Física atmosfèrica: diferència entre les revisions

La teledetecció és l'adquisició d'informació d'un objecte o d'un fenomen a petita o gran escala, mitjançant  l'ús de dispositius d'enregistrament que no es troben físicament en contacte amb l'objecte real (com seria el cas d'[[aeronaus]], [[Nau espacial|naus espacials]],  [[Satèl·lit artificial|satèl·lit]]s, [[Boia|boies]] o vaixells). Actualment, el terme es refereix generalment a l'ús de tecnologies d'imatgeria per sensors que inclouen però no es limiten a l'ús d'instruments a bord d'aeronaus i naus espacials, i és diferent d'altres camps relacionats amb la imatgeria com la [[Imatge mèdica|imatgeria mèdica]]. 

* Passiva: es tracta de la lectura per part de sensors de la radiació natural emesa o reflectida per l'objecte d'estudi o per l'àrea circumdant. Per exemple, la llum solar reflectida és la font més comuna de radiació que mesuren els sensors passius. Exemples de sensors remots passius inclouen la [[fotografia]], l'infraroig, els [[Sensor CCD|sensors CCD]]  i els [[Radiòmetre|radiòmetres.]]

* Activa: la detecció activa, en canvi, requereix l'emissió d'energia per tal d'escanejar objectes i àrees; la reflexió o dispersió d'aquesta energia per part de l'objecte serà detectada i mesurada posteriorment per un sensor. El&nbsp; [[Radar]], el [[LIDAR]], i el [[SODAR]]&nbsp;són exemples de tècniques de teledetecció activa que s'usen en física atmosfèrica, on el retard de temps entre emissió i retorn es mesura i s'estableix la ubicació, l'alçada, la velocitat i la direcció d'un objecte.<ref>Glossary of Meteorology (2009). </ref>

La teledetecció evita o complementa la recollida d'informació sobre el terreny quan aquesta esdevé una opció molt més costosa i lenta, assegurant que les àrees o els objectes no queden alterats. En alguns casos, la teledetecció pot donar més informació de la que sensors en llocs concrets podrien proporcionar<ref>COMET program (1999). </ref> i/o fa possible recollir dades en àrees perilloses o inaccessibles. Aquestes aplicacions inclouen el control d'àrees de [[deforestació|desforestació]] com la [[conca de l'Amazones]], els efectes del[[ canvi climàtic]] en [[Glacera|glaceres]] i regions àrtiques i antàrtiques, o el sondatge de profunditat en zones profundes de l'oceà i la costa. Un altre exemple és la recollida d'informació militar, que durant la [[Guerra Freda|guerra freda]]&nbsp;es feu en àrees perilloses de la frontera.

Altres usos inclouen diferents àrees de les [[Ciències de la Terra|ciències de la terra]], com l'administració de recursos naturals, en el camp de l'agricultura, l'ús de la terra i la conservació, i la seguretat nacional i el control de les àrees de frontera.<ref>[[NASA]] (2009). </ref> O les plataformes orbitals, que recullen i transmeten dades de diferents parts de l'[[espectre electromagnètic]], les quals conjuntament amb sensors aeris o terrestres a gran escala proporcionen als investigadors prou informació per a seguir fenòmens com [[El Niño]] o altres fenòmens naturals de llarg abast.

Els físics atmosfèrics típicament divideixen radiació en radiació solar (emesa pel sol) i radiació terrestre (emesa per la superfície i l'atmosfera de la terra ).

La radiació solar presenta una varietat de longituds d'ona. La llum visible té longituds d'ona entre 0.4 i 0.7 micròmetres.<ref>Atmospheric Science Data Center. </ref> Les longituds d'ona més curtes es coneixen com a part ultraviolada (UV) de l'espectre, mentre que les longituds d'ona més llargues s'agrupen a la porció [[Infraroig|infraroja]] de l'espectre.<ref>Windows to the Universe. </ref> L'ozó és més eficaç absorbint radiació al voltant de 0.25 micròmetres, on trobem els raigs UV-c.<ref name="UDE">University of Delaware. </ref> Això augmenta la temperatura de l'estratosfera dels voltants. La neu reflecteix el 88% dels raigs d'UV, mentre que la sorra en reflecteix un 12% i l'aigua només el 4%.<ref name="UDE">University of Delaware. </ref> Com més oblic és l'angle entre l'atmosfera i els raigs del [[sol]], més probablement l'energia serà reflectida o absorbida per l'atmosfera.<ref>Wheeling Jesuit University. </ref>

La radiació terrestre s'emet a longituds d'ona molt més llargues que la radiació solar. Això és perquè la terra és molt més freda que el sol. La radiació terrestre s'emet &nbsp;a través d'una gamma de longituds d'ona, formalitzat a [[Llei de Planck|la llei de Planck]] . La longitud d'ona d'energia màxima és al voltant 10 micròmetres.

La física dels núvols és l'estudi dels processos físics que condueixen a la formació, creixement i precipitació dels [[Núvol|núvols.]] Els núvols estan composts de gotetes microscòpiques d'aigua (núvols tebis), cristalls minúsculs de gel, o ambdós (núvols de fase barrejada). Sota condicions adequades, les gotetes es combinen per formar [[Precipitació atmosfèrica|precipitació]], que pot caure fins al terra.<ref>Oklahoma Weather Modification Demonstration Program. </ref> La mecànica precisa de com els núvols es formen i creixen encara no està completament clara, però els científics han desenvolupat teories que expliquen l'estructura dels núvols mitjançant l'estudi la microfísica de les gotetes individuals. Avenços en les tecnologies de radar i satèl·lit també han permès l'estudi precís de núvols a gran escala.

L'electricitat atmosfèrica és la variació regular&nbsp; [[Diurnal_phase_shift|diürn]]<nowiki/>a de la [[Circuit elèctric|xarxa]] [[Electromagnetisme|electromagnètica]] [[Atmosfera terrestre|atmosfèrica]] de la [[Terra]] (o, en termes més generals, el sistema elèctric de qualsevol [[planeta]] en la seva capa de gasos). [[Continent|La superfície de la Terra]], la [[ionosfera]], i l'atmosfera es coneixen com a '''[[circuit elèctric atmosfèric global.]]'''<ref>Dr. Hugh J. Christian and Melanie A. McCook. </ref> El llampec allibera &nbsp;des de 30.000 [[Ampere|amperes]], fins a 100 milions de [[Volt|volts]], i emet llum, ones radiofòniques, [[raigs X]]&nbsp; i fins i tot [[Radiació gamma|rajos gamma.]]<ref>NASA. </ref> La temperatura del plasma dins el llampec es pot apropar a 28.000 [[Kelvin|kèlvins]] i les densitats d'electró poden superar 1024/m³.<ref>Fusion Energy Education.</ref>

* Són principalment provocades per l'escalfament de l'atmosfera a causa de la radiació solar, mentre que les marees oceàniques ho són principalment pel camp gravitatori de la lluna . Això significa que la majoria de les marees atmosfèriques tenen períodes d'oscil·lació relacionats amb la longitud de 24 hores del dia solar mentre que marees oceàniques tenen períodes més llargs d'oscil·lació relacionats amb al dia lunar (temps entre trànsits lunars successius) d'aproximadament 24 hores i 51 minuts.<ref>Glossary of Meteorology. </ref>

S'ha de tenir en compte que, tot i que l'escalfor solar és responsable de la majoria de les marees atmosfèriques d'amplitud més gran, els camps gravitatoris del sol i la lluna també aixequen marees en l'atmosfera, sent la marea atmosfèrica gravitacional de la lluna significativament més gran que el seu homòleg solar.<ref>Scientific American. </ref>

A nivell de terra, les marees atmosfèriques es poden detectar com a petites oscil·lacions en la pressió de superfície &nbsp;amb períodes de 24 i 12 hores. Els moments de màxima pressió diària succeeix&nbsp;a les10 del matí i del vespre (hora local), mentre que els mínims ocorren a les 4 de la matinada i de la tarda (hora local). El màxim absolut ocorre a les10 del matí, mentre que el mínim absolut ocorre a les 4 de la tarda.<ref>Dr James B. Calvert. </ref> Tanmateix, a alçades superiors de l'atmosfera les amplituds de les marees poden esdevenir molt grans: a la [[mesosfera]] (alçades de ~ 50 – 100 km) les marees atmosfèriques poden assolir amplituds de més de 50 m/s i sovint és la part més significativa del moviment de l'atmosfera.

L'aeronomia és la ciència de la regió superior de l'atmosfera, on la dissociació i la ionització són importants. El terme&nbsp;aeronomia fou introduït per Sydney Chapman el 1960.<ref>Andrew F. Nagy, p. 1-2 in ''Comparative Aeronomy'', ed. by Andrew F. Nagy ''et al.'' </ref> Avui, el terme també inclou la ciència d'aquestes mateixes regions en atmosferes d'altres planetes. Investigar dins l'aeronomia requereix accés a globus aerostàtics, satèl·lits, i [[Coet sonda|coets sonda]] que proporcionen dades valuoses sobre aquesta regió de l'atmosfera. Les [[marea atmosfèrica|marees atmosfèriques]] juguen una funció important&nbsp;interaccionant amb l'atmosfera més baixa i amb la superior. Entre els fenòmens que s'hi estudien hi ha les [[Descàrrega super-atmosfèrica|descàrregues dels llampecs de l'atmosfera superior]] o esdeveniments lluminosos anomenats [[Espectre vermell|espectres vermells]], espectres halos, jets blaus i elfs.

Al Regne Unit, els estudis atmosfèrics estan recolzats per la [[Met Office]], el [[Consell de Recerca d'Entorn Natural]] i el Science and Technology Facilities Council. Divisions de l'[[Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica]] (NOAA) d'EEUU supervisen projectes de recerca i modelat del [[Temps atmosfèric|temps]] que implica la física atmosfèrica. El centre de [[Radiotelescopi d'Arecibo|ionosfera i Astronomia Nacional]] també duu a terme estudis de l'atmosfera alta. A [[Bèlgica]], l'[[Institut belga per Aeronomia Espacia]]<nowiki/>l estudia l'atmosfera i l'[[espai exterior]]. A Catalunya, l'[[Observatori de l'Ebre]] té un equip d'aeronomia, el qual treballa sobre la variabilitat del camp magnètic terrestre i la ionosfera, tant a l'escala global com local.<ref>{{ref-web |url=http://www.obsebre.es/ca/recerca |títol=Recerca |consulta=25 febrer 2016 |editor=Obsebre}}</ref>

{{ORDENA:Fisica Atmosferica}} <!--ORDENA generat per bot-->