Ascomicots
Els ascomicots o ascomicets (Ascomycota) constitueixen un filum del regne dels fongs. El seu nom deriva del mot asc, del grec ἀσκός (askos), que és la seva estructura microscòpica de reproducció sexual. És el filum més nombrós dels fongs amb unes 64.000 espècies conegudes.[1] Tanmateix, algunes espècies dels Ascomycota tenen reproducció asexual i per tant no formen ascs ni ascospores. Anteriorment estaven classificats dins del Deuteromycota (deuteromicets)
Ascomycota  | |
|---|---|
 Sarcoscypha coccinea | |
| Taxonomia | |
| Superregne | Eukaryota |
| Regne | Fungi |
| Subregne | Dikarya |
| Divisió | Ascomycota Caval.-Sm., 1998 |
| Subfilums/Classes | |
| |
.svg){kind=icon}
Els ascomicets són un grup monofilètic, és a dir, tots els seus membres tenen un antecessor comú. Abans del reconeixement del regne fong, els fongs amb ascs eren considerats una Classe, no pas un filum. El nom col·lectiu original era "Ascomycetes". L'elevació de la categoria taxonòmica dels Ascomycetes va donar lloc als noms Ascomycetae, Ascomycotina, i finalment Ascomycota.
Aquest grup és de gran importància per als humans, ja que són font de medicines com els antibiòtics i utilitzats per a fer el pa, begudes alcohòliques i formatge, però també poden ser patògens dels humans i de les plantes.
Entre els seus membres més coneguts hi ha les múrgules, les tòfones, la banya del sègol, el llevat de cervesa i el llevat de fer pa. Estableixen relacions simbiòtiques amb algues per a fer la majoria dels líquens. Diverses espècies d'ascomicets són organismes models en biologia.
Reproducció
modificaEn les espècies que tenen reproducció sexual, generalment hi ha un òrgan de reproducció femení, l'ascogoni, que té una prolongació anomenada tricògina, i un òrgan masculí anomenat espermatangi, que genera gàmetes masculins anomenats espermacis, o anomenat anteridi si els gametangis contacten directament. La fecundació és dona a la tricògina, i consisteix inicialment en plasmogàmia (fusió de citoplasmes) però no cariogàmia (fusió de nuclis). Això generarà hifes amb 2 nuclis per cèl·lula, estat que es coneix com a dicariosi. Les hifes dicariòtiques, juntament amb les hifes monocariòtiques de la resta del miceli o no, formaran el cos fructífer del fong, l'ascocarp. A més de mitjançant fecundació, alguns ascomicots poden crear hifes ascògenes mitjançant partenogènesi (aparellament espontani de nuclis a l'ascogoni sense necessitat de fecundar) o directament a partir d'hifes somàtiques.[2]
Dins l'ascocarp les hifes ascògenes donaran lloc als ascs mitjançant un procés anomenat uncinulació. Les hifes es corben formant una estructura similar a un ganxo anomenada uncínul. Els 2 nuclis es dividiran, formant 2 nuclis paterns i 2 materns. Un nucli matern i un patern es situaran a l'àpex del ganxo a la corba, i els dos restants es situaran un a la base i l'altre a la punta de l'uncínul passada la corba. Es formarà un septe a l'àpex de l'uncínul aïllant els dos nuclis que hi estaven situats per una banda, i per l'altra el nucli que estava passada la corba tornarà a la base mitjançant una connexió. La base amb 2 nuclis pot continuar creixent però a l'àpex aïllat els 2 nuclis es fusionaran (cariogàmia) i faran una meiosi i una mitosi seguides, generant 8 nuclis en total, Aquest àpex aïllat esdevindrà l'asc, una mena de sac, i els 8 nuclis formaran 8 ascòspores dins l'asc. Aquest procés deixa bonys reconeixibles a les hifes dicariòtiques.[2]
Alguns ascomicots formen estructures anomenades estromes formades d'hifes vegetatives que sostenen estructures reproductores siguin sexuals o asexuals.
A part de la reproducció sexual, els ascomicots també es reprodueixen mitjançant reproducció asexual, formant espores anomenades conidis sobre hifes especialitzades anomenades conidiòfors. En alguns ascomicots, antigament classificats com a deuteromicets, aquesta és l'única via de reproducció.
Vegeu també
modificaReferències
modifica
- ↑ Vidal, Josep Maria; Ballesteros, Enric. Bolets dels Països Catalans i els seus noms populars. Figueres: Brau Edicions, 2013, p. 35. ISBN 9788496905986.
- ↑ 2,0 2,1 Història natural dels paisos catalans. 5: Fongs i Líquens / Xavier Llimona / [direcció general Ramon Folch y Guillèn]. Primera edicio. Barcelona: Fundació Enciclopédica Catalana, 1991. ISBN 978-84-7739-267-5.