Sant Joan de Caselles

Sant Joan de Caselles és una església romànica situada a la parròquia de Canillo, a Andorra. És a tocar de la carretera que porta d'Andorra la Vella al Pas de la Casa, a la sortida del nucli urbà de Canillo.

Infotaula edifici Sant Joan de Caselles
Dades
Tipus	Capella
Construcció	segles xi i xii
Característiques
Estil arquitectònic	arquitectura romànica
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Canillo (Andorra)
Localització	Carretera general, 2
42° 34′ 15″ N, 1° 36′ 28″ E
BIC Andorra
Data	16/07/2003
Identificador	Fitxa 19
Plànol
Activitat
Diòcesi	bisbat d'Urgell
Religió	catolicisme
Bé d'Interès Cultural (Andorra)

Història

Tot i que l'església és força més antiga, no se'n troben les primeres notícies documentals fins a l'any 1312, quan hom l'esmenta com a depenent de Sant Serni de Canillo, església situada també a la mateixa parròquia de Canillo. El lloc de Caselles és esmentat molt abans, a les concòrdies dels anys 1162 i 1176.

Edifici

Sant Joan de Caselles en una imatge de 1882

És un dels edificis cabdals de l'art romànic andorrà. Té una planta trapezoïdal, amb un únic absis al nord, a la part més estreta de la nau. Aquest absis exteriorment és llis i únicament presenta una petita finestra de mig punt. Interiorment és cobert per una volta de quart d'esfera. Està separat de la nau per una reixa.

El campanar, d'estil llombard, es troba separat de la nau, i és aquest un cas excepcional en el romànic andorrà. És un bell exemplar romànic, de planta quadrada, potser la part més característica de l'edifici. La part inferior és cega i més amunt hi ha tres pisos de finestres: el primer amb tres obertures de mig punt, en tres dels cantons. El segon nivell d'obertures és format per quatre obertures, tres de geminades; el tercer nivell és similar a aquest. És rematat per una coberta a quatre aigües.

L'edifici té també dos porxos dels segles xv i xvi, un al cantó del campanar i des d'aquest fins al mur dels peus de la nau. El segon és comunicat amb el primer per una porta.

La data de la construcció és incerta, potser de mitjan segle xii o, molt probablement, anterior.

Mobiliari

Retaule major dedicat a Sant Joan Evangelista.

L'església guarda restes importants d'una Majestat d'estuc, descoberta sota el soler de l'altar en la campanya de restauració de l'any 1963. Arran d'aquesta intervenció, també se'n va localitzar el lloc originari, una creu en baix relleu que hi havia en un dels murs de la nau, i destapar la decoració mural romànica que envolta actualment l'escultura; una pintura realitzada al fresc que representa el sol i la lluna a la part superior, i Stefanon i Longinos a la inferior. Aquestes pintures descriuen el passatge evangèlic del calvari: Stefanon, que dona beure a Jesús; el centurió Longinos, que li clava la llança al cor, i la lluna i el sol mig tapat, que ens recorden que la terra es cobrí de tenebres en expirar Jesús.

A l'absis, encara es troba el retaule major del 1537, de gran qualitat artística, amb influències del renaixement italià i germànic i atribuït a Miquel Ramells i Guiu de Borgonyó. El retaule té cinc carrers, el central ocupat per una imatge també antiga del sant titular de l'església i els quatre laterals amb escenes de la vida de sant Joan Evangelista. A la predel·la es veuen escenes de la Passió.

Finalment, cal destacar una reixa de ferro forjat, probablement del segle XVIII, i la decoració, amb motius molt simples, pintada en els llistons que dissimulen les juntes de la fusteria de la coberta, conferint-li una gran originalitat.

El Crist Majestat

El Crist Majestat és una escultura realitzada en estuc; d'aquí el nom de "Crist en estuc" o "Majestat en estuc". L'estuc es una barreja de guix molt fi i aigua. Aquest material és dur pero a la vegada molt delicat, motiu pel qual només es conserven uns pocs fragments. Es desconeix quina tècnica es va utilitzar per a realitzar-lo, però tot sembla indicar que s'hauria modelat directament.

El Crist en estuc avui en dia està molt mutilat, però això no impedeix analitzar-lo amb detall. Així, s'observa que el Crist vesteix una túnica llarga i ampla, anomenada manicata, que arriba fins al turmell. A l’alçada de l'espatlla es poden observar un plecs que simulen els cabells de la Majestat. De les mans només queda una part dels dits de la mà esquerra i un fragment del canell dret. El cap s’adapta a un nimbe circular que sobresurt en relleu per damunt de la creu. Finalment, cal destacar les faccions de la cara, les quals són dures però, al mateix temps, força expressives.

Bibliografia

• Guillamet, Jordi; Pladevall, Antoni; Vigué, Jordi. Catalunya Romànica. Vol. VI. L'Alt Urgell, Andorra. Barcelona: Enc. Catalana, 1992. ISBN 84-7739-457-1. 
• GARCIA, Mireia. El romànic a Andorra. Editorial Andorra, Andorra la Vella, 2012.

Vegeu també

• Llista d'esglésies catòliques d'Andorra.