Cinema de fantasia: diferència entre les revisions

Per a extreure’n el significat paguen immensament més les troballes si comparam la ciència-ficció i la fantasia, que si provam de mirar d’esbrinar-ne el significat mitjançant l’etimologial'etimologia. En efecte, ciència-ficció i fantasia són un oposat. La primera és racional, la segona és irracional. La primera és científica, la segona és màgica i supersticiosa.<ref name="Jean"> Jean-Luc Steinmetz. La littérature fantastique. París: PUFF, 1990</ref><ref name="Miquel">Miquel Barceló Garcia. La ciència-ficció. Barcelona: Editorial UOC, 2015</ref> El primer és un món real, tot i hipotètic, el segon és una realitat paral·lela amb les seves pròpies lleis, que la nostra ment imagina.<ref name="Jean001">Jean-Luc Steinmetz. La littérature fantastique. París: PUFF, 1990</ref><ref name="Miquel"/>

La trama de les pel·lícules de fantasia són un calc de l’aventura. Un home qualsevol es troba de cop i volta davant l’oportunitat d’encapçalar una aventura contra el mal que no podria pas perdre. Pitjor, n’és l’elegitl'elegit, així mateix li ho fa saber el mentor que se’ns apareix com a bruixot. Durant tota la peripècia el mentor hi serà com a protector. És un món d’obstacles que cal superar. El fons de la missió? Batre el mal. La recompensa? La princesa, el calze o la materialització de la desfeta del mal.<ref name="Fantasy"/>

Fins els vuitanta totes les pel·lícules de fantasia són adaptacions de la literatura. No hi ha producció pròpia. Aquest buit l’omple Walt Disney Studios, però les seves són pel·lícules d’animació. Així i tot, cal destacar films de l’entreguerresl'entreguerres com ara La mòmia, Topper, El lladre de Bagdad, Die Nibelungen, A Midsummer night’s dream, The man who could work miracles, Wish upen a Pike, Destiny o Lilion.

Durant la Segona Guerra Mundial el cinema de color és l’esculll'escull predilecte per a les pel·lícules de fantasia. Aquí hi destaca la Bella i la bèstia de Jean Cocteau, Sinbad el mariner de Richard Wallace, etc. Moltes produccions s’associen al cinema de terror o a la novel·la romàntica. Però, tot i això, sempre hi ha espai per a donar algun nom com ara Cabin in the sky, One touch of venus, La corona di ferro o Heaven can wait. La veritable pel·lícula de fantasia és La corona di ferro de l’italià Alessandro Blaseti qui s’anticipa amb una pel·lícula que sembla ambientar-se en allò que esdevindrà El senyor dels anells anys més tard.

Un altre aspecte de la fantasia, la seva trama, ens envia cap a valors judeocristians, que tot i això podríem trobar igualment a qualsevol altra religió. Per exemple, el mentor com a personatge de la ficció hi exerceix el rol de protector, així com si l’heroi de la trama tingués un Déu o amulet que el protegiria del mal. Hi sembla un moisés que guia el seu poble cap al correcte camí.<ref name="Fantasy"/> L’hàbit és que el mentor contacti amb l’heroi per informar-lo de ser el protagonista d’una missió exclusiva de què n’ha estat l’escollitl'escollit. Això mateix ens envia cap a la noció de messianisme.<ref name="Fantasy"/>

Alhora en diuen bastant sobre la incomprensió que fem del món, car sociològicament aquests obstacles són els mateixos que els del nostre veí. La societat fa front als seus obstacles a les pel·lícules de fantasia, als reptes del tarannà, a les seves pors. Reconforen la societat, tot i que al mateix temps ens parlen d’un món molt conservador.<ref name="Fantasy"/> En efecte, els obstacles que troba l’heroi durant tota la trama són el reflex d’una societat, i un ésser humà vist a escala més petita, que es pregunta sobre el seu món. No l’enténl'entén i irracionalment cerca les explicacions en coses màgiques i irreals. Però, tanmateix, el missatge que porta implítica la fantasia, per bé que l’omple de força per a continuar, no deixa de ser un reconfort sobre unes conviccions tot sovint errònies.<ref name="Fantasy"/>

Aquesta és precisament l’arquetip del pensador conservador. La por cap a allò desconegut, cap a un món canviant i que no entén, l’empenyl'empeny a trobar explicacions errònies, però reconfortants.<ref name="Fantasy"/> Amb tot, no deixa de ser cert que aquest qüestionament és al cap i a la fi racionalitzant, del pensament racional i cartesià. L’ésser humà fa preguntes perquè l’ésser humà és racional. I, contradictòriament, les respostes són irracionals. La societat mateix, reflex de l’ésser humà, és contradictòriament irracional, encara que aparenti ser racional.<ref name="Fantasy"/>

Però la fantasia també té altres virtuds en l'àmbit polític perquè permet apaivagar l’empipadal'empipada genralitzada en una societat. La frustració de trobar-se davant unes institucions corruptes, d’una manca de mèrit generalitzada i d’una pobresa en creixement, pot conduir a la revolta. Aquí la fantasia apaivaga aquestes ganes. La trama reforça el missatge que el bé sempre guanya i, per tant, mentre la població hi cregui, el poder polític pot continuar disbauxant el món, és a dir, la gent apaivaga la seva frustració i, per tant, ja no ha de reclamar res més al poder, el qual continua en la mateixa línia.