesters. These move continually down the rows, straddling a row of bushes, shaking the branches and stripping off the fruit. The blackcurrants are placed into half tonne bins and to minimise stoppage time, some machines have cross conveyors which direct the fruit into continuously moving trailers in the adjoining row. A modern machine can pick up to fifty tonnes of blackcurrants in a day using only one operator and two tractor drivers.The bins should be stored in a cool place. Some fruit is still picked by hand for use in the fresh fruit market.

Malalties

21- Ribes plants are susceptible to several diseases and a number of insect pests. However, new varieties have been or are being developed to overcome some of these problems.[12]

20- Reversion is a serious disease transmitted by the blackcurrant gall mite (Cecidophyopsis ribis). It causes a decline in yield and is quite widespread in Europe but is rarely encountered on other continents. Symptoms include a modification of leaf shape in summer and swollen buds ("big bud") in winter, each housing thousands of microscopic mites. [13] As pest control has limited effectiveness, severely infected bushes should be destroyed. All new plants purchased should be certified as virus-free.[14]

19- White pine blister rust (Cronartium ribicola) needs two alternate hosts to complete its life cycle. One host is plants in the genus Ribes. On the blackcurrant, it causes the leaves to become pale and later develop tiny orange pustules and sometimes a yellow filamentous coating on some leaves. The fruit crop is little affected but the leaves fall early and growth is slowed the following year. The other host is any of the white pines, in which it causes serious disease and mortality for the North American species that have not co-evolved with the rust. As a result, the blackcurrant was banned in the United States as a disease vector for much of the 20th century, and even after the federal ban was lifted in 1966, several U.S. states continued their own bans, some of which remain in force as of August 2021. The effectiveness of these restrictions is questionable, since other Ribes species also host the disease, some are native to North America, and others such as red currants and Ribes uva-crispa were never banned.

18- American gooseberry mildew and powdery mildew can infect the leaves and shoot tips, and botrytis may cause the fruit to rot in a wet season. Currant and gooseberry leaf spot (Drepanopeziza ribis) is another disease of blackcurrants, but it is not usually a serious problem as most cultivars now have some resistance.[9]

17- The blackcurrant leaf midge can cause browning, crimping and distortion of leaves at the tips of shoots but it is seldom a serious problem. The blackcurrant sawfly (Nematus ribesii) lays its eggs on the underside of the leaves and the voracious larvae work their way along the shoots, stripping off leaf after leaf. In a serious attack, the bush can be denuded of leaves. Larvae of the currant borer drill their way along the centres of shoots, which wilt and die back. Other insect pests include scale insects, aphids and earwigs.

Recerca i cultivars

El groseller verd és una variant del lgroseller negre cultivat a Finlàndia; les seves baies no tenen el color fosc i l'aroma fort típics del groseller negre. Aquest conreu en particular és Vertti

16- There are many cultivars of blackcurrant. 'Baldwin' was the mainstay of the industry for many years but it has now largely been superseded by more productive and disease-resistant varieties.[15][16] During the 20th century in Europe, much hybridisation work has been carried out in order to reduce the plant's susceptibility to disease and frost and also to increase yields. This effort centered mainly in Scotland, Poland, and New Zealand.[17]

15- In Britain the Scottish Crop Research Institute was tasked with developing new varieties suitable for growing in the north of the country. They produced new cultivars that had greater cold tolerance, especially in the spring, ripened earlier and more evenly and had greater fungal disease resistance. Frost tolerance was improved by selecting for late flowering and genetic research identified genes involved in resistance to gall mite and the blackcurrant reversion virus. 'Ben Lomond' was the first of the 'Ben' varieties and was released in 1975. This was followed by several other cultivars for the juicing industry such as 'Ben Alder' and 'Ben Tirran'. The cultivar 'Ben Hope' was released in 1998 with increased tolerance to gall mite, and in the same year, 'Ben Gairn' became available. It shows resistance to the reversion virus.[18] For gardeners and the pick-your-own market, 'Ben Sarek', 'Ben Connan' and 'Big Ben' were introduced and have large, sweet berries.[16] The cultivars 'Ben Connan'[19] and 'Big Ben'[20] have gained the Royal Horticultural Society's Award of Garden Merit.[3] and new varieties are being developed continually to improve frost tolerance, disease resistance, machine harvesting, fruit quality, nutritional content and fruit flavour.[16]

14- Varieties producing green fruit, less strongly flavoured and sweeter than typical blackcurrants, are cultivated in Finland, where they are called "greencurrants" (viherherukka).[21] In Poland, the Research Institute of Horticulture has done work on improving the blackcurrant with regard to disease and pest resistance, fruit quality, adaptations to local conditions and mechanical harvesting. Researchers have crossed various varieties and introduced inter-specific genetic material from the gooseberry (Ribes grossularia), the redcurrant (Ribes rubrum) and the flowering currant (Ribes sanguineum). The resulting offspring were further back-crossed to R. nigrum. Cultivars produced include 'Tisel' and 'Tiben' in 2000 and 'Ores', 'Ruben' and 'Tines' in 2005. Further cultivars 'Polares' and 'Tihope' are being tested.[22] Since 1991, New Zealand has become an important centre for research and development, as its temperate climate is particularly suitable for cultivation of the crop. Breeding programmes are concentrating on yield, large fruit size, consistency of cropping and upright habit.[23]

13- In North America, there is a need for this fruit to have resistance to white pine blister rust. New cultivars such as 'Crusader', 'Coronet' and 'Consort' have been developed there by crossing R. nigrum with R. ussuriense and these show resistance to the disease. However the quality and yield of these varieties are poor as compared to non-resistant strains and only Consort is reliably self-fertile. Back-crossing these varieties to a parent have produced new strains such as 'Titania' that have a higher yield, better disease resistance, are more tolerant of adverse weather conditions and are suitable for machine harvesting.[24] Two new releases from a black currant breeding program in British Columbia, Canada, 'Blackcomb' and 'Tahsis', were selected for their immunity to white pine blister rust and their frost tolerance.[25]

Usos

Nutrició

12- Raw blackcurrants are 82% water, 15% carbohydrates, 1% protein and 0.4% fat (table). Per 100 g serving providing 63 kilocalories, the raw fruit has high vitamin C content (218% of the Daily Value, DV) and moderate levels of iron and manganese (12% DV each). Other nutrients are present in negligible amounts (less than 10% DV, table).

11- Blackcurrant seed oil is rich in vitamin E and unsaturated fatty acids, including alpha-linolenic acid and gamma-linolenic acid.[26]

Història

10- Decoction of the leaves, bark or roots was used as a traditional remedy.[27]

9- During World War II, most fruits rich in vitamin C, such as oranges, became difficult to obtain in the United Kingdom. Since blackcurrant berries are a rich source of the vitamin, and blackcurrant plants are suitable for growing in the UK climate, the British Government encouraged their cultivation and soon the yield of the nation's crop increased significantly. From 1942 onwards, blackcurrant syrup was distributed free of charge to children under the age of two. This may have given rise to the lasting popularity of blackcurrant as a flavouring in Britain.[28] In Britain the commercial crop is completely mechanised and about 1,400 hectares of the fruit are grown, mostly under contract to the juicing industry.[18] Commercially, most large-scale cultivation of blackcurrants is done in eastern Europe for the juice and juice concentrate market.[22] As 2017, major cultivation efforts to improve fruit characteristics occurred in Scotland, New Zealand, and Poland.[17]

8- Blackcurrants were once popular in the United States as well, but became less common in the 20th century after currant farming was banned in the early 1900s, when blackcurrants, as a vector of white pine blister rust, were considered a threat to the U.S. logging industry.[29] The federal ban on growing currants was shifted to the jurisdictions of individual states in 1966, and was lifted in New York State in 2003 through the efforts of horticulturist Greg Quinn. As a result, currant growing is making a comeback in New York, Vermont, Connecticut, and Oregon.[30] However, several statewide bans still exist a Agost 2021. Since the American federal ban curtailed currant production nationally for nearly a century, the fruit remains largely unknown in the United States and has yet to regain its previous popularity to levels enjoyed in Europe or New Zealand. Owing to its unique flavour and richness in polyphenols, dietary fibre and essential nutrients, awareness and popularity of blackcurrant is once again growing, with a number of consumer products entering the U.S. market.[31]

Usos culinaris

7- The fruit of blackcurrants when eaten raw has a strong, tart flavour. It can be made into jams and jellies which set readily because of the fruit's high content of pectin and acid.[32] For culinary use, the fruit is usually cooked with sugar to produce a purée, which can then be passed through muslin to separate the juice. The purée can be used to make blackcurrant preserves and be included in cheesecakes, yogurt, ice cream, desserts, sorbets, and many other sweet dishes. The exceptionally strong flavour can be moderated by combining it with other fruits, such as raspberries and strawberries in summer pudding, or apples in crumbles and pies.[33] The juice can be used in syrups and cordials. Blackcurrants are a common ingredient of rødgrød, a popular kissel-like dessert in North German and Danish cuisines.[34]

6- Blackcurrants are also used in savoury cooking. Their astringency creates added flavour in sauces, meats and other dishes. Blackcurrants are included in some unusual combinations of foods. They can be added to tomato and mint to make a salad. Blackcurrants may accompany roast beef, grilled lamb, duck, seafood and shellfish. Canvasback duck with blackcurrants was a delicacy in nineteenth century New York. They can provide a dipping sauce at barbecues. They can be blended with mayonnaise, and used to invigorate bananas and other tropical fruits. Blackcurrants can be combined with dark chocolate or added to mincemeat in traditional mince pies at Christmas.[35]

5- Japan imports US$3.6 million of New Zealand blackcurrants for uses as dietary supplements, snacks, functional food products and as quick-frozen (IQF) produce for culinary production as jams, jellies or preserves.[36]

Sucs i begudes

Ribena, una beguda de suc de grosella negra

El suc és la base de diversos sucs concentrats, begudes de suc i batuts. A Gran Bretanya, el 95% de les groselles negres cultivades s'utilitzen per a la fabricació de Ribena (una marca de sucs de fruites el nom del qual deriva de Ribes nigrum), xarops i sucs de fruites similars.[37] Les groselles negres macerades també són l'ingredient principal de l'aperitiu, la crème de cassis,[38] que al seu torn s'afegeix al vi blanc per produir un Kir o al xampany per fer un Kir Royal.

Al Regne Unit, un suc de concentrat de grosella negra es pot barrejar amb cervesa o sidra alcohòlica per fer begudes com cider and black,[39] lager and black, o snakebite and black.[40]

A Rússia, les fulles del groseller negre es poden utilitzar per aromatitzar te o conserves, com ara cogombres salats i baies per a l'elaboració del vi casolà. El vodka endolcit també es pot infusionar amb fulles de groseller negre, fent una beguda de color groc verdós profund amb un sabor àcid i un gust astringent. Les baies es poden infusionar d'una manera similar.[41]

L'oli de llavors de groseller negre és un ingredient en preparats cosmètics, sovint en combinació amb vitamina E. Les fulles es poden extreure per produir un colorant groc, i la fruita és una font d'un colorant blau o violeta que resulta del seu ric contingut en antocians.[42]

Notes

  1. En algunes llengües romàniques, com el castellà, el portuguès i el francès.

Referències

  1. «Black currant: Ribes nigrum» (en anglès). NatureGate.
  2. «Flowering» (en anglès). The blackcurrant.
  3. 3,0 3,1 3,2 «Grow your own blackcurrants» (en anglès). Royal Horticultural Society.
  4. Gopalan et al., Hohmann, p. 795-809.
  5. Kapasakalidis, Rastall i Gordon, 2006, p. 4016-4021.
  6. McDougall et al., 2005, p. 7878-7885.
  7. Nielsen et al., Rasmussen, p. 5861-5866.
  8. 8,0 8,1 8,2 Doronina, A. Ju.; Terekhina, N. V. «Crops: European Black Currant» (en anglès). Economic plants and their diseases, pests and weeds.
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 Gilbert, 1970, p. 101-118.
  10. «Plant Nutrients» (en anglès). The blackcurrant.
  11. «Minor fruits: gooseberries and currants» (en anglès).
  12. «Pest and Disease» (en anglès). The blackcurrant.
  13. Hummer i Postman, 2000.
  14. «Blackcurrant reversion» (en anglès). Which magazine.
  15. Brickell, 1992, p. 415.
  16. 16,0 16,1 16,2 «The blackcurrant: Varieties» (en anglès). The Blackcurrant Foundation, 2009.
  17. 17,0 17,1 «A History of Blackcurrants» (en anglès). Blackcurrant Foundation, 2017.
  18. 18,0 18,1 Brennan, R. M.; Gordon, S. L.; Lanham, P. G. «Blackcurrant breeding and genetics» ( PDF) (en anglès). Scottish Crop Research Institute.
  19. «Ribes nigrum 'Ben Connan'» (en anglès). RHS.
  20. «Blackcurrants» (en anglès). RHS.
  21. Junnilla, 1987, p. 278-283.
  22. 22,0 22,1 Pluta, Stan. «The blackcurrant breeding program in Poland, aims and recent improvements» (en anglès). Research Institute of Horticulture.
  23. Langford, Geoff. «Blackcurrant breeding plots at Waipuna farm» (en anglès). Plant and food research (The New Zealand Institute for Plant & Food Research), 2010.
  24. Bratsch, Anthony; Williams, Jerry. «Specialty Crop Profile: Ribes (Currants and Gooseberries)» (en anglès). Virginia Cooperative Extension.
  25. «McGinnis Berry Crops» (en anglès).
  26. Traitler et al., 1984, p. 923-928.
  27. Grieve, M. «Currant, black» (en anglès). Botanical.com: A modern herbal, 1931.
  28. Titmuss, 2001, p. 85.
  29. «US Agricultural Research Service Note» (en anglès). USDA.
  30. Foderaro, 2003.
  31. Addy, 2009.
  32. Ministry of Agriculture, Fisheries and Food. Home Preservation of Fruit and Vegetables (en anglès). HMSO, 1968, p. 16-23. 
  33. Slater, 2010, p. 592.
  34. «Danish food» (en anglès). Denmark-getaway.
  35. «Blackcurrants: Basics of cooking» (en anglès). New Zealand Blackcurrant Co-Operative.
  36. «New Nutrition Business, Japan makes a superfruit out of the humble blackcurrant, 2006» ( PDF) (en anglès). Blackcurrant.
  37. Cox i Curtis-Machin, 2008, p. 146.
  38. Hamilton, 2012.
  39. Schultz, Alex. «Cider & Black Cocktail Recipe» (en anglès). Alex's cocktail recipes.
  40. Schultz, Alex. «Snakebite Cocktail Recipe» (en anglès). Alex's cocktail recipes.
  41. Boylan, Andrew. «Currant, black» (en anglès). Incredible Edibles, 2007.
  42. Lim, 2012, p. 39.

Bibliografia

Enllaços externs