Organització de l'església ortodoxa

L'Església ortodoxa, com l'Església catòlica, afirma ser una Església Santa, Catòlica, i Apostòlica.

El terme Església ortodoxa occidental s'utilitza a vegades per denominar el que és tècnicament un vicari dins les Esglésies ortodoxes d'Antioquia i les Esglésies ortodoxes russes i, per tant una part de l'Església ortodoxa oriental com el terme que es defineix aquí. El terme "Església Ortodoxa Occidental" no agrada als membres d'aquesta vicariat.

En el segle Vè, les Esglésies ortodoxes orientals es van separar pel Concili de Calcedònia del tronc comú del Cristianisme (i és per això que es divideix en l'Església ortodoxa i la Catòlica). Fet que va ocórrer abans del Gran Cisma d'Orient del segle XI. No s'ha de confondre amb l'Ortodoxia oriental.

Governança de l'Església

L'Església ortodoxa és una comunió que comprèn les quinze esgléseis jeràrquiques autocefàliques separades que es reconeixen com a "canòniques" de les esglésies cristianes ortodoxes. Cada església constituent és autònoma; el bisbe d'alt rang (un patriarca, arquebisbe, bisbe metropolità) no informa cap autoritat terrenal més alta. Cada església regional està formada per eparquies constituents (o diòcesis) governades per bisbes. Algunes esglésies auotcèfaliques han donat a una eparquia o grup d'eparquies un grau variable d'autononomia. Aquestes esglésies autònomes mantenen diferents nivells de dependència de la seva església mare, generalment definida en un Tomos o un altre document d'autonomia. En molts casos, les esglésies autònomes són gairebé totalment autònomes, ja que l'església mare conserva només el dret de nomenar el bisbe més alt (arquebisbe o bisbe metropolità) de l'església autònoma.

La governança nomral és promulga a través d'un sínode de bisbes dins de cada església. En el cas d'assumptes que van més enllà de l'àmbit d'una sola església, diverses esglésies autònomes envien representants a un sínode més ampli, de vegades prou ampli com per ser anomenat "concili ecumènic" ortodox.. Es considera que aquests consells tenen una autoritat superior a la de qualsevol església autocéfala o al seu bisbe superior.

L'Església ortodoxa és decentralitzada, sense tenir cap autoritat central, terrenal o un únic bisbe en un paper de lideratge. Així, l'Església Ortodoxa utilitza un sistema canònic de sínodes, que és significativament diferent de l'Església catòlica organitzada jeràrquicament i que segueix la doctrina de la supremacia papal. Les referències al Patriarca Ecumènic de Constantinoble com a líder són una interpretació errònia del seu títol ("primer entre iguals"). El seu títol és d'honor més que autoritat i, de fet, el patriarca no té cap autoritat real sobre les altres esglésies que no siguin les de Constantinoble. El seu paper únic sovint veu el Patriarca referit com a "dirigent espiritual" de l'Església ortodoxa, dins algunes fonts, encara que aquest no és un títol oficial del patriarca ni s'utilitza habitualment en fonts acadèmiques sobre el patriarcat.

Les esglésies autocàfales estan en plena comunió entre si, ade manera que qualsevol sacerdot de qualsevol d'aquestes esglésies pot ministrar legalment a qualsevol membre d'alguna d'elles,i cap membre de cap culte és exclòs pels demes, inclosa la recepció de l'Eucaristia.

A principis de l'Edat Mitjana, l'Església Santa, Catòlica i Apostòlica va ser governada per cinc patriarques: els bisbes de Roma, Constantinoble, Alexandria, Antioquia, i Jerusalem; aquests van ser col·lectivament referits com a Pentarquia. Cada patriarca tenia jurisdicció sobre bisbes en una regió geogràfica determinada. Això va continuar fins al 927, quan l'arquebisbe autònom búlgar es va convertir en el primer patriarca promogut per unir-se als cinc originals.

El patriarca de Roma va ser inicialment una "distinció honorífica" entre el cinc patriarques. El desacord sobre els límits de la seva autoritat va ser una de les causes del Gran Cisma, convencionalment datat a l'any 1054, que va dividir l'església a l'Església catòlica d'Occident, encapçalada pel bisbe de Roma i l'Església ortodoxa, liderada per els quatre patriarques orientals. Després del cisma, aquesta primacia honorífica es va traslladar al patriarca de Constantinoble, que prèviament havia estat reconegut com a segon lloc al Primer Consell de Constantinoble.