Cànon estètic

(S'ha redirigit des de: Cànon (estètica))

El cànon estètic, cànon o norma estètica designa una regla de representació en l'art, com per exemple en pintura, escultura, arquitectura, música, dansa, teatre o literatura. El cànon permet obtenir l'harmonia tant en el conjunt com en les parts de l'obra d'art gràcies a l'ordre, la mesura i la proporció. Una obra d'art canònica o d' estètica normativa és una obra artística que segueix les normes formals polítiques i estètiques del moviment artístic al qual pertany.

La proporció àuria aplicada en una pintura

A Europa s'han anat desenvolupant corrents culturals que definien a grans trets i donant una certa coherència les successives tendències i filosofies estètiques. Es podia definir un corrent, com per exemple el neoclassicisme, i determinar-ne els seus valors. Axí, per a cada context local i històric es podia associar uns cànons artístics lligats a una metanarrativa pròpia i els crítics d'art podien determinar si una obra d'art corresponia als cànons vigents. En cas afirmatiu, era considerada bona, bella i adient. En cas contrari, o bé l'obra d'art es considerava dolenta, lletja o impertinent, o bé establia una nova metanarrativa que determinaria uns nous cànons estètics.[1]

Al segle xx va néixer la postmodernitat, que deixa de creure en l'existència de cànons als que haver d'adaptar-se i prendre forma. Una de les aportacions més conegudes a aquest debat va ser el text de La condició postmoderna (1974) de Jean-François Lyotard.[2]

Obres literàries i teatrals canòniques

modifica
 
Els cànons estètics a la dansa clàssica són molt definits i estrictes

A la literatura hi ha una àmplia polèmica en la relació entre els conceptes de cànon i de clàssic literari.[3]

Les arts escèniques europees fins als anys seixanta del segle xx solen considerar-se avui d'estil clàssic en el sentit que segueixen una sèrie de pautes i normes canòniques segons l'estil particular, molt evidents a la dansa clàssica per exemple, i també en conjunt, en general per totes elles. Algunes d'aquestes normes típicament són la quarta paret, l'argument amb inici, desenvolupament i desenllaç, la unitat de temps i d'espai en una escena, la unicitat de focus o el tractament del text, els objectius o el conflicte. La majoria d'aquests cànons, tot i que encara es fan servir, s'han anat desmuntant a l'escena contemporània.[4]

Proporcions en les arts plàstiques

modifica

Per la seva pintura mural El naixement de Venus, Sandro Botticelli va declarar que la distància entre el mugró i el melic, entre les dues cames i entre el melic i l'engonal, han de ser totes iguals per a obtenir una figura completament proporcionada. Altres sistemes de proporcions ideals a la pintura i l'Escultura són els Canon de Policlet i l'Home de Vitruvi.

Cànons de bellesa humana [cal citació]

modifica
 
L'actriu i ballarina Cléo de Mérode
 
L'actor Marlon Brando

Per extensió, es considera com a cànon de bellesa o cànon estètic aquelles normes d'una determinada època sobre el que és, o no es considera, bellesa normativa. Aquestes normes evolucionen i el que es considera bell en una cultura i una època no necessàriament ho ha de ser en una altra. Els cànons de la bellesa segueixen l'evolució de la moda i depenen de l'evolució de les tècniques de decoració del físic, com la perruqueria o el maquillatge.

El cànon sobre les proporcions humanes més antic que es coneix es va trobar a les piràmides de Memfis cap al 3000 aC. Des d'aleshores hi ha hagut diversos cànons coneguts: el dels faraons, el de Policlet, el de Ptolemeu (90160 dC), el de Vitruvi (segle i aC), el de Dürer (14711528), el de Leonardo da Vinci (14521519), i, més recentment, el de Zeising i el de Le Corbusier (18871965).

Sempre hi ha hagut persones que han sigut considerades com a model i com a molt belles d'acord amb el cànon de l'època. Aquí es descriuen algunes:

Vegeu també

modifica

Referències

modifica
  1. Tania Alba, Enric Ciurans, Magda Polo, L'accionisme. En els límits de l'art contemporani, Edicions Universitat de Barcelona, 2014. ISBN 9788447537693 (català)
  2. Neus Carbonell i Camós, Cultura i subjectivitat, Editorial UOC, 2014. ISBN 9788490643327 (català)
  3. La formación de mediadores para la promoción de la lectura, Universidad de Castilla La Mancha, 2007. ISBN 9788484275459 (castellà)
  4. Mercè Saumell, El teatre contemporani, editorial UOC, 2006. ISBN 8497884027 (català)