Samotràcia
Samotràcia (Σαμοθρᾴκη, grec modern: Samotrhraki, llatí: Sanctus Mandrachi, en turc: Semedirek o Semadirek) és una illa grega de la regió de Tràcia, a l'Hebros,[1] amb una superfície de 178 km² i una població de 359 persones el 2021[2] (el 1981 eren 2.871 habitants).
| |||||
| Tipus | illa  | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Part de | Thracian Sporades (en)  | ||||
| Localitzat a l'entitat geogràfica | mar Egea | ||||
| Localització | |||||
| Entitat territorial administrativa | Samothraki Municipality (Grècia) (en) | ||||
| |||||
| Banyat per | mar de Tràcia | ||||
| Característiques | |||||
| Altitud | 1.611 m | ||||
| Punt més alt | Fengari (1.611 m ) | ||||
| Superfície | 178 km² | ||||
| Lloc web | samothraki.gr | ||||
Història
modificaEls antics noms de l'illa foren Dardània, Electris, Melite i Leucòsia.
Samotràcia no era un estat d'importància política a l'antiga Grècia, ja que no té ports naturals i la major part de l'illa és massa muntanyosa per a l'agricultura: el mont Fengari s'eleva a 1.611 m. Va ser, però, la llar del Complex de Samotràcia,[3] lloc d'importants cerimònies religioses hel·lèniques i prehel·lèniques. Entre els que van visitar aquest santuari per iniciar-se en el culte de l'illa hi havia Lisandre d'Esparta, Felip II de Macedònia i Luci Calpurni Pisó Cesoni, sogre de Juli Cèsar.
Fou probablement colonitzada per tracis i més tard per eolis i jonis. Apareix en la història quan van donar suport a Xerxes en la seva invasió de Grècia. L'illa governava algunes posicions a la costa de Tràcia i gaudia del dret d'asil inviolable. Heròdot esmenta Sale, a la part oest de la desembocadura de l'Hebros, i no lluny de Zone i de Dorisc, com una de les colònies de Samotràcia.
El 478 aC va ingressar a la Lliga dèlica [4] dirigida per Atenes, però el 405 aC fou ocupada pels espartans, que van instal·lar-hi un govern oligàrquic. El 387 aC es va declarar la independència de tots els estats grecs; el govern de l'illa va ingressar a la segona Lliga atenenca (377 aC), a la qual va pertànyer 20 anys. Va caure sota influència del Regne de Macedònia el 346 aC[5] i durant les lluites dels diàdocs va quedar en mans de Lisímac de Tràcia, a la mort del qual va recuperar la independència i fou aliada d'Egipte. La guerra dels Ptolemeus i selèucides que va acabar el 241 aC mantenia per Egipte Efes, Milet, Priene, Samos, Lebedos, el sud de Jònia, Cària, Lícia, Pamfília, Cilícia occidental i Celesíria, així com els territoris que dominava a Tràcia (Abdera, Cípsela, Samotràcia, Sestos i el Quersonès traci).
Després va passar sota influència dels selèucides fins a la Batalla de Magnèsia del Sipilos.[6]
Fou aliada de Roma després del 189 aC i fou primer una ciutat o estat lliure i després unida a una província romana. Sota els romans d'Orient fou part del tema de Tràcia. Va patir incursions dels eslaus i dels àrabs.[7]
El 1205 fou ocupada pels venecians i governada per la família Dandolo, però els emperadors de Nicea la van ocupar el 1222.[8] El 1330 fou atacada per Umur d'Aidin. El 1386 l'emperador en va donar el feu als Gattilusio de Lesbos. El 1455 va passar a una branca dirigida per Francesc III Gattiluso (que incloïa Tasos com a lloc principal), el qual el 1456 va ser atacat per la flota otomana de Mehemmed Fatih (4 de juny de 1456),[9] que va causar un contraatac de la flota del papa dirigida pel cardenal Scarampo. Però els otomans el 1457 van ocupar Samotràcia. Els venecians la van ocupar el 1466 i vers el 1470 els 200 habitants que hi quedaven la van abandonar; l'illa va tornar als otomans pel tractat de 1479. Venècia la va atacar el 1502. Els venecians van derrotar els turcs en una batalla naval als Dardanels el 1656 i van ocupar Tenedos, Lemnos i Samotràcia, però foren recuperades pels turcs el 1657.[10] El 1698 l'almirall venecià Dolfin va derrotar els otomans, que es van haver de retirar cap als Dardanels i per un temps els venecians van dominar de facto les illes del nord de la mar Egea on van recaptar impostos (Samotràcia tornava a estar poblada). El 1821 l'illa fou assolada per la flota de Kara Ali, que va matar la població grega masculina i va esclavitzar dones i infants. Els supervivents van retornar a l'illa el 1827. Es van fer algunes excavacions i el 1863 els otomans van autoritzar el francès Champoiseau a emportar-se l'estàtua de la Victòria alada.
El 19 d'octubre de 1912 fou ocupada per la flota grega i va passar a Grècia i la seva possessió fou confirmada pel tractat de Bucarest de 10 d'agost de 1913, que va posar fi a la Segona Guerra balcànica. En la II Guerra Mundial va estar sota domini de Bulgària de 1941 a 1944 com a part de Tràcia occidental.
Referències
modifica- ↑ Cartwright, Mark. «Samotracia» (en castellà). World History Enciclopedia, 07-07-2016. [Consulta: 23 novembre 2024].
- ↑ «Samothráki (Dímos Samothrákis, East Macedonia and Thrace, Greece) -». citypopulation.de. [Consulta: 24 novembre 2024].
- ↑ Fischer, Steven Roger. Islands: From Atlantis to Zanzibar (en anglès). Reaktion Books, 2013-02-15, p. 230. ISBN 978-1-78023-053-5.
- ↑ Kalogeropoulos, Konstantinos; Vassilikou, Dora; Tiverios, Michalis. Sidelights on Greek Antiquity: Archaeological and Epigraphical Essays in Honour of Vasileios Petrakos (en anglès). Walter de Gruyter GmbH & Co KG, 2021-03-08, p. 50. ISBN 978-3-11-069940-1.
- ↑ Palagia, Olga; Tracy, Stephen V. The Macedonians in Athens, 322-229 B.C.: Proceedings of an International Conference held at the University of Athens, May 24-26, 2001 (en anglès). Oxbow Books, 2016-11-29, p. 115. ISBN 978-1-78570-532-8.
- ↑ Mitchiner, Michael. The Ancient & Classical World, 600 B.C.-A.D. 650 (en anglès). Hawkins Publications, 1978, p. 65. ISBN 978-0-904173-16-1.
- ↑ Malamut, Élisabeth. Les îles de l’Empire byzantin (VIIIe-XIIe siècles) (en francès). Éditions de la Sorbonne, 2021-04-26, p. 35. ISBN 979-10-351-0599-0.
- ↑ Tounta, Eleni. The Travels of Cristoforo Buondelmonti and Ciriaco d’Ancona in the Aegean Sea: Humanism, Early Colonial Politics and Agency (en anglès). Taylor & Francis, 2024-07-19. ISBN 978-1-040-09537-9.
- ↑ Gibb, Hamilton Alexander Rosskeen. The Encyclopaedia of Islam (en anglès). Brill, 1997, p. 137. ISBN 978-90-04-10422-8.
- ↑ Balard, Michel «The genoese in the aegean (1204–1566)» (en anglès). Mediterranean Historical Review, 4, 1, 6-1989, pàg. 158–174. DOI: 10.1080/09518968908569565. ISSN: 0951-8967.
Bibliografia
modifica- Enciclopèdia de l'Islam, IX, 142
- Smith, William. Dictionary of Greek and Roman Geography (en anglès), 1854.
