Sonny Rollins

Theodore Walter "Sonny" Rollins (Nova York, 7 de setembre de 1930) és un saxofonista estatunidenc. Reconegut com un dels músics de jazz més important i influent de l'era post-bebop, la seva llarga i prolífica carrera va començar als onze anys, i abans dels vint ja estava tocant amb el llegendari pianista Thelonious Monk. Algunes de les seves composicions, com "St. Thomas", "Oleo" o "Airegin" han esdevingut estàndards del jazz.

Sonny Rollins

Biografia
Naixement	(en) Walter Theodore Rollins 7 setembre 1930 (94 anys) Harlem (Nova York)
Residència	Harlem Washington Heights
Grup ètnic	Afroamericans
Formació	Manhattan Center for Science and Mathematics (en)
Activitat
Camp de treball	Jazz
Ocupació	compositor, saxofonista de jazz, director d'orquestra, líder de banda, saxofonista
Activitat	1947 -
Membre de	Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències Sonny Rollins Quartet
Gènere	Jazz i post-bop
Influències	Charlie Parker, Coleman Hawkins i Thelonious Monk
Instrument	Saxòfon tenor i saxòfon soprano
Segell discogràfic	Blue Note Contemporary Records Prestige
Obra
Localització dels arxius	Centre Schomburg de Recerca en Cultura Negra Sc MG 898
Premis
(2010)  Medalla Nacional de les Arts (2004)  Premi Grammy a la carrera artística  Condecoració Austríaca de les Ciències i les Arts  Beca Guggenheim  premi Bird  Kennedy Center Honors  NEA Jazz Masters
Lloc web	sonnyrollins.com

Biografia

Rollins va néixer a la ciutat de Nova York, fill d'una família provinent de l'illa de St. Thomas, a les Illes Verges Americanes. Als tretze anys va tenir el seu primer saxo.

Va començar tocant el piano, però aviat va passar a tocar el saxo, primer l'alto i finalment, el 1946, el tenor. Mentre estudiava a l'institut va tocar en una banda amb altres futures llegendes del jazz com Jackie McLean i Kenny Drew. El 1949 va efectuar la seva primera gravació, amb Babs Gonzales, i el mateix any gravà amb J. J. Johnson i Bud Powell. Durant els següents quatre anys col·laboraria i gravaria amb músics de la talla de Miles Davis, Charlie Parker i Thelonious Monk.

El 1950 va ser arrestat per atracament i condemnat a tres anys de presó. Als deu mesos va aconseguir la condicional. El 1952 va ser arrestat de nou, aquest cop per violar els termes de la condicional al consumir heroïna. Se'l va enviar a un centre de rehabilitació, on un tractament aleshores experimental a base de metadona va aconseguir acabar amb la seva addicció.

Com a saxofonista, inicialment es va veure atret pel so del R&B de l'època, amb intèrprets com Louis Jordan, però aviat es va veure immers en el corrent principal de la tradició del saxo tenor al jazz. Joachim Berendt va situar el lloc de Rollins en aquesta tradició com el centre entre els dos pols de la dura sonoritat de Coleman Hawkins i el lleuger fraseig de Lester Young, que tan important va ser a l'hora d'inspirar l'àgil estil improvisatiu del bebop als anys 50. Rollins va unir tots dos corrents com a fluid improvisador post-bop amb un so tan poderós i ressonant com el del mateix Hawkins.

Miles, Monk i el Clifford Brown/Max Roach Quintet

Rollins va començar a fer-se un nom al gravar amb el Modern Jazz Quartet i Miles Davis el 1951, interpretant la seva composició "Oleo", entre d'altres. Entre 1953 i 1954 va treballar amb Thelonious Monk, gravant 'Thelonious Monk and Sonny Rollins', que inclou "I Want to Be Happy" i "Friday the 13th". Després Rollins es va unir al quintet de Clifford Brown i Max Roach el 1955 (les gravacions d'aquest grup s'han editat en els discs 'Sonny Rollins Plus 4' i 'Clifford Brown and Max Roach at Basin Street'; a més, Rollins toca a la meitat dels temes de 'More Study in Brown'), i després de la mort de Brown el 1956 va passar a treballar principalment com a líder. En aquesta època ja havia començat la seva carrera en la discogràfica Prestige, que va editar molts dels seus discs més coneguts, tot i que en el seu moment més popular Rollins també va gravar regularment per a Blue Note, Riverside i Contemporary.

Saxophone Colossus

El seu aclamat disc 'Saxophone Colossus' va ser enregistrat el 22 de juny de 1956 a l'estudi de Rudy Van Gelder a Nova Jersey, amb Tommy Flanagan al piano, l'excontrabaixista dels Jazz Messengers Doug Watkins i el seu bateria preferit, Max Roach. Aquest va ser el tercer disc de Rollins com a líder, i incloïa la seva composició més famosa, "St. Thomas", un calypso caribeny inspirat en una canço que li cantava la seva mare de petit, a més del ràpid tema bebop "Strode Rode", i "Moritat" (la composició de Kurt Weill també coneguda com a "Mack the Knife").

El 1956 també va gravar el disc 'Tenor Madness', fent servir el grup de Miles Davis: el pianista Red Garland, el contrabaixista Paul Chambers i el bateria Philly Joe Jones. El tema que dona nom al disc és l'única gravació de Rollins al costat de John Coltrane, qui també estava al grup de Davis.

A finals d'aquest mateix any Rollins va gravar una sessió per a Blue Note amb Donald Byrd a la trompeta, Wynton Kelly al piano, Gene Ramey al contrabaix i, un cop més, Max Roach a la bateria. Aquesta gravació es va comercialitzar com 'Sonny Rollins Volume One'.

El trio sense piano

El 1957 va començar a fer servir només contrabaix i bateria com a acompanyament dels seus solos, prescindint del piano. Aquesta textura fins i tot va rebre un nom ("strolling"). Aquest any es van editar dos discs en aquest format: 'Way Out West' i 'A Night at the Village Vanguard'. Posteriorment Rollins ha tornat a fer servir aquest format en diverses ocasions, arribant a acompanyar solos de baix i de bateria com un instrument més de la secció rítmica.'Way Out West' deu el seu títol al fet que l'enregistrament el va fer una discogràfica de Califòrnia, a la costa Oest, i al fet que el disc inclou temes country com "Wagon Wheels" i "I'm an Old Cowhand". El disc del Village Vanguard consisteix en dos passis, el primer amb el contrabaixista Donald Bailey i el bateria Pete LaRoca, i el segon amb el contrabaixista Wilbur Ware i el bateria Elvin Jones.

En aquesta època Rollins ja havia esdevingut famós per adaptar temes relativament banals o poc convencionals (com els temes country de "Way Out West", o cançons comercials poc sofisticades) i convertir-los en vehicle per a la improvisació.

Aquestes dues no són les úniques gravacions de Rollins de 1957: A 'Newk's Time' torna a treballar amb un pianista (en aquest cas Wynton Kelly), tot i que un dels temes més apreciats d'aquest disc és un duet de saxo i bateria (Philly Joe Jones) sobre "Surrey with the Fringe on Top". I a 'Sonny Rollins Volume 2' grava envoltat d'estrelles com J.J.Johnson, Horace Silver, Thelonious Monk o Art Blakey.

The Freedom Suite

El 1958 Rollins va gravar una altra gran obra per a saxo, contrabaix i bateria: 'The Freedom Suite' ("La suite de la llibertat"). En el text que acompanyava el disc es podia llegir: "Quina ironia que els negres, que poden afirmar més que qualsevol altre que la cultura americana els pertany, s'estan veient perseguits i reprimits; que els negres, que han estat un exemple d'humanisme al llarg de la seva existència, s'estan veient premiats amb inhumanitat".

El tema que dona nom al disc és una suite de 19 minuts, improvisada, amb molts elements del blues, i amb molta interacció entre el saxo de Rollins i la bateria de Max Roach. Tot i això el disc no és tot reivindicació: a l'altra cara hi ha versions hard bop de temes d'espectacles populars. El contrabaixista que completa el trio és Oscar Pettiford. La veu la va posar la que llavors era la dona de Max Roach, Abbey Lincoln.

Primera desaparició

El 1959 Rollins estava frustrat a causa de les seves limitacions musicals i va prendre's el seu primer -i més famós- descans de l'escena musical. Durant aquesta absència Rollins va estar practicant al pont de Williamsburg per a no molestar als veïns.

El 1962 va reaparèixer amb un disc titulat 'The Bridge' ("El pont") que va ser l'inici del seu contracte amb RCA Records. En aquest disc l'acompanyà un quartet amb guitarra (Jim Hall) i sense piano. La resta de músics van ser Ben Riley a la bateria i Bob Cranshaw al contrabaix. Aquest es va convertir en un dels discs més venuts de Rollins.

El contracte amb RCA va durar fins al 1964 i va retratar Rollins com un músic explorador. Cada disc que gravava era radicalment diferent de l'anterior. Ritmes llatins a 'What's New', avantguarda a 'Our Man in Jazz' i estàndards a 'Now's the Time'.

El 1965 va estar tocant una temporada al club de Ronnie Scott a Londres. D'aquests concerts se'n van editar unes gravacions pirates sota el segell Harkit que el mateix Rollins va "repiratejar" tot oferint-les gratuïtament a la seva web.

El 1966 va gravar la banda sonora de la pel·lícula 'Alfie'.

Segona desaparició

Rollins va tornar a abandonar l'escena musical per a estudiar ioga, meditació i filosofies orientals. Quan va tornar el 1972, va quedar clar que s'havia enamorat dels ritmes del R&B, pop i funk. Les seves bandes durant els anys 70 i 80 inclogueren guitarres i baixos elèctrics, i bateries més afins al pop i al funk. Durant la major part d'aquest període va gravar per al segell Milestone. A més, el 1981 va participar en la gravació del disc 'Tattoo You dels Rolling Stones.

Tot i això, els anys 70 i 80 no van ser només pop, i va ser durant aquest període en què es va subratllar la passió de Rollins pels solos de saxo sense acompanyament. El 1985 va publicar 'The Solo Album'.

El seu disc de l'any 2000, 'This Is What I Do' va guanyar un Grammy al millor disc de jazz instrumental el 2001. L'11 de setembre de 2001, amb 71 anys, Rollins va patir de primera mà l'esfondrament del World Trade Center de Nova York, a tot just uns blocs de casa seva. Va haver d'evacuar el seu apartament, enduent-se només el seu saxo. Cinc dies després va oferir un concert a l'escola de música Berklee, amb el seu nebot Clifton Anderson al trombó, Bob Cranshaw al baix, Stephen Scott al piano, Kimati Dinizulu a la percussió i Perry Wilson a la bateria. Aquest concert va ser enregistrat i editat el 2005 amb el títol 'Without a Song: The 9/11 Concert', que va guanyar un Grammy l'any següent com a millor solo instrumental de jazz per la seva interpretació de l'estàndard "Why Was I Born?". El 2004 havia rebut un altre Grammy honorífic en reconeixement a la seva carrera. Per desgràcia aquell any també va haver de patir la mort de la seva dona, Lucille.

Després d'una reeixida gira pel Japó, Rollins va tornar a l'estudi per primer cop en cinc anys per a gravar 'Sonny, Please', que va editar en el seu propi segell, Doxy Records, després de molts anys de gravar per al segell Milestone.

El 2007 va rebre el prestigiós premi musical Polar a Estocolm, conjuntament amb Steve Reich. El mateix any el Colby College el va nomenar doctor honoris causa per les seves contribucions al jazz. El 18 de setembre d'aquell any va oferir un concert al Carnegie Hall, celebrant el 50è aniversari del seu debut en aquell escenari. L'acompanyà una banda formada per Clifton Anderson (trombó), Bobby Broom (guitarra), Bob Cranshaw (baix), Kimati Dinizulu (percussió), Roy Haynes (bateria) i Christian McBride (contrabaix).

Discografia

Com a líder

Data	Disc	Discogràfica
1953	Sonny Rollins with the Modern Jazz Quartet	Prestige
1954	Moving Out	Prestige
1955	Work Time	Prestige
1956	Sonny Rollins Plus 4	Prestige
1956	Tenor Madness	Prestige
1956	Saxophone Colossus	Prestige
1956	Rollins Plays for Bird	Prestige
1956	Tour de Force	Prestige
1956	Sonny Boy	Prestige
1957	Sonny Rollins, Vol. 1	Blue Note
1957	Way Out West	Contemporary
1957	Sonny Rollins, Vol. 2	Blue Note
1957	The Sound of Sonny	Riverside
1957	Newk's Time	Blue Note
1957	A Night at the Village Vanguard	Blue Note
1957	Sonny Rollins Plays/Thad Jones Plays	Period
1958	Freedom Suite	Riverside
1958	Brass/Trio	Verve
1958	Sonny Rollins and the Big Brass	Metro Jazz
1958	Sonny Rollins and the Contemporary Leaders	Contemporary
1962	The Bridge	RCA Victor
1962	What's New?	RCA Victor
1962	Our Man in Jazz	RCA Victor
1963	Sonny Meets Hawk!	RCA Victor
1964	Now's the Time	RCA Victor
1964	The Standard Sonny Rollins	RCA Victor
1965	There Will Never Be Another You	Impulse!
1965	Sonny Rollins on Impulse!	Impulse!
1966	Alfie	Impulse!
1966	East Broadway Run Down	Impulse!
1972	Next Album	Milestone
1973	Horn Culture	Milestone
1973	Sonny Rollins in Japan	Victor (Japó)
1974	The Cutting Edge	Milestone
1975	Nucleus	Milestone
1976	The Way I Feel	Milestone
1977	Easy Living	Milestone
1978	Don't Stop the Carnival	Milestone
1979	Don't Ask	Milestone
1980	Love at First Sight	Milestone
1981	No Problem	Milestone
1982	Reel Life	Milestone
1984	Sunny Days, Starry Nights	Milestone
1985	The Solo Album	Milestone
1986	G-Man	Milestone
1987	Dancing in the Dark	Milestone
1989	Falling in Love with Jazz	Milestone
1991	Here's to the People	Milestone
1993	Old Flames	Milestone
1996	Sonny Rollins + 3	Milestone
1998	Global Warming	Milestone
2000	This Is What I Do	Milestone
2001	Without a Song: The 9/11 Concert	Milestone
2006	Sonny, Please	Emarcy
2008	Road Shows	Emarcy

Com a acompanyant

Amb J. J. Johnson

• J. J. Johnson's Jazz Quintets (1949)

Amb Fats Navarro

• The Fabulous Fats Navarro (1949)

Amb Bud Powell

• The Amazing Bud Powell (1949)

Amb Miles Davis

• Miles Davis and Horns (1951)
• Dig (1951)
• Collectors' Items (1953)
• Bags' Groove (1954)

Amb Thelonious Monk

• Monk (1953)
• Thelonious Monk and Sonny Rollins (1953)
• Brilliant Corners (1957)

Amb Art Farmer

• Early Art (1954)

Amb el Clifford Brown-Max Roach Quintet

• At Basin Street (1956)

Amb Max Roach

• Max Roach Plus Four (1956)
• Jazz in 3/4 Time (1956)

Amb Ernie Henry

• Last Chorus (1956)

Amb Kenny Dorham

• Jazz Contrasts (1957)

Amb Dizzy Gillespie

• Duets (1957)
• Sonny Side Up (1957)

Amb McCoy Tyner, Ron Carter i Al Foster

• Milestone Jazzstars in Concert (1978)

Amb The Rolling Stones

• Tattoo You (1980)