Joseph Derroja
Joseph Derroja[1] (Sant Hipòlit de la Salanca, 9 d'octubre del 1822 - París, 25 de març del 1909) va ser un general rossellonès.
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 9 octubre 1822  Sant Hipòlit de la Salanca (Rosselló) |
| Mort | 25 març 1909 (86 anys) París |
| Formació | Prytanée National Militaire École Spéciale Militaire de Saint-Cyr |
| Activitat | |
| Ocupació | oficial, militar |
| Activitat | 1843-1887 |
| Carrera militar | |
| Lleialtat |  Exèrcit francès |
| Branca militar | Infanteria |
| Rang militar | General de Divisió Comandant d'un cos d'exèrcits |
| Comandant de (OBSOLET) | Segon cos d'exèrcit (1881-1884) |
| Conflicte | Sebastòpol, Magenta, Solferino, Amiens (1870), Hallue, Bapaume |
| Obra | |
| Localització dels arxius |
|
| Premis | |
Gran oficial de la Legió d'Honor Medalla commemorativa de la campanya d'Itàlia (1859) | |
Biografia
modificaDesprés de passar pel col·legi militar de la Flèche, entrà a l'Escola Especial Militar de Saint-Cyr el 1841, i es promocionà successivament a sotstinent (1843), tinent (1847), capità (1853, 80è regiment d'infanteria de línia a Bastia el 1857) i cap de batalló (1859). Prengué part a les campanyes d'Àfrica, Marroc i Isly (1844) i combaté a Sebastòpol. Era comandant quan intervingué en la campanya d'Itàlia (1859), a Magenta i Solferino. Durant la guerra francoprussiana fou ascendit de tinent coronel (33è regiment d'infanteria) a coronel (12 de setembre del 1870), i de coronel d'infanteria a general de brigada (25 de desembre del 1870). En aquesta contesa participà, a les ordres del general Louis Faidherbe en les batalles d'Amiens (27 de novembre del 1870), Hallue (23-24 de desembre) i Bapaume (3 de gener del 1871), comandant la 1a. brigada, la 2a. i, posteriorment, la 1a. divisió del 22è Grup d'Exèrcit. Durant la comuna de París (març-maig del 1871), Derroja amb la seva brigada (els regiments 109 i 110 d'infanteria de línia) romangueren amb les tropes "versalleses", i protegiren el 18 de març[2] l'evacuació de l'alcalde de París, Jules Ferry, amenaçat de mort pels revoltats. Després de la repressió de la Comuna, va ser posat al front de la 6a. brigada d'infanteria, a Beauvais. El 1874 va ser nomenat pel comandament de la 68a. brigada d'infanteria., i el 1875 per a la 6a. Va ser promogut a general de divisió el 4 de març del 1879, el 21 prenia el comandament de la 13a. divisió d'infanteria i l'11 de novembre passava a la 14a. Finalment, al 2 d'abril del 1881 prengué el comandament del Segon cos d'exèrcit, amb seu a Amiens, càrrec que tingué fins a l'1 d'abril del 1884. El 2 d'abril del 1884 esdevingué membre del comitè consultiu de l'estat major, a la comissió mixta de treballs públics, on s'estigué fins a passar a la reserva el 5 de novembre del 1887.
Fou distingit amb la medalla de la campanya d'Itàlia, i també rebé les d'Algèria, Roma i Orient. A més de ser admès a la vaticana orde de Sant Gregori el Gran, també ho fou a la francesa Legió d'Honor, amb els graus de cavaller (1861), oficial (1871), comandant (1878) i gran oficial (1887). L'escultor Crauk Gustave Adolphe Désiré li dedicà el 1890[3] una estàtua. Va ser soci (1881-1899) de la Société agricole, scientifique et littéraire des Pyrénées-Orientales
El seu germà, Jacques François Benoit Derroja (Sant Hipòlit de la Salanca, 12 de gener del 1820[4] - després del 1894) va ser un militar francès. El 1885 es retirà, quan ostentava el càrrec de comissari de supervisió administrativa de la línia de ferrocarril de Portoise a Gisors i Neufchâtel. El 1894 era cap de batalló d'infanteria retirat, amb 30 anys de servei i 13 campanyes. Tenia el títol de cavaller de la Legió d'Honor i, com el seu germà, era soci de la SASL.
Notes i referències
modifica- ↑ Joseph Barthélémy Xavier Derroja de bateig
- ↑ Narració del fet, defensant l'actuació de Ferry
- ↑ «Crauk Gustave Adolphe Désiré».
- ↑ Nascut al 1820 segons la base de dades de cavallers de la Legió d'Honor; 1810 segons la inscripció com a membre de la SASL
- Journal de la Gendarmerie de France
- Annuaire de l'état militaire de France
- Annuaire de l'armée française
- Jules Lermina Dictionnaire universel illustré biographique et bibliographique de la Frances contemporaine Paris: L. Boulanger, 1885