Bunraku

Bunraku

(ja) 文楽
Marioneta japonesa
Epònim	Bunraku-za (en)
Dades
Tipus	gènere teatral
Història
Creació	segle XVII

El bunraku (文楽) (文楽, ''bunraku''?) és el nom genèric pel qual és conegut el teatre de marionetes japonès Ningyō jōruri (人形浄瑠璃) (人形浄瑠璃, 'Ningyō jōruri'?) (marionetes i històries explicades). Es caracteritza per la unió de tres arts escèniques diferents, les marionetes (ningyō), la recitació (jōruri) a càrrec del recitador (tayū) i la música del shamisen. El teatre de marionetes Ningyo Johruri Bunraku va ser originalment proclamat en 2003 i inscrit en 2008 en la Llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la #Unesco.

Orígens

L'origen de les marionetes a Japó no es coneix amb exactitud, la major part dels estudis coincideixen que les marionetes participaven d'antics rituals religiosos servint com a vehicle per fer arribar pregàries als déus, o bé, el manipulador actuant com médium era posseït per un déu. Aquest tipus d'ús encara avui dia és freqüent en zones rurals, en les quals la marioneta serveix per protegir als nens de malalties, i en temples del nord-oest de Japó, reforçant la idea dels especialistes. Les figures humanes representades com a ninots o marionetes, independentment si tenen moviment o no, reben en Idioma japonès el nom de ningyō, el significat literal del qual és “figura humana”.

La marioneta

Marioneta de vareta japonesa.

Les marionetes eren simples i de grandària modesta a l'origen, operades amb una sola mà, molt diferents de les marionetes xineses que ja disposaven de complexos mecanismes al segle X. L'interès pels mecanismes no despertaria fins a finals del segle XVI, malgrat l'existència d'algunes marionetes importades des de Xina, i que podrien haver influït en el posterior desenvolupament de les petites marionetes del segle VIII cap a les formes més complicades i de major grandària del segle XVIII. En els inicis, les marionetes eren manipulades per una sola persona i consistien en un cap i un vestit que el mateix manipulador construïa. L'evolució de les marionetes aconseguiria la seva forma definitiva en 1740, gràcies a la introducció de millores tècniques, que ampliaven les possibilitats d'expressió i moviment en l'escena.

Classificació de les marionetes

Les marionetes es classifiquen seguint diferents criteris, una d'elles és pel nombre de manipuladors necessaris per operar amb ella. Els papers més importants necessiten de tres persones, mentre que per als papers secundaris un sol operador basta per al seu maneig.

Una altra de les divisions, en general la més comuna segons el tipus de cap de la marioneta i distingeix en personatges femenins i masculins, i per l'edat, classe social, personalitat i paper en l'obra. Entre els personatges principals més representats es troben:

• danshichi ({{{2}}}, ) caràcters forts.
• kenbishi ({{{2}}}, ) oficials.
• komei ({{{2}}}, ) heroi.
• wakaotoko ({{{2}}}, ) jove adolescent i maco.
• fukeoyama ({{{2}}}, ) madrastra.
• okusan ({{{2}}}, ) esposa, germanes i ancianes.

Bibliografia

• Ortolani, Benito. The Japanese Theatre. From Shamanistic Ritual to Contemporary Plurarism. cap. VIII. Princeton University Press, 1995.
• Barbara I. Thornbury. "Puppets on Strings and Actors on Floats: Japan's Traditional Performing Arts in a Festival Setting". En: The Journal of the Association of Teachers of Japanese, vol. 26, núm. 2. (Nov., 1992).
• Hironaga Shuzaburō. Japan's Unique Puppet Theatre. Tòquio News Service Ltd. Tòquio, 1964.
• Barbara C. Adachi. Backstage at Bunraku: A Behind-The-Scenes Look at Japan's Traditional Puppet Theatre. Weatherhill. 1985.
• Betty McGee. "The Japanese Puppet Theatre". En: Educational Theatre Journal, vol. 3, núm. 1. (Març de 1951).
• Inge C. Orr. "Puppet Theatre in Àsia". En: Asian Folklore Studies, vol. 33, núm. 1. (1974).
• Law, Jane Marie. "Religious Authority and Ritual Puppetry. The Casi of Dokumbo Denki". En: Monumenta Nipponica, vol. 47, núm. 1. (Spring, 1992).
• Skord Waters, Virginia. Puppets of Nostàlgia: The Life, Death, and Rebirth of the Japanese Awaji Ningyō Tradition. En: Monumenta Nipponica, vol. 53, núm. 2. (Summer, 1998), p. 288-290.
• Gautam Dasgupta. "Bunraku Miniatures". En: Peqorming Arts Journal, Vol. 7, No. 2. (1983), pàg. 29-35.

• Fernández, Jaime. "Bunraku: el teatre de titelles al Japó". en: V.V.A.A. Els grans tradicions populars: ombres i titelles. Edicions 62. Barcelona, 1982.
• Monzaemon, Chikamatsu. Els amants suïcides de Amijima. Traducció de Jaime Fernández. Editorial Trotta. Madrid, 2000.

Vegeu també

• El jōruri antic, kojōruri (japonès: 古浄瑠璃)
• El nou jōruri (浄瑠璃)
• kinpirabushi(金平節)