Viquipèdia:Transcripció simplificada dels mots àrabs

No veieu bé alguns caràcters?

En procés...

Consideracions prèvies

Escriure topònims, antropònims i noms comuns relatius a àmbits lingüístics que empren un alfabet diferent al català sempre ha plantejat problemes. Si la llengua en qüestió empra una variant de l'alfabet llatí, la norma és acceptar aquells caràcters tal com s'escriuen en la seva llengua i solament adaptar-los a l'alfabet català quan aquella paraula esdevé comuna a la nostra llengua o es catalanitza. Ara bé, aquestes singularitats en l'escriptura sempre han representat un repte tipogràfic, de forma que sovint algunes peculiaritats s'ometen. Aquest seria el cas, per exemple, del nom turc de la ciutat kurda d'Amid Diyarbakır, que comunament s'escriu, en un context català, Diyarbakir (cf. Diyarbakir a l'Enciclopèdia Catalana). Aquestes omissions no tenen cap sentit a la Viquipèdia, ja que aquesta permet sense gaire dificultats escriure gairebé qualsevol caràcter basat en l'alfabet llatí, de forma que és recomanable mantenir la forma original per als encapçalaments d'articles, excepte si existeix una forma catalana amb tradició.

Ara bé, què cal fer quan la llengua mare de l'article usa un altre alfabet? És innegable que no es pot aplicar el mateix criteri i, per tant, cal recórrer a algun sistema d'adaptació d'aquest altre alfabet al nostre. En algunes llengües, com el xinès mandarí, ha estat el govern de la República Popular de la Xina, que el té com a llengua oficial, qui ha adoptat com a oficial un sistema propi de transcripció, el pinyin en el cas xinès, la qual cosa ha fet que sigui acceptat internacionalment. Tanmateix, la realitat és que per a la majoria de llengües que empren altres alfabets no existeixen normes emanades de la mateixa llengua, sinó que són les llengües de transcripció les que creen sistemes per adaptar més o menys les paraules escrites en un altre alfabet al seu. Aquest és el cas, per exemple del rus: Пётр Ильич Чайковский es transcriu en català Piotr Ilitx Txaikovski, en anglès Pyotr Ilyich Tchaikovsky, en francès Piotr Ilitch Tchaïkovski, en alemany Pjotr Iljitsch Tschaikowski, en txec Petr Iljič Čajkovskij, en danès Pjotr Iljitj Tjajkovskij, en èuscar Piotr Ilitx Txaikovski, en esperanto, Pjotr Iljiĉ Ĉajkovskij, en hongarès Pjotr Iljics Csajkovszkij, en polonès Piotr Iljicz Czajkowski, en turc Pyotr İlyiç Çaykovski, etc.

Això és també el que ocorre amb l'àrab estàndard clàssic. Com, doncs, cal tractar els mots àrabs (antropònims, topònims, terminologia pròpia...) que cal incloure a la Viquipèdia?

Se'ns plantegen cinc opcions:

1. Transcripció fonemàtica usant l'alfabet fonètic internacional.
2. Transcripció literal o transliteració. Transcripció que intenta de representar els caràcters gràfics de l'àrab estàndard clàssic.
3. Transcripció fonemàtica usant un sistema propi. Transcripció que intenta de reproduir amb la màxima exactitud els fonemes de l'àrab estàndard clàssic.
4. Transcripció simplificada. Versió simplificada d'algun dels sistemes anteriors o de tots dos.
5. Adaptació fònico-gràfica. Adaptació al codi fònic i gràfic català dels mots en àrab estàndard clàssic.

Transcripció fonemàtica usant l'alfabet fonètic internacional

En pro de la internacionalitat de la transcripció, en alguns articles de la Viquipèdia es transcriuen els mots àrabs per mitjà de l'alfabet fonètic internacional. Aquesta opció, molt poc emprada entre arabistes i islamòlegs, presenta un aspecte molt positiu —la seva internacionalitat—, però en té d'altres de negatius o menys positius. El principal aspecte a favor d'aquest sistema és, evidentment, l'esmentada internacionalitat que permet, per a qualsevol persona avesada a l'AFI, sigui quina sigui la seva llengua materna, una lectura molt propera a l'original àrab. Ara bé, l'ús de l'AFI no està massa estès entre el públic general, de forma que la seva «lectura» serà difícil per a la majoria d'usuaris de la Viquipèdia, si no directament incomprensible. De la mateixa manera, una transcripció segons l'AFI difícilment es podrà usar —per la seva complexitat gràfica— per encapçalar un article de la Viquipèdia. D'altra banda, l'AFI no està pensat per a la transcripció de la llengua escrita, sinó de la parlada —d'aquí la seva riquesa gràfica i la seva complexitat, capaç de reproduir diferències gairebé inapreciables de sons pràcticament idèntics— i, en el cas de l'àrab, existeix una diferència notable entre llengua parlada i escrita, una diferència que s'accentua en el cas de l'àrab estàndard clàssic que és, de fet, una llengua escrita. Això fa que resulti molt difícil transcriure exactament els fonemes, sense restar influenciat per la grafia.

Finalment, l'àrab estàndard clàssic és una llengua flexional, però, en la parla, sobretot quan s'enuncia un mot, normalment no es declina; què fer en aquest casos? incloure la declinació o elidir-la? Alguns exemples ens mostraran la poca adequació d'aquest sistema a la transcripció: l'onzè mes del calendari islàmic es diu en àrab ذو القعدة, que trobem transcrit /ðulqaʕdah/ a l'article Calendari musulmà. Malgrat la transcripció té en compte la singularitat de la primera paraula (ذو) on l'allargament de la /u/ és ortogràfic, no té en compte que /q/ influeix, en la parla, la vocal /a/ posterior i la converteix en /ɑ/, que és un al·lòfon de la primera. De la mateixa manera, la /h/ final no té cap sentit: si transcrivim el nom declinat caldria substituir /h/ —que és una influència de la grafia de la marca de femení (ة) i no una transcripció fonètica— per /ti/; ara bé, la declinació final sovint s'elideix, en llengua parlada, aleshores simplement caldria eliminar aquesta /h/ etimològica i ortogràfica. Com mostra l'exemple esmentat, l'àrab és una llengua que, fonèticament, uneix tots els mots d'una frase en una única cadena fònica, això fa que la transcripció del nom complet d'un personatge com محمد بن عبد الله بن عبد المطلب بن هاشم بن عبد مناف hauria de ser /muħɑmmadubnuʕɑbˤdiʔlˤˈlˤɑːhibniʕɑbˤdilmutˤɑllibibniha:ʃimibniʕɑbˤdimana:fi/... més o menys (cal indicar els al·lòfons de /a/? les consonants duplicades?...), una transcripció de difícil lectura.

Per tot plegat, l'ús de l'AFI es mostra una mala solució per a l'encapçalament d'articles i poc àgil i complex (justament per la seva alta capacitat de precisió) per tal d'indicar la pronunciació dels mots àrabs, excepte en aquells articles sobre fonologia o fonètica àrab, on emprar-lo no solament és lògic sinó desitjable i necessari.

Adaptació fònico-gràfica

Nota: Per l'alt grau de correspondència grafema-fonema en l'àrab estàndard clàssic, la transcripció fonemàtica (usant un sistema propi) i la transcripció literal o transliteració poden realitzar-se amb un mateix sistema, aplicant unes mínimes adaptacions.

D'aquests sistemes, es recomana per a la Viquipèdia catalana la utilització del quart, transcripció simplificada.

El primer que hem de tenir clar és que el nom correcte és: عسام الخولاني. El problema és que, així, és difícilment comprensible per a la majoria de catalanoparlants. En aquest sentit hi ha diverses possibilitats. Una seria fer-ne una transcripció fonètica segons l'AFI: /ʕisaːmʔalχaula:ni:/, però el resultat segueix sent tant críptic com l'original. Aleshores cal intentar buscar un sistema de transcripció que eviti solucions excessivament críptiques. La GEC, que és evidentment un gran referent per a la nostra llengua, va adoptar un sistema basat en sistemes existents anglesos, francesos i castellans (tot i que no aplicats sistemàticament en cap d'aquestes llengües) que usa lletres existents en català normatiu, aplicant-los en ocasions diacrítics per indicar sons inexistents (però a vegades existents en català, però no en les llengües anglesa, francesa o castellana), d'aquesta manera la GEC en paper transcriu el nom així: ‘Isām al-Ḫawlānī... però aquest és el problema dels diacrítics: són difícils d'aconseguir en tots els formats, raó per la qual la lletra /Ḫ/ ha esdevingut sistemàticament /H/ en la versió en xarxa de la GEC i això, fonèticament, és molt greu, ja que passem de transcriure una /خ/ a transcriure una /ه/, dues consonants que no tenen res a veure. A més, en la conversió a internet la cometa /‘/ (oberta a la dreta) esdevé /'/, el signe de l'apòstrof, la qual cosa impedeix al lector saber si es tracta de la transcripció d'una /ع/ o d'una /ء/, dues lletres que tampoc tenen res a veure en àrab. Tot plegat què vol dir? Quan tu defens que la teva versió és la de la GEC, a quina et refereixes a ‘Isām al-Ḫawlānī de la versió en paper o a 'Isām al-Hawlānī de la versió en xarxa?

Però, encara que no hi hagués divergències entre la versió en paper i la versió en xarxa, jo em pregunto: per què hem de fer servir diacrítics? per què hem de fer servir uns diacrítics que, a més, són aliens a la nostra llengua i que dificulten la lectura i la recerca? Intenta buscar 'Isām a la viquipèdia i veuràs que no és fàcil, ja que la viquipèdia distingeix entre /a/ i /ā/ (menys encara si finalment l'article està entrat per Išām al-Hawlānī!!!)... Davant aquests fets, una comissió de l'IEC, que és, juntament amb l'AVL, la màxima autoritat acadèmica de la nostra llengua, va proposar crear un sistema de transcripció i transliteració adaptats a la idiosincràsia del català. L'informe d'aquesta comissió proposa, doncs, un sistema doble: recomana la transliteració fonemàtica (molt similar a altres sistemes internacionals, però adaptada a algunes peculiaritats catalanes, per ex. usar la /x/ enlloc de /sh/, /š/ o /ŝ/, de la mateixa manera que els castellans fan servir /j/ allà on la resta de llengües fem servir /kh/ o /ẖ/), i un sistema de transcripció simplificada. El primer sistema permet reconstruir l'original àrab i ens dóna, per al nostre personatge: ʿIsām al-Ḫawlānī (a partir d'aquesta forma és possible reconstruir perfectament l'original àrab). Aquest sistema de transliteració seria útil per a estudis filològics, numismàtics, paleogràfics... és a dir quan calgui reproduir l'original àrab sense poder disposar dels caràcters àrabs. Per contra, la transcripció simplificada pretén aconseguir una transcripció lliure de signes aliens al català i per tant llegible per qualsevol catalanoparlant i, a més, una transcripció que, quan sigui llegida per un catalanoparlant sense cap noció d'àrab, el resultat s'assembli fins on sigui possible a l'original àrab. A partir d'aquest sistema obtenim Issam al-Khawlaní: /ss/ perquè en àrab és una essa sorda, /kh/ perquè en àrab és el so /χ/ inexistent en català i que internacionalment (anglès, francès) es transcriu /kh/, /w/ perquè actualment és una representació internacionalment "acceptada" de la /u/ consonàntica (tot i que en català seria més correcta una /u/, és una concessió a la internacionalitat del sistema i a la fidelitat a l'original), les vocals llargues desapareixen ja que en català no tenim llargues i també cau el so /ʕ/ inicial inexistent en català, finalment les paraules s'accentuen segons les normes del català, en aquest cas -í final i Issam amb accent a la a que no s'indica gràficament. Avantatges d'aquesta transcripció? Que és llegible, intel·ligible per a qualsevol catalanoparlant mitjà. Inconvenient? Que ens allunya, en ocasions, de l'original àrab (d'al-Khawlaní és impossible deduir si la segona a és curta o llarga), i també d'altres transcripcions en altres llengües (tot i que la majoria de llengües acaben adaptant els noms a les seves normes, solament cal donar-se una volta per les viquis anglesa i francesa per trobar Oumm en lloc d'Umm o Ameen en lloc d'Amin, per ex.).

Evidentment la GEC, que es redacta abans d'aquesta normativa, no la segueix, però alguns autors que van redactar els articles de la GEC sí que l'han anat adoptant, tot i que la majoria adaptant-la una mica als seus criteris particulars. De fet, jo tampoc estic del tot d'acord amb alguns punts de la normativa, però la respecto.

És doncs, en aquest sentit que defenso que la viquipèdia catalana ha de seguir les normes de l'IEC per a les entrades dels articles vinculats al món àrab. Jo proposo (i practico) crear els articles segons la transcripció simplificada del nom (Issam al-Khawlaní) i dins de l'article indicar la transliteració (en cursiva) després de l'original àrab (ʿIsām al-Ḫawlānī). Evidentment, dins l'article es pot indicar l'existència d'altres transcripcions (com per exemple fa sistemàticament la viquipèdia anglesa). És per tot això que vaig corregir els noms d'aquest article i d'altres vinculats a l'emir Abd-Al·lah ibn Muhàmmad.

Per acabar, avisar-te que la redirecció que has creat per a Isam al-Hawlānī (per què ha perdut l'apòstrof inicial?) cap a 'Abd Allāh ibn 'Isām al-Hawlānī no pot ser correcte. Desconec el segon personatge, però pel nom és evident que no és la mateixa persona, si de cas potser el seu fill, tot i que podria ser qualsevol altra persona, ja que la tribu de Khawlan va donar el seu nom a infinitat de persones.

Cordialment, CarlesVA (parlem-ne) 15:01, 4 nov 2008 (CET)

Jo també hi he dit la meva aquí. --CarlesVA (parlem-ne) 15:59, 4 nov 2008 (CET)

Crec que et confons. Estem parlant d'alfabets. Ens trobem davant del tema de com escriure noms que en la seva llengua original empren altres alfabets. Hi ha un únic cas clar, el xinès (si no ets pro-taiwanès), ja que el govern xinès ha proposat/imposat el pinyin. Fora d'aquest cas, la transcripció/transliteració d'antropònims, topònims o fins i tot mots comuns presenta problemes. Per buscar un cas lluny de l'àrab, en català i seguint la GEC, els noms russos "són" ben diferents de les seves versions en altres llengües d'alfabet llatí; per ex., a la versió en paper, la GEC té "Piotr Ílitx Txaikovski", i així també està a la viquipèdia (Piotr Ilitx Txaikovski), mentre que la versió electrònica el transcriu i l'entra per "P'otr Iljič Čajkovskij", essent totes dues formes ben diferents de la versió anglesa wiki Pyotr Ilyich Tchaikovsky, francesa wiki Piotr Ilitch Tchaïkovski, castellana wiki Piotr Ilich Chaikovski, alemanya wiki Pjotr Iljitsch Tschaikowski, etc. Es tracta doncs d'un costum habitual d'adaptar la transcripció a les característiques de la llengua de transcripció. Contràriament al que afirmes jo no proposo traduir, com sí que fa algun viquipedista (per ex. dins l'article Saladí es llegeix "Josep "rectitud-de-la-pau" fill d'Aiub"). Jo proposo transcriure seguint una norma emanada de la nostra acadèmia de la llengua i, dins de les dues opcions, transcriure o transliterar, opto pel que és més usual en totes les llengües del món: transcric adaptant la transcripció a la fonètica de la llengua de transcripció i no pas a la inversa, ja que l'article l'han de consultar i llegir parlants de la llengua de transcripció i no pas parlants de la llengua transcrita. L'article tampoc va destinat a especialistes, als quals podria ser més propera la forma transliterada, per tant opto per la transcripció simplificada. Ara bé, mantinc a la capçalera de l'article la forma original i la forma transliterada, i si cal afegeixo variants (o remissions), tal com acostumen a fer les altres viquipèdies. T'avalaré el que et dic amb un parell d'exemples crec que significatius que ja he fet servir en altres ocasions, que demostren, per un costat, com totes les llengües adapten els noms àrabs a la seva llengua i com no existeix una transcripció oficial internacional de cap nom —l'única (i milionària) excepció són els personatges i llocs contemporanis que han triat (voluntàriament o no) una transcripció llatina del seu nom àrab, em refereixo a personatges com Gamal Abdel Nasser, per exemple, amb una "versió" llatina del seu nom internacionalitzada, o a llocs com Meknès, al Marroc, on es pot parlar de l'existència d'una toponímia llatina oficial (i francesitzant)... tot i així segueix havent-hi molta diversitat: Iàssir Arafat o Yasser Arafat? Usama bin Laden, Osama bin Laden, Usama bin Ladin o Osama ben Laden? l'anglicitzant Jeddah o Jiddah o la més clàssica i francesitzant Djeddah o la Gidda de la nostra viqui?... demana a la redacció d'un diari què fan quan han de parlar de llocs o persones que empren altres alfabets i veuràs que ningú ho té del tot clar—. Agafem, però, un personatge històric (segons les viquipèdies): Ibn Khaldun, en àrab ابن خلدون, en anglès, danès, italià, holandès, portuguès Ibn Khaldun, en alemany, en polonès Ibn Chaldun, en grec Ιμπν Χαλντούν (jo no en sé massa de grec però crec que és evident que no és una transliteració sinó una adaptació per aconseguir una pronúncia el més similar possible a l'àrab), en esperanto Ibn-Ĥaldun, en castellà Ibn Jaldún, en francès Ibn Khaldoun, en croat, eslovè Ibn Haldun, en hongarès Ibn Khaldún, en amazic cabil Ibn Xaldun, en curd Ibn Xeldûn, en albanès Ibn Halduni, en turc İbn-i Haldun... Un segon exemple: el famós jihad o gihad, en àrab جهاد, en afrikaans Djihad, en aragonès Chihad, en bosni, croat, eslovè Džihad, en cebuà Dyihad, en txec Džihád, en anglès, gal·lès, danès, eusquera, finès, francès (però també Djihad), italià, neerlandès, noruec, portuguès, romanès, suec Jihad, en alemany Dschihad, en grec Τζιχάντ, en esperanto Ĝihado, en castellà Yihad, en gallec Xihad, en hongarès Dzsihád, en curd Cîhad, en lituà Džihadas, en letó Džihāds, en polonès Dżihad, en eslovac Džihád, en turc Cihad... Conclusió: 1) no existeix una forma correcte "llatina" d'escriure els mots àrabs. 2) Hi ha certa tendència a coincidir, però en darrer terme la majoria de llengües tendeixen a transcriure segons la seva pròpia ortografia (el cas de la /ج/ de jihad és evident, és un so que s'escriu de forma molt diferent en cada llengua i aquesta diversitat es plasma en la transcripció: /j/, /dj/, /dž/, /dy/, /dsch/, /ĝ/, /y/, /ŷ/, /x/, /dzs/, /c/, /dż/. És a partir d'aquesta constatació i dels altres arguments que t'havia exposat en anteriors escrits que la comissió de l'IEC proposa per a les obres de divulgació l'ús d'una transcripció simplificada que, de la mateixa manera que la majoria de llengües, adapti la transcripció a l'ortografia de la llengua de transcripció. És cert que la proposta de l'IEC és agosarada (accentuació catalana, ús d'/ix/ per al so /x/ intervocàlic, unió de totes les parts del nom (Abd-ar-Rahman en lloc d'Abd ar-Rahman, respecte de la pronunciació per sobre de la forma gràfica (Ar-Rahman, tal com es pronuncia, en lloc d'al-Rahman, tal com s'escriu)..., però de fet tot això ho trobem una mica arreu: Abderramán era la forma "clàssica" castellana, l'Encyclopia Britannica usa/usava Abd-ar-Rahman (v. aquí), unint totes les parts del nom i transcrivint fonèticament i no gràficament les consonants solars, etc. Jo, d'altra part, no estic d'acord amb totes les solucions que proposa, però crec que una norma clara com ho és aquesta és millor que el caos existent actualment a la wiki on per transcriure عبد الله‎ trobem Abd-Al·lah, 'Abd Allāh, Abd Allah, Abdallah... I a l'hora d'escollir entre transcripció simplificada o transliteració fonemàtica, triaria la transcripció ja que, entre altres coses, alguns signes de la transliteració fonemàtica que proposes tu són realment molt poc habituals i difícils de localitzar fins i tot en una font unicode (per ex. i especialment: Ḫ, ẖ, ʿ, ʾ, Ḡ, ḡ, Ṯ, ṯ...). Finalment i d'altra part, la teva proposta (Conquesta de Mallorca (903)) no és defensable lingüísticament: per què, en el cas d' 'Abd Allāh ben Muhammad, converteixes l'"esperit" fort /ʿ/ en un apòstrof (seria més versemblant /`/, que es pot diferenciar de /´/ per a l'"esperit" suau /ʾ/)? per què el "ben" castellanitzant i francesitzant i no l'"ibn" de l'arabisme internacional o el "bin" anglicitzant? per què es manté la indicació de llargària a la /ā/, però en canvi es perd la indicació de velaritat o uvularitat a la /h/? per què en el cas d'ʿIsām al-Hawlānī sí que es manté /ʿ/ i no en l'altre cas? per què desapareix el diacrític de la /H/ convertint una /Ḫ/ en una /H/ que fonèticament no tenen res a veure?.... resumint, per què s'han de respectar els diacrítics a la part superior de la caixa d'escriptura i en canvi es poden eliminar els diacrítics a la part baixa de la caixa d'escriptura? tant els uns com els altres són fonamentals per a una bona transliteració! M'és tant difícil reconstruir l'original àrab amb l'al-Hawlānī que proposes tu com amb l'al-Khawlaní que proposo jo, amb la diferència que un no araboparlant quan llegeixi la primera transcripció ho llegirà molt més allunyat de l'original àrab que no pas el que llegeixi la segons transcripció.

Normes

Consonants

Núm.	Caràcters àrabs	Caràcters llatins en transcripció simplificada	Observacions a la transcripció simplificada	Caràcters llatins en transliteració	Observacions a la transliteració
1.	ء	No es transcriu	Vegeu núm. 60	<ʾ>	Vegeu núm. 45
2.	ا		Vegeu núm. 33, 46		Vegeu núm. 46
2a.	آ	<a>		a) <ā> (inicial) b) <ʾā> (altres posicions)
2b.	ٱ			(alif waṣla)	Vegeu núm. 53, 55
3.	ﺏ	<b>		<b>
4.	ﺕ	<t>		<t>
5.	ﺙ	<th>	Vegeu núm. 61	<ṯ>
6.	ﺝ	<j>		<j>
7.	ﺡ	<h>		<ḥ>
8.	ﺥ	<kh>	Vegeu núm. 61	<ḫ>
9.	ﺩ	<d>		<d>
10.	ﺫ	<dh>	Vegeu núm. 61	<ḏ>
11.	ﺭ	<r>		<r>
12.	ﺯ	<z>		<z>
13.	ﺱ	<s/ss>	Vegeu núm. 62	<s>
14.	ﺵ	<x/ix>	Vegeu núm. 63	<x>
15.	ﺹ	<s/ss>	Vegeu núm. 62	<ṣ>
16.	ﺽ	<d>		<ḍ>
17.	ﻁ	<t>		<ṭ>
18.	ﻅ	<dh>	Vegeu núm. 61	<ẓ>
19.	ﻉ	No es transcriu	Vegeu núm. 60	<ʿ>
20.	ﻍ	<gh>		<ḡ>
21.	ﻑ	<f>		<f>
22.	ﻕ
23.	ﻙ	<k>		<k>
24.	ﻝ	<l>		<l>
25.	ﻡ	<m>		<m>
26.	ﻥ	<n>		<n>
27.	ﻩ	<h>		<h>
27a.	ة	(tā’ marbūṭa)	Vegeu núm. 64	(tā’ marbūṭa)	Vegeu núm. 52, 57
28.	ﻭ	<w>	Vegeu núm. 58	<w>	Vegeu núm. 35, 41, 45 d), 47, 58
29.	ﻱ	<y>	Vegeu núm. 58	<y>	Vegeu núm. 36, 42, 45 d), 47, 58

Vocals

Núm.	Caràcters àrabs	Caràcters llatins en transcripció simplificada	Observacions a la transcripció simplificada	Caràcters llatins en transliteració	Observacions a la transliteració
30.	ـَ	<a>	Vegeu núm. 66	<a>
31.	ـُ	<u>	Vegeu núm. 66	<u>
32.	ـِ	<i>	Vegeu núm. 66	<i>
33.	ـَﺎ	<a>		<ā>
34.	ـَى	<a> (alif maqṣura)		<à> (alif maqṣura)
35.	ـُو	<u>		<ū>
36.	ـِي	<i>		<ī>
37.	ـًﺎ			<an>	Vegeu núm. 54
38.	ـً			<an>	Vegeu núm. 54
39.	ـٌ			<un>	Vegeu núm. 54
40.	ـٍ			<in>	Vegeu núm. 54
41.	ـَوْ	<aw>		<aw>
42.	ـَيْ	<ay>		<ay>

Signes convencionals

Núm.	Caràcters àrabs	Caràcters llatins en transcripció simplificada	Observacions a la transcripció simplificada	Caràcters llatins en transliteració	Observacions a la transliteració
43.	ـْ	no apareix (sukūn)		no apareix (sukūn)
44.	ـّ	gemina la consonant (xadda o taxdīd)	Vegeu núm. 67	gemina la consonant (xadda o taxdīd)

Notes generals sobre la transcripció fonemàtica i literal

45. Hamza.

a) Inicial. No es transcriu:

amīn

b) Inicial. Pot transcriure's quan convé distingir-la de la alif waṣla (vegeu núm. 53, 55)

ʾamīn

c) Altres posicions. <ʾ>:

fuʾād

d) ﺎ, و, ى amb hamza. No es transcriuen:

raʾā, liʾam, suʾal

46. ا (alif) amb valor tan sols ortogràfic.

No es transcriu (vegeu núm. 3, 30, 33, 37, 44, 53, 55)

miʾa, faʿlū

47. ﻭ i ﻱ amb xadda (fins i tot seguint les vocals u i i, respectivament): ww i yy, respectivament (tret del cas del núm. 58):

bawwāb, quwwād, bayyāʿ

48. Assimilacions.

a) Article definit. Assimilat a les solars (excepte en cas de «transliteració»):

ax-xams

b) En el cas de aẖaḏtu i semblants, l'assimilació no es marca.

49. Guionet.

Emprat per a separar elements gramaticalment diferents dins una unitat gràfica àrab, sobretot el nom (o elements nominals: pronoms, etc.) i el verb de:

a) L'article:

ax-xabāb, ar-Ruṣāfī, al-Qāhira

b) Partícules (preposicions, conjuncions) anteposades, com fa- ta- bi- ka- la- sa-:

la-hum, bi-hi, li-maliki, wa-bi-xaraf

c) Pronoms personals postposats:

baytu-hum, yaḍrubū-nā

50. Lletres adaptades

پ			<p>
ڤ	ڥ	ڨ	<v>
ڨ	ڭ	گ	<g>

Notes sobre la transcripció fonemàtica i literal amb iʿrāb (flexió)

51. Terminacions flexionals (inclòs el tanwīn).

a) En general.

Representades, amb lletres supraindexades o no:

bayt^u (baytu)

bi-nabiyyⁱⁿ (bi-nabiyyin)

b) En noms d'arrel amb radical final feble (defectives).

Només la <-n> d'indeterminació serà —opcionalment— supraindexada:

qāḍiⁿ (qāḍin)

maʿnāⁿ (maʿnān)

52. Tāʾ marbūṭa.

Representada amb una <t>, supraindexada o no (d'acord amb la resta de terminacions flexionals):

al-madīna^tu (al-madīnatu)

salā^tun (salātun)

53. Alif waṣla.

a) O no es transcriu:

bi-htimāmi, baytu l-maliki, mina n-nāsi

b) O bé es transcriu (necessàriament en el cas de la transliteració) la vocal original corresponent, amb el signe de breu —indicant que la vocal no es pronuncia:

bi-ǐhtimāmⁱ, bayt^u ǎl-malikⁱ, mina ǎn-nāsⁱ

Notes sobre la transcripció fonemàtica i literal sense iʿrāb (flexió)

54. Vocals breus de la flexió nominal.

a) Amb el tanwīn: No es transcriuen:

Muḥammad, Ibn Jubayr, misriyyīn, kitābān

b) Davant un sufix pronominal. Es transcriuen (excepcionalment):

baytu-hu, fī bayti-hi

c) A la fi d'un nom o d'un títol. El sufix pronominal és transcrit amb la forma pausal (sense la vocal final) i, només en aquest cas, sense guionet de separació:

Ibn ʿAbd Rabih

55. Alif waṣla.

Transcrita amb la vocal original (i, darrere vocal, opcionalment amb el signe de vocal breu):

bayt al-malik, min an-nās, bi-ǐhtimām (bi-ihtimām), wa-ǔktub (wa-uktub).

56. Vocals breus finals de les conjugacions verbals, de sufixos pronominals i de particules.

Són transliterades:

mā yataʿallaqu, baytu-hu, maʿa, bayna

57. Tā’ marbūṭa.

a) Estat absolut: No es transcriu:

al-madīna

b) Estat constructe: Es transcriu amb una <-t> (superposada o no):

madīnat an-nabī (madīna^t an-nabī)

58. Seqüències —iyy— i —uww— finals.

Transcrites per <ī> i <ū> respectivament:

ʿarabī, ʿadū, danī

59. ابن començat per alif o no.

Sempre transcrit: ibn.

Notes generals per a la transcripció simplificada

60. ء (hamza) i ﻉ (ʿayn) entre a (e, o) i i o u.

No es transcriuen, però quan impedirien un diftong, cal marcar el hiatus amb el signe corresponent, accent o dièresi:

«al-Mustaín», «raís», «qàïd»

61. ﺕ (tāʾ), ﺥ (ẖāʾ), ﺫ (ḏāl), ﻅ (ẓāʾ) i ﻍ (ḡayn).

a) Es transcriuen <th>, <kh>, <dh>, <dh>, <gh>, respectivament:

«thawra», «Ibn Khafaja», «Dhi-n-Nun», «An-Nadhur», «Ibn Ghàniya».

b) Quan la conjunció de <t, k, d, g> amb <h> no ha de ser interpretada com a dígraf (provinent d'un sol grafema àrab), sinó com a dos grafemes corresponents a dues lletres àrabs, es pot marcar aquesta separació amb un punt volat enmig (com l'usat en la <l·l> geminada en català).

«mud·hix», «id-al-ad·ha», «at·hama», «fat·hí».

62. ﺱ (sīn) i ﺹ (ṣād).

a) Inicials, finals i davant o darrere consonant: <s>

«Saïd», «qasba», «Munis», «al-Mansur».

b) Intervocàliques o davant hamza o ʿayn —que no es transcriuen— seguides de vocal: <ss>

«Hassan», «Massud», «assalu», «Mussa».

63. ﺵ (xīn).

a) Inicial, postconsonàntica, o darrere <i> vocal: <x>

«Banu Baixtagir», «Xuhayr», «xaykh», «Jawxan».

b) Darrere vocal (excepte <i>): <ix>

«Marràkuix», «ar-Raixid».

64. Tāʾ marbūṭa.

Es transcriu només en estat constructe:

«al-madina», «madinat an-nabí».

XXXXXXXXXXXX. Seqüències —iyy— i —uww— finals.

Transcrites per <í> i <ú> respectivament:

«arabí», «adú», «daní».

65. Vocals i accent d'intensitat.

Les vocals (llargues o breus) es transcriuran sense signe de quantitat. Es representarà, tanmateix, l'accent d'intensitat, segons les normes de l'accentuació gràfica en català, d'acord amb les següents regles de col·locació de l'accent tònic en l'àrab estàndard:

a) L'última síl·laba només porta accent en el cas de monosíl·labs tònics (generalment imperatius), del morfema dual i de les ultrallargues finals pausals, entre les quals caldria incloure els denominatius acabats en -í (provinent de -iyy):

«Abu-Qarnayn», «Abu-Jihad», «al-maghribí», «Ibn Bassam».

b) La penúltima síl·laba porta sempre accent si és llarga:

«Al-Mudàffar», «Banu Amira», «Jàfar», «Ibn Mufàwwiz».

c) En paraules de més de dues síl·labes que no tinguin les característiques anteriors, l'accent es remunta fins que troba una síl·laba llarga o bé el principi de paraula:

«Al-Qàhira», «al-Múqtadir».

66. Vocals flexives (nominals i verbals).

Es poden transcriure només en estat constructe o, preferiblement, no transcriure-les (vegeu la secció 2.4.2), atenent al caràcter aïllat de la majoria dels mots d'aquesta transcripció.

67. Geminació de consonants (taxdīd o xadda).

Es fa generalment duplicant la consonant corresponent, amb les particularitats següents:

a) En la duplicació dels dígrafs no es repeteix la <h>: <tth>, <ddh>, <kkh>, <ggh>: «al-Qaddhafí»

b) La doble <l> resultant s'escriurà geminada: <l·l>

68. Article i partícules anteposades.

Es transcriuen unides sempre amb guionet al nom següent amb el qual formen una unitat gràfica en àrab:

«hamd li-L·lah», «An-Nàssir», «Dhi-n-Nun».

69. Onomàstica (noms propis).

Se seguiran els criteris següents, en els àmbits d'ús propis de la «transcripció simplificada»:

a) Es respectaran els antropònims i topònims amb una grafia tradicional reconeguda en català (GEC):

Marràqueix, Fes, Tunis, el Caire, Damasc, Riad, Rabat, Trípoli, etc.

b) En la resta de noms s'aplicaran en general les normes de la transcripció simplificada, incloent-hi les de l'article i l'accentuació.

c) Els antropònims amb noms composts en estat constructe s'uniran amb guions —incloent-hi, és clar, l'article—, excepte en el cas de Ibn:

«Iqbal-ad-Dawla», «Abu-Sufyan», «Abd-ar-Rahman», «Ibn al-Labbana», «Ibn az-Zaqqaq».

d) En aquests antropònims (i ocasionalment topònims) composts units amb guionet, haurien d'anar amb majúscula només aquelles parts que fossin noms propis —molts d'ells noms comuns habilitats—, i no l'article, la preposició o els altres noms comuns, fora que quedessin com a inicials:

«Abd-al-Wahid», «Al-Wahid», «Abu-l-Mansur», «Al-Mansur».

Bibliografia

• Institut d'Estudis Catalans. Secció Filològica. «Proposició sobre els sistemes de transliteració i transcripció dels mots àrabs al català : publicat per acord del 21 de desembre de 1989». A: Documents de la Secció Filològica, I. Barcelona: IEC, 1990, p. 141-158. ISBN 84-7283-156-6 [Consulta: 24 juny 2018].