Raban Maur

Raban Maur
	Ràban Maur (dreta) presenta una obra a Gregori IV, assegut; miniatura a De laude crucis copiat a Fulda (ca. 836) (Österreichische Nationalbibliothek Wien)
Biografia
Naixement	dècada del 780 ; Magúncia (Alemanya)
Mort	4 febrer 856 (66/76 anys); Magúncia (Alemanya)
Sepultura	St. Alban's Abbey (en)
Arquebisbe de Magúncia
	847 – 856 ; ← Odgar de Magúncia – Carles d'Aquitània →
Director d'escola Escola del monestir de Fulda
	818 – 822
Dades personals
Religió	Església Catòlica
Activitat
Ocupació	sacerdot catòlic (814–), diaca catòlic (801–), entomòleg, filòsof, escriptor, teòleg
Professors	Eigil of Fulda (en) i Alcuí de York
Alumnes	Walafrid Estrabó, Otfrid von Weissenburg, Rudolf de Fulda, Lupus Servatus, Godescalc, Ermenric d'Ellwangen i Hartmut of St. Gall (en)
Orde religiós	Orde de sant Benet
Enaltiment
	sant ;
Festivitat	4 de febrer
Obra
Obres destacables	Obres destacables (dècada del 810) De laudibus sanctae crucis (en) ; (819) De institutione clericorum (en) ; (847) De universo (en) ;

Raban Maur (Magúncia, dècada del 780 - Magúncia, 4 de febrer de 856) Ràban Maur Magnenci, també anomenat Hràbanus Maurus, Rhàbanus o Reabanus^[1] va ser un teòleg i erudit alemany, un dels promotors de la Renaixença carolíngia del segle viii-IX. Abat de Fulda i arquebisbe de Magúncia, és venerat com a beat per l'Església catòlica.

Biografia

Ràban Maur nasqué a Magúncia (d'aquí el malnom de Maguntius o Magnentius), entre el 780 i el 784; era fill de Waluran i Waltrat, membres de l'aristocràcia franca. Encara nen, cap al 790-791, va entrar com a oblat a l'abadia benedictina de Fulda, on va estudiar i el 801 va ser ordenat diaca. Va completar els estudis a l'escola de Tours, un dels centres del Renaixement carolingi, tenint com a mestre Alcuí de York. Alcuí l'anomenà Maurus, en homenatge al deixeble preferit de Benet de Núrsia, Maur abat.^[2] Dos anys més tard va tornar a Fulda i hi dirigí l'escola monàstica. El 814 fou ordenat sacerdot.

Va fer un pelegrinatge a Jerusalem i en 817 tornà a Fulda, en el 822 fou nomenat abat. Durant el seu abadiat, va escriure la majoria de les seves obres, va seguir amb la reconstrucció dels edificis monàstics que havia començat el seu predecessor i va fer que el scriptorium i la biblioteca de l'abadia es comptessin entre els més importants i rics d'Europa. En 842 va deixar el càrrec d'abat i es retirà a Petersberg, prop de Fulda, on continuà escrivint.

Alcuí (al mig) amb Ràban Maur presenten una obra al bisbe Otgar de Magúncia; miniatura del manuscrit Fuldense (ca. 836) (Österreichische Nationalbibliothek Wien)
Manuscrit amb De laude crucis, ca. 840 (Viena, Österreichische Nationalbibliothek)
Còmput digital, a De numeris de Ràban Maur, segle xiii (Lisboa, Instituto da Biblioteca nacional e do livro)

El 847 fou elegit bisbe de Magúncia, càrrec que ocupà fins a la seva mort, en 856. Va intentar resoldre els problemes de la diòcesi, especialment durant la greu carestia de 850. En les controvèrsies teològiques i eclesiàstiques que va haver de dirimir va adoptar postures bastant rígides. La tardor del 848 va presidir el sínode de Magúncia, on es discutiren les tesis del monjo Godescalc sobre la predestinació divina; el sínode acabà amb la condemna de Godescalc, que fou fuetejat i condemnat a reclusió perpètua.

En política, Ràban va donar suport a Lluís I del Sacre Imperi Romanogermànic en la controvèrsia que va tenir amb els seus fills al voltant de la successió a l'imperi. Després, es posà al costat de Lotari I, fill gran i successor de Lluís I, i en contra de Carles el Calb i Lluís el Germànic. Amb aquest va acabar reconciliant-se i ell mateix, el 847, quan ja era rei d'Alemanya, va acceptar el seu nomenament com a bisbe de Magúncia.

Morí el 4 de febrer de 856 a Winkel i fou enterrat a l'abadia de Sankt Alban, a Magúncia.

Pensament i obres

Dibuix de 1631 de Magúncia que mostra, a l'esquerra, les restes de l'abadia de S. Alban, primer enterrament de Ràban Maur.

Parròquia de Sankt Walburga a Winkel im Rheingau, on va morir, amb l'escultura de Ràban Maur.

La fama de Ràban Maur es vincula a la seva gran producció literària: teòleg, exegeta, poeta i erudit enciclopedista. Les seves obres, en general, són compilacions del saber conservat a l'època, com era habitual llavors,^[3] basades en la literatura patrística, des d'Agustí d'Hipona a Beda el Venerable o Isidor de Sevilla, i en autors clàssics.

Entre les seves obres principals hi ha:

Commentaria in libros veteris et novi testamenti
Liber de laudibus Sanctae Crucis, una de les més copiades durant l'Edat mitjana
De institutione clericorum
De computo
De oblatione puerorum
De praescientia et praedestinatione, de gratia et libero arbitrio
De disciplina ecclesiastica
Paenitentialia
De universo (o De rerum naturis)
Liber de originibus rerum) libri XXII
Martyrologium
De anima
Carmina i Epistulae

Se li ha atribuït l'himne Veni creator spiritus, però probablement el reelaborés a partir d'un himne precedent.

En 855, per encàrrec de Lotari II, va reelaborar la controvertida Coena Cypriani, convertint-la en un compendi didàctic que servís per a memoritzar les principals figures de la Bíblia.

Més que un autor original, va organitzar, sistematitzar i difondre la cultura anterior; possiblement per això, va exercir una gran influència en els segles centrals de l'Edat mitjana: els manuscrits amb còpies d'obres seves són abundants a tota l'Europa occidental i central. Entre els seus deixebles directes va haver-hi importants figures de la cultura carolíngia com Lupus Servatus, Walafrid Estrabó, Otfrid de Weissenburg, Godescalc... La seva activitat educativa li valgué el títol de Praeceptor Germaniae (Mestre d'Alemanya).

Veneració

Va ser sebollit a l'abadia de Sankt Alban de Magúncia i aviat va començar a ésser venerat com a sant. Quan l'abadia va ser destruïda, a mitjan segle xvi, les restes van ser traslladades a Aschaffenburg, però el lloc de la seva tomba és avui desconegut. Hom el representa com a abat benedictí o bé com a bisbe erudit portant un còdex amb la inscripció "Veni creator spiritus". La seva festa se celebra el 4 de febrer.

Notes

↑ Totes aquestes formes representen adaptacions al llatí (Hrăbănus) del nom propi fràncic Hraban, que, literalment, significa Corb. Quant a l'accentuació correcta del mot, cal dir que és pla, no pas agut. En castellà s'ha imposat l'accentuació plana Rabano per comptes del correcte Rábano a fi i efecte d'evitar, mitjançant aquest recurs, la confusió amb el nom comú rábano. En català, en canvi, no hi ha cap argument raonable que justifiqui una pronúncia aguda Raban.
↑ Conscient, tanmateix, que en fràncic el nom propi quedava convertit en un nom parlant: Corb Negre, que, en la seva profunda simbologia medieval podem interpretar com a equivalent de mestre de benedictins. De la mateixa manera que el corb no alimenta pas els seus pollets fins que no els surt el plomatge negre i pot així reconèixer que són realment fills seus, així el veritable Mestre tampoc no explica als seus pollets -els estudiants- els misteris de la Sagrada Escriptura fins que no reconeix que realment estan preparats interiorment per a rebre'ls. Maur/môr “negre” fa referència aquí al color negre de l'hàbit dels benedictins.
↑ Ernst Robert Curtius va definir l'autor com a "monòton compilador".

Bibliografia

Edicions modernes d'obres de Ràban Maur:

"B. Rabani Mauri Fuldensis abbatis et Moguntini archiepiscopi opera omnia", en: Jacques Paul Migne. Patrologiae cursus completus... Series latina, vol. 107-112, Paris : Migne, 1852-1864.
"Epistolae", en: Monumenta Germaniae Historica, Epistolae (in Quart), vol. V, Epistolae Karolini aevi (III), 2 vol., Berlin : Weidmann, 1898-1899.
Martyrologium. Liber de computo, ed. J. McCulloh, W. Stevens, Turnhout : Brepols, 1979.
De institutione clericorum libri tres. Studien und Edition von Detlev Zimpel, Bern et al. : Peter Lang, 1996.
In honorem sanctae crucis, ed. M. Perrin, Turnhout : Brepols, 1997.
Hrabanus Maurus, De rerum naturis. Il codice 132 dell'Archivio di Montecassino. Reproducció en CD-ROM. Cassino: Università degli Studi di Cassino, 1997.
Expositio in Matthaeum. Pars I, I-IV, Pars II, V-VIII, ed. B. Löfstedt, 2 vol., Turnhout: Brepols, 2000.

Obres sobre l'autor:

Rabanus Maurus in seiner Zeit: 780-1980, catalogo de l'exposició de Magúncia, 1980. Mainz: von Zabern, 1980.
María Angeles Navarro Girón, La carne de Cristo: el misterio eucarístico a la luz de la controversia entre Pascasio Radberto, Ratramno, Rabano Mauro y Godescalco, Madrid : Universidad Pontificia Comillas, 1989.
Raffaele Savigni, Tradizione patristica e cultura carolingia in alcune opere esegetiche di Alcuino e Rabano Mauro, Bologna : Lo scarabeo, 1991.
Mayke de Jong, The empire as ecclesia: Hrabanus Maurus and biblical historia for rulers, in The Uses of the Past in the Early Middle Ages a cura di Y. Hen e M. Innes, Cambridge : Cambridge UP, 2000.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Raban Maur

[1] Totes aquestes formes representen adaptacions al llatí (Hrăbănus) del nom propi fràncic Hraban, que, literalment, significa Corb. Quant a l'accentuació correcta del mot, cal dir que és pla, no pas agut. En castellà s'ha imposat l'accentuació plana Rabano per comptes del correcte Rábano a fi i efecte d'evitar, mitjançant aquest recurs, la confusió amb el nom comú rábano. En català, en canvi, no hi ha cap argument raonable que justifiqui una pronúncia aguda Raban.

[2] Conscient, tanmateix, que en fràncic el nom propi quedava convertit en un nom parlant: Corb Negre, que, en la seva profunda simbologia medieval podem interpretar com a equivalent de mestre de benedictins. De la mateixa manera que el corb no alimenta pas els seus pollets fins que no els surt el plomatge negre i pot així reconèixer que són realment fills seus, així el veritable Mestre tampoc no explica als seus pollets -els estudiants- els misteris de la Sagrada Escriptura fins que no reconeix que realment estan preparats interiorment per a rebre'ls. Maur/môr “negre” fa referència aquí al color negre de l'hàbit dels benedictins.

[3] Ernst Robert Curtius va definir l'autor com a "monòton compilador".

[1]

[2]

[3]