La veritaaaà és una pel·lícula de televisió italiana del 1982, escrita, dirigida i protagonitzada per Cesare Zavattini.[1]

Infotaula de pel·lículaLa veritaaaà
Fitxa
DireccióCesare Zavattini Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
ProduccióMarina Piperno Modifica el valor a Wikidata
GuióCesare Zavattini Modifica el valor a Wikidata
FotografiaArturo Zavattini Modifica el valor a Wikidata
ProductoraRai Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenItàlia Modifica el valor a Wikidata
Estrena1982 Modifica el valor a Wikidata
Durada65 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalitalià Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneretelefilm Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0084856 Letterboxd: the-truth-1982 TMDB.org: 412175 Modifica el valor a Wikidata

Producció

modifica

La gènesi del projecte, que es remunta al 1962, quan Zavattini va dipositar un tema anomenat Assalto alla TV, passa per una llarguíssima sèrie de vicissituds i modificacions. Inicialment el protagonista es diu Enzo, com el cantant Jannacci, que se suposava que l'havia d'interpretar, i se suposava que la història tractava de la infeliç audició del protagonista a Rai, que desencadena la seva rebel·lió. Aquesta trama es converteix llavors en la d'una pel·lícula musical, que havia de ser dirigida per Ugo Gregoretti i la música de Nino Rota, de nou amb Jannacci com a intèrpret.

Als anys setanta va sorgir la idea del boig que va fugir del manicomi (que queda en la versió definitiva) interpretat per Roberto Benigni, per a una pel·lícula produïda per Rai, II rete.[2] Un cop acabada la hipòtesi de Benigni, Zavattini va tornar a revisar el ja molt elaborat guió, decidint interpretar el mateix el paper del boig Antonio, protagonista de la pel·lícula.

Argument

modifica

Antonio s'escapa de l'hospital psiquiàtric, viatja en autobús per la ciutat, és perseguit per infermeres i policies, que el convencen perquè el deixin continuar. Aconsegueix parlar amb el públic i també a la televisió, on inaugura el "Canal italià, el Canal de la Veritat". Més tard també coneix Garibaldi, i és colpejat per uns personatges que l'acusen de provocador. Decideix anar a parlar de la seva veritat amb el Papa: durant aquesta conversa fins i tot veu la Mort, que decideix no endur-se'l.

La pel·lícula s'acaba convertint així en l'autèntic testament espiritual de Zavattini, l'últim que va escriure, i alhora el primer dirigit i protagonitzat: això ho tenia tan clar per al mateix Zavattini que, en les darreres seqüències, es presenta al públic sense l'abric d'Antonio. cridant «postdata! postdata!», però com a autor per dir, entre altres coses, que «El pensament necessita els ingredients de tots per manifestar-se, sinó no es manifesta [...] perquè tots som iguals en...grandesa!».[3]

Repartiment

modifica
  1. 'BARBERSHOP' AND ITALIAN 'TRUUUUTH', The New York Times, 27 de març de 1983
  2. C. Zavattini, Basta coi soggetti, Milano, 1979.
  3. I Diari 1980-1987: "Più lirico e riflessivo ma sempre beffardo, Quitidiano Nazionale

Enllaços externs

modifica